El primer bes

Vaig seure amb tu... a la vora del mar...
els nostres ulls brillaven...
La lluna era roja?
nusé... tu creus?
Converses disteses..¿
més aviat un silenci de reflexió...
no calien paraules..
(això si, complicitat infantil, seguint-nos el joc)
T'agafo de la mà, m'apropo...
...
...

(...)
ja és tard... t'aixeques..
surt tímid el sol...
que ens crema...
s'atura el temps..
el petó és a tocar..
(una abraçada, dues mirades...)

(sospir)

però...
...

Carinyo!!!
El primer petó amb aquella persona tan especial és un record inoblidable, com inoblidable és el primer petó de tots... potser el menys romàntic també...

...però jo el recordo amb molta tendresa...
erem dos adolescents en una tarda d'hivern,
el Pau i jo, tímids, encongits,
feia dies que buscàvem el moment
i la vergonya ens barrava el pas...
...però aquella tarda fosca i plujosa,
eixoplugats sota el meu paraigües
al carreró de darrere la Peni
els meus llavis van lliscar en els del Pau...
era el primer cop pels dos!!

Oooo!! Quin moment!! Gràcies per haver-me'l fet recordar!!

Espero que des de Galícia la teva activitat poètica no s'aturi!!!

Mil petons!!!

'S'atura el temps...
el primer bes als llavis,
un abraçada, dues mirades:

(sospir)

t'estimo.'

només aqustes estrofes ja és un poema en si mateix.

a mi també m'ha agradat el final
,els ultims verseos
m'han deixat molt bon regust

aquest poema m'ha portat a la memòria molts records...

m'encanta el final, els últims versos...

felicitats