El primer

Un relat de: Anemtirant
Si hi pensaves, no sabies ben bé quan havies decidit deixar-te crèixer el cabell. Potser no va ser una decisió conscient, simplement la inèrcia i el sentir-te cada cop més còmode amb ell et van convertir en aquell noi melenut que voltava pel pati fent volejar els rinxols. Uns anys després, alguna noia, de paraula o pensament, et deuria fer començar a pentinar-te, perque vas començar a aparèixer per l'institut amb una melena tan ben cuidada que despertava les envejes de les teves companyes.
Però aixó seria més tard. Llavors, als dotze anys, duies un cap perfectament horrible. Una maranya de rinxols absurds que, tot i la teva evident occidentalitat, aparentaven un pentinat "afro".

Parlo dels teus cabells perque estic segura que van ser ells que em van fer fixar-me en tu. Es clar, units a uns ulls dolços i una expressió suau que, em sap greu, segueixes tenint per molt que els amaguis rere samarretes negres i les baquetes de la teva bateria. Però van ser els teus cabells. Per algun motiu en aquell temps, i encara a hores d'ara, tenia molt clar que m'agradaven les melenes. I quan la pressió per confessar quin noi m'agradava em va dur a buscar un nom, el primer que se'm va ocòrrer va ser el teu. Sí, noi, em sap greu. Només vas ser una sortida, una excusa perque deixessin de pressionar-me. Però diuen que, poc a poc, les mentides es van convertint en realitat. I es que teniem dotze anys, i els sentiments exaltats. I un dia em vaig adonar que sí, que estava bojament enamorada de tu. Que passava pel teu costat i se'm posava la pell de gallina, que plorava de nit pensant que mai et fixaries en mi, que quan una broma pesada m'empenyia cap a tu, sentir el teu contacte feia que volgués ser empassada per la terra.

I quan ja tot l'institut, inclòs tú, va saber que m'agradaves, de sobte, em vaig fer gran. O una mica més, almenys. La preadolescent emocional va perdre el "pre", i amb ell l'adjectiu d'emocional. Va deixar de sentir, creia, fent gala d'una nova personalitat de noia diferent. Perque, quin adolescent no n'està convençut, de que és diferent?. Fins que, al cap de molts anys, va aparèixer algú. I vaig tornar a sentir, però no era el mateix. Mai ha estat el mateix.

De debó que em sap greu, però malgrat tot, sempre seràs el primer. Aquell que diuen que mai s'oblida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Anemtirant

Anemtirant

12 Relats

8 Comentaris

6320 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Vaig ser per aquí fa molts anys. Bé, potser no tants, a mi em sembla tota una vida. Llavors en tenia disset, ara vint-i-quatre. Pel que diuen, hauria d'haver madurat, dubto haver-ho fet.
No puc dir gaire cosa de mi, tret de que els meus pares em van posar un nom exòtic, musical, romàntic i tan fosc o clar com una nit estrellada, a qui provo de seguir escaient. Que estimo la vida amb un deliri de vegades no correspost i que, si passeu pel meu carrer, probablement em sentireu, entre lladrucs, cantant una cançó d'alguna musa dels setanta.