Cercador
El primer foc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Se sentien feia hores els pims i pams i ziuuus dels petards. Es veien criaturetes fent petar cebes que no feien plorar sinó riure o fent girar bengales de colors astrals.
Una acàcia ballava sensualment, que un lleu vent l'enrigolava. Era juny, finals, i estava ben florida. En queien flors a terra en minsa pluja i havien confegit una catifa de to safrà. Una dona descalça hi passava els peus per inèrcia, asseguda en un banc de fusta decorat amb espraiades d'artistes anònims, comunicaires anònims.
No gaire lluny, a la sorra, a la platja, la pila per cremar mostrava -expectant i atemorida- l'amuntegament que la conformava i que seria destruït amb el foc, element sagrat, aquella nit màgica de Sant Joan.
Es va quedar en aquell banc sota aquell arbre fins que li va ser impossible continuar amb la lectura que la distreia però que no li ocupava pas tant el cervell com la trobada que s'esdevindria.
Quan ell va arribar va oblidar que el pare del protagonista de la novel•la, ja fantasma, li feia saber al fill que tota la vida havia volgut ser una odalisca. Aquell personatge havia sabut veure què volia de la vida i ho explicava lliurement, i mai és massa tard.
La dona aprenia moltes coses d'aquell llibre, coses d'aquelles que cadascú entén igual i diferent i que asseguren una existència més plena.
Per això, quan la persona que estava esperant va arribar, va deixar estar judicis i culpes i mil històries més que enverinen l'ànima i es va preparar per encendre junts una foguera, també aquella nit.
Una acàcia ballava sensualment, que un lleu vent l'enrigolava. Era juny, finals, i estava ben florida. En queien flors a terra en minsa pluja i havien confegit una catifa de to safrà. Una dona descalça hi passava els peus per inèrcia, asseguda en un banc de fusta decorat amb espraiades d'artistes anònims, comunicaires anònims.
No gaire lluny, a la sorra, a la platja, la pila per cremar mostrava -expectant i atemorida- l'amuntegament que la conformava i que seria destruït amb el foc, element sagrat, aquella nit màgica de Sant Joan.
Es va quedar en aquell banc sota aquell arbre fins que li va ser impossible continuar amb la lectura que la distreia però que no li ocupava pas tant el cervell com la trobada que s'esdevindria.
Quan ell va arribar va oblidar que el pare del protagonista de la novel•la, ja fantasma, li feia saber al fill que tota la vida havia volgut ser una odalisca. Aquell personatge havia sabut veure què volia de la vida i ho explicava lliurement, i mai és massa tard.
La dona aprenia moltes coses d'aquell llibre, coses d'aquelles que cadascú entén igual i diferent i que asseguren una existència més plena.
Per això, quan la persona que estava esperant va arribar, va deixar estar judicis i culpes i mil històries més que enverinen l'ànima i es va preparar per encendre junts una foguera, també aquella nit.
Comentaris
-
Encendre la foguera[Ofensiu]aurora marco arbonés | 21-07-2013 | Valoració: 10
que s'amuntega a la platja i encendre la foguera de l'amor. El foc simbolitza amor i passió i tu combines aquest element fogós amb la sensualitat de l'acàcia gronxada per la brisa, que regala la seva pluja florida als que seuen sota la seva ombra.
Molt bon relat Mena Guiga -
Sant Joan...[Ofensiu]AVERROIS | 10-07-2013 | Valoració: 10
...una nit màgica a on els esperits s'enlairen per tocar els estels. L'amor és més amor i les cuites es deixen a un cantó per gaudir del foc purificador.
Una abraçada. -
Màgia, foc i lletra[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 10-07-2013 | Valoració: 10
Cada cop que et llegeixo m'entra un no sé què de pell de gallina arrebossada. Tens una prosa tan rica i tan poètica que la pell de gallina me la menjo amb llimona. I és que la nit de Sant Joan potser és màgica. a la platja de Barcelona és una munió de suor, soroll i més soroll sense petards. Fas pensar i fa viure. Fantàstic! Una abraçada.
Aleix
Valoració mitja: 10
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435469 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com