El principi dels meus últims tres anys...

Poc a poc et vaig anar coneixent, i les poques coses que sabia de tu m'agradaven, i m'atreien molt... Després ja començarem a anar junts a l'institut, i allà, feia veure que només et veia com un amic, res més, però en realitat feia qualsevol cosa per poder passar una estona amb tu... però m'aguantava, perquè necessitava conèixer-te millor, volia tenir més confiança amb tu... i llavors va ser quan vam començar a pujar i baixar junts en cotxe, i a poc a poc ens anàvem coneixent més, i això m'agradava. Però la meva idea que mai et fixaries en mi no desapareixia, així que em conformava amb veure't una estona i poder parlar amb tu...

I després, al desembre d'aquell any, vaig tornar a veure a un amic que feia bastant que no ho veia, potser un any o dos, i quan ho vaig veure, em va cridar l'atenció. Estava bé. Era alt, primet i anava arregladet... i em va fer gràcia.
Em vaig passar tota la nit observant-lo i intentat parlar amb ell... la veritat és que era molt agradable, m''agradava molt parlar amb ell, encara que costava treure-li les paraules... He de reconèixer que en aquells moments no et tenia en ment, només pensava en el meu amic...

Se m'havia ficat entre cella i cella i havia d'aconseguir-lo... i així ho vaig fer, vaig tornar a quedar amb ell. Varem quedar per a anar a jugar a bitlles, aniríem cadascun amb un amic... i res... no va passar res. Varem seguir parlant per Internet, cada vegada més, i al final varem quedar un dia a una discoteca, i per fi ens varem embolicar... per tant, la meva insistència va disminuir, perquè ja tenia el que volia, però varem decidir continuar així un temps... bé, almenys aquesta era la meva idea, no veia a aquest amic com a la meva parella definitiva, perquè jo sentia la necessitat d'experimentar...

Poc després, quan jo havia aconseguit tot el que volia, em va deixar. No vaig voler anar a més... no vaig voler formalitzar la relació, no volia fer-lo formal i em va deixar.

La veritat és que em va fer ràbia que em deixés, no pena ni res per l'estil, únicament ràbia, però ho vaig assumir... jo no volia res més amb ell, perquè tenia objectius pendents. Volia continuar aprenent de noves experiències, i no volia assentar el cap...

Va arribar el moment de treure un sentiment amagat... per fi vaig reconèixer que sentia alguna cosa per tu, així que no podia sortir amb el meu amic havent altre noi pel qual sentís més o menys el mateix... El meu amic no només em feia gràcia, sinó que m'agradava i estava molt a gust amb ell, però amb tu em passava el mateix, no només em feies gràcia, sinó que sentia alguna cosa especial, gaudia al màxim de la teva companyia i m'encantava poder parlar amb tu, el simple fet d'estar a prop teu feia que em sentís bé i a gust amb mi mateixa... per tant, jo sabia que havia de decidir-me per algun dels dos...

Vaig tornar a veure al meu amic i em va dir que es penedia del que havia fet, que no volia deixar-lo amb mi, que estava molt bé com estava i que en realitat no necessitava tenir-me com res més de moment, que el que m'havia dit ho havia fet sense pensar, que simplement havia estat un impuls, perquè a ell li agradaria tenir una relació estable amb mi, però que entenia que jo encara no volgués i ho preferia així abans que no tenir-me... En aquells dies, si sóc sincera, jo ja havia pres una decisió, i era que aquest noi havia passat a la història, ja tenia el que volia, havia aconseguit el que buscava, així que em podia donar per satisfeta. Per tant, l'hi vaig fer saber, li vaig dir que hauria de pensar les coses abans de fer-les i pensar en les conseqüències dels seus actes, i que era tard per a rectificar... Jo ja havia decidit que volia seguir passant temps amb tu i conèixer-te millor, però al final, vaig decidir seguir amb el meu amic, deixant clar que no volia lligar-me a ningú...