El primer petó

Ho veus, Joan, què et deia dels despistes? Evidentment, volia/hauria d'haver dit Jim i no pas Nik. Sort que és un bon fumador de la pipa de la pau ( i consumat fumador des que no para de fumar, hahaha!) i no em tirarà la cavalleria o el carretó pel damunt.
Marededéusenyor!!!
Mercè

Un relat preciós, tendre, que m'ha captivat. I el final encara més en saber l'edat dels protagonistes.
Ja el vaig llegir fa un muuunt però veig que no te'l vaig comentar ( de vegades comento per duplicat, hehe! i de vegades em passa que em despisto com és el cas d'aquest relat curull de poesia. Aix el meu cap que ja no sap on para!)
Moltes gràcies, Joan, per oferir-nos els teus mots, bé sigui en clau d'humor ( he llegit el "western" del teu RDQ i ja et dic que m'ho he passat pipa amb en Nik i el reguitzell de personatges que donen molt de joc en aquesta aventura que té un final "comme il faut") o mitjançant històries entranyables com aquesta que acabo de rellegir.
Una abraçada, company!
Mercè

Un relat molt tendre, Joan. Recordo que quan els vas presentar al Minirepte ja em va agradar molt. Per què deu ser que els relats autobiogràfics tenen unes pinzellades de sensibilitat superiors a les dels relats inventats? Potser és una opinió subjectiva, no ho sé, però el que és ben cert és que m'encanten.

Una abraçada,

Pilar

I en aquest cas dels primers anys!!! Quina cosa més bonica i innocent, fer-se un peto a aquestes edats.No hi ha prou paraules per descriure com ens posem d'esponjosos per dins, amb imatges com la que descrius.
Anna

Guaaaapo!!!

Diuen al fòrum que tens 70 anys, jo em creia que eren uns 37 ben portats...i més jove encara per l'encant i la simpatia!!!

Per molts anys, benvolgut Joan. Estic contenta de compartir RC amb persones com tu, i trobar-nos de tant en tant és un goig dels grans...

Que passis un dia rebó amb tota aquesta família tan maca que tens.

Un petó

Silvia

Collons quina falla!!! en lloc d'escriure veig de VEURE he escrit beix de COLOR aquell color groc terros.
Juguesques del cervell, amb això no s’hi pot fer rés.

Hola Joan!
Desprès d’un obligat temps de descans retorno (no sé però per quant temps) a RC.
D’entrada m’he trobat amb una pagina nova, no pas desconeguda, però reformada. Per tant començo per llegir, comentar algun relat o poema, i furetejar pel fòrum.
Entrant en el teu text, com sempre m’ha agradat el teu relat, i sí estic d’acord amb tu amb això de que més val haver disfressat el nom de la Martina, ja que si més no, llavors la cosa del peto era molt forta.
Si em surt bé l’enllaç i et vingués de gust, et convido a llegir un poema també biogràfic, però encara dura el mateix amor en la passada vesprada
Per la data d’aquest relat beix que fa temps que no escrius, a veure si carreges la ploma de tinta i tornes a publicar.
Salutacions
Lluís

Hi ha records que, per anys que hagin passat, sembla que hagin quedat gravats a la pell, més que en el cervell. Hi ha sensacions que són irrepetibles. En poden haver de semblants però sempre seran diferents a aquella que té alguna cosa d'especial. Tu ho descrius molt bé en aquest primer petó que la innocència et va fer viure d'aquella manera i recordar-ho sempre. Coincideixo amb les opinions sobre el fet que és una bona idea posar les edats al final, perquè fins llavors, tot i que imaginem personatges molt joves, no sabem que ho són tant.

Una abraçada, Joan, i un molt bon Any per tu i els teus.

la Martina! L'amor és bell a totes les edats, però el primer marca tant!
Estimat Joan, felicitats per aquest escrit, pel Victor Mora, i per tots els èxits vinents. Ah! i a les fotos, t'ho juro que se't veu alegre, molt guapo i simpàtic: jovenissim, en una paraula! Una abraçada

Silvia

Qui no recorda el primer petó? Bé, suposo que el primer deuria ser el de la meva mare, i aquest, naturalment, no puc pas recordar-lo. Segur que de tots els que he rebut, va ser el més auténtic i el més amorós.. He llegit i valorat el teu darrer relat i com sempre m'ha agradat. Ànim, i a veure si publiques molt aviat un altre.
Una abraçada
Rafael

Fer una petó a una nena als quatre o cinc anys! Em sembla que ja apuntaves maneres per a ser un Dom Joan, mai millor dit.

Quin relat més tendre! Jo també recordo el meu primer petó, però tenia setze anys i no va ser a la galta. És més em va sorprendre una mica perquè no era exactament com els que havia vist al cinema! Jo sí que n'era d'innocent! Ara que un xiquet em va domanar si volia ser la seva "novia" quan anava a pàrvuls. I jo, molt digna li vaig dir que no. Ell no se'n recorda, però jo sí.

Tot i que ja l'havia llegit i votat (que no és el mateix que llegir-lo ara, amb calma i sense ànims de votar-lo, perquè ja està votat) l'he tornat a assaborir amb molta més intensitat.

És un relat preciós ple d'innocència i emoció. Tots aquests relats dels reptes que et fan buscar al bagul de la memòria els trobo encisadors. Revifen uns records adormits amb una força que ens remou per dins.

M'agrada molt llegir els teus escrits.

Una abraçada,

Materile

que grans que són els impulsos infantils! Quina meravella el seu record i el fet que els tinguem a la memòria! Relat colpidor, molt ben ambientat i descrit. Veig perfectament tot l'entorn i m'encanta. Sembla un film de realisme italià. Et felicito Joan! Per cert, què se n'ha fet de la Martina? Una abraçada.

aleix

encara que sigui un innocent i cast petó a la galta. He descobert un Joan que mira enrere amb tendresa i ho fa amb els ulls dels cinc anys, per això ens provoca emoció. El relat queda entelat amb el vel de la nostàlgia i queda amarat de sentiment. M'agrada que de tant en tant, canviïs el registre i ens ofereixis altres vins de la teva collita i tal com diu la Núria el fet de que no descobreixis l'edat fins al final li dona un afegitó sorprenent però no trenca la vivesa del record.
Ens seguim llegint, amic Joan.

Un record entranyable. Santa innocència !! amb tan sols quatre o cinc anys.
Es normal que al grans els faci gracia, però normalment no entenen que quan som petits no ens hi sentim de petits i d’aquí les vergonyes.
Ens llegim.

Una abraçada

Quin relat tan tendre!!! La meva imaginació ha pogut veure clarament l’escena: dos nens fent-se la seva primera declaració amorosa a través d’un petó innocent, però alhora trasbalsador.
Està vist que les nenes son més descarades, perquè no sembla que la Martina s’hagi posat pas vermella... en canvi, tu, estaves ben avergonyit.... Bé, vull dir el protagonista del relat, és clar...
Em va agradar molt quan el vaig llegir al repte de minirelats, i ara encara més, quan l’he tornat a rellegir, per descobrir-hi de nou la ingenuïtat i naturalitat de les criatures...
Ens anem llegint, Joan.
Una abraçada.

PS Avui he anat a dinar amb la Núria i ens hem fotut un bon tiberi....

Una història que ens parla d’una tendra història d’un primer amor de la infantesa. Aquells petons que tant agraden als grans, no com quan els “petonejadors” passen dels dotze anys.
És un encert que l’edat dels protagonistes no aparegui fins al final del microrelat. El lector està discret amb les descripcions dels tipus d’habitatges, intentant endevinat el moment i el lloc en què se situa la història, que en cap moment no es planteja que els protagonistes siguin tan jovenets.
Ens seguim llegint,
Núria
PS: Com que dius que és autobiogràfic, espero que em diguis qui era aquesta Martina... La mama l’ha llegit?

on descrius un petonet innocent entre quitxalla i que tanmateix queda gravat per sempre...

felicitats joan

i bon estiu
fins la propera
joande