El primer (gelosia)

Recordo que el dia que va néixer, en sortir a la petita terrassa situada a l'àtic amb vistes al mar d'aquell hospital de mala mort, vaig dirigir la meva mirada cap al cel i em va semblar que un núvol negre em picava l'ullet. D'aleshores d'ençà la meva vida va fer un gir de 180 graus.

Amb només dotze anys, quatre anys després de la meva pròpia comunió, mon germà va celebrar la seva i rebé el triple de calés dels que havia recaptat jo mateix temps enrere. "Quina fila fa amb l'americana del Marc" digué la iaia Dolors, "el Marcel és molt més ben plantat".

Al cap de 10 anys, l'enxampava amb la meva xicota al meu propi llit. "Ho sento Marc, no he pogut evitar cedir al seu encant", em va dir l'Estel, mentre ell s'afanyava a cordar-se els pantalons sense ni tan sols haver-se posat els calçotets.

Tres anys després, acabava la meva carrera i em convertia en el primer diplomat de la família. Dos fulls de calendari més tard, ell es convertia en el primer llicenciat de la família, en tres anys, en el primer doctorat i, un cop superades les oposicions, en el primer catedràtic.

Temps més tard la iaia Dolors va morir, i li va deixar el doble de calés que a mi. "El Marc no té família ni canalla, el Marcel aprofitarà millor els cèntims", digué al llit de mort.

El dia que vaig planificar la seva mort, vaig haver d'esperar que deixés de fer gemegar l'Estel. Llavors, vaig sortir de l'habitació que ell mateix m'havia hagut de llogar a casa seva i el vaig enganxar a la terrassa, consumint una cigarreta. El vaig agafar pel coll i li vaig clavar el ganivet.

Encara recordo les seves darreres paraules:
"Si sabessis com t'he arribat a envejar per ser el primer a tot...".