El preu de la guerra

I aquella claror que entrava per la finestra, em va despertar. Tot just eren les nou del mati, el pare acabava de marxar a treballar i ja sentia l'olor de les torrades, que ens preparava la mare. Vaig anar a la cuina i allà m'esperava com cada dia, però no portava al somriure de cada mati, estava nerviosa, no parava de sortir a fora i mirar a l'horitzó , com si i busques alguna cosa. Em vaig posar una mica nerviosa i desprès d'esmorzar vaig acostar-hi i estirant-li la bata perquè s'ajupís li vaig preguntar que pesava. Va estar uns segons callada, com si dubtes de explicar-m'ho i al final em va mirar i amb veu de preocupació em va dir que havia començat una guerra, que jo i en Josep ens havíem d'amagar perquè no ens peses res, que no sabia que podia pasar. La mare va tancar els ulls i va girar el cap per intentar amagar aquell parell de llàgrimes que regalimaven per la seva galta. Ens va agafar i ens va deixar a la petita habitació secreta que tenim darrere l'armari. Ens va deixar unes quantes joguines i va dir que pases el que peses no sortíssim dalla. Em vaig posar molt nerviosa i no volia que li peses res a la mare, el meu germà m'intentava tranquil·litzar però no podia. Em vaig posar a plorar a llàgrima viva i ell m'abrasava amb força dient-me que tot es solucionaria de seguida. Una fressa va envair la casa, sentia la mare cridar i tot de homes que parlaven. Volia sortir i ajudar-la però en Josep m'agafava amb força i em tapava la boca perquè no crides. Vam sentir una gran fressa de trets i de trencadissa i al cap de un moment no es sentia res, nomes silenci. Tenia por, no sentia la mare, necessitava sortir dalla i veure que estava be i en Josep també. Vam apartar l'armari entre els dos i vam anar corrents cap a la cuina. Tota la casa estava plena de vidres però poc a poc vam aconseguir arribar a la cuina. Vam observar un cos estirat a terra, no volia mirar. Vaig acostar-me i si, era ella, enmig de una bassa de sang i amb cara de sofriment. No pudia ser, no!. Em vaig llençar sobre el seu pit i les llàgrimes envanien els meus ulls, no deixava de plorar, el meu Germà observava de lluny amb les llàgrimes als ulls. No podia ser, la meva mare, no. Per el meu cos recorria una gran tristesa i m'envaïa l'odi i el malestar nomes de pensar en qui podia haver set el qui havia fet això. Vaig aixecar-me amb tot l'odi i ràbia que portava dintre i em vaig dirigir al calaix de les joguines. Allà i tenia les pistoles de mentida que tan agradaven el meu germà i les vaig agafar. Vaig sortir amb ell i el meu gos i vam anar a buscar els animals que podien haver fet allò. No podia deixar de pensar que com i podia haver gent que fes aquesta mena de coses, no sabia com podien ser així.
No varem haver de caminar gaire per trobar els culpables d'aquell crim, estaven entrant en una de les moltes cases que hi havia a l'avinguda. Vam mig amagar-nos darrera uns contenidors i m'entres observàvem, en Josep va dir a en norin que ataques. El gos, tot decidit, es va acostar a un soldat i li va començar a mossegar una cama, però un altre soldat es va girar i el va disparar. No vam poder mes, allò es va fer insuportable, vam sortir de darrera els contenidors i ens vam acostar fins a ells. Els vam apuntar i amb tota la ràbia del mon a les nostres mans vam cridar que paressin, que deixessin en pau a tothom i que marxessin. Tots els soldats es van mirar entre ells i quan pensàvem que ho havíem aconseguit, tots es van posar a riure. Nosaltres els seguíem apuntant, però feien com si res. Dos ens van apuntar amb les armes, decidits a disparar. Ho van fer. Una cremor em recorria tot el pit i vaig perdre el nord, vaig notar un impacte contra el terra. No tenia força, era el meu final, era, el preu de la guerra.