El premi a l´infidelitat

El premi a l´infidelitat

Cada matí em trobava amb els meus companys de feina, deu minuts abans de posar totxo sobre totxo.
El Manolo, que és el cambrer d´aquesta història; tenia l´aspecte més tronat del que normalment mostrava en aquelles hores de matí. Portava una camisa estampada amb motius florals exòtics,semblants a les que vestia aquell tipus de la sèrie, Mágnum;i ben bé ho semblava perquè el bigoti que lluïa aquell matí fins i tot feia l´efecte d´ésser més espès i gruixut.
-Saps que fas cara d´actor?-vaig dir-li al Manolo mentre posava la cafetera en marxa.
-Cara d´actor?-em respongué en un to provocatiu.
Va començar a fregar la barra amb una bayeta Vileda groga d´aquelles que xuclen tant, i mentre ho feia, estic segur que pensava alguna resposta, unes paraules amb les que recriminar la meva apreciació.Com per art de màgia, a l´arribar al final del mostrador, hi col.locà ambdues mans,s´arranjà els cabells, i en acabat em va dir:
-Saps que ets un toca collons?Si tingués cara d´actor les nenes m´anirien al darrere amb les calçes a la mà i no hauria d´anar cada dijous a Manresa a fer ja saps què.
-Mmmm…-em vaig limitar a donar-li la raò, més que res perquè la tenia.
-A que em faràs un tallat, Mágnum?
Mentre s´hi posava va entrar una senyora grossa,grassa i gorda; d´uns cinquanta anys, guarnida amb un abric de color verd poma que li arribava gairebé fins als turmells, posava cara de mala llet: La veritat es que totes les dones grosses de cinquanta anys posen cara de mala llet. S´assegué a una taula del principi del local, on no hi arribava gairebé la llum apagada del sol de gener, vaig girar la vista i vaig agafar un d´aquells estúpids diaris exclusivament esportius. Res d´interessant.
-Merda de màquina!un altre cop el filtre!-mentrestant el Manolo tenia problemes amb la cafetera, va passar per entremig de les cortines i tot remenat els prestatges del rebost en busca d´un altre filtre em va començar a explicar en veu alta:
-Saps quant em costa la Natasha?
-Qui?
-Sí, home...és el meu conillet...
-Ah ! la puta amb la que vas els dijous ?
-Ostia! no siguis tan brusc…és el meu conillet.
-Però és una puta,oi?
-Sí.
-I li pagues…?
-Sí.
-I doncs?
-Res home ;ella és diferent...Doncs bé , nomes em costa cent cinquanta euros al mes.Es veu que té una sèrie de clients habituals als que cobra menys; com un premi a la fidelitat.
-I sempre vas amb la meteixa, podent triar ?
-Sí noi, es que avui en dia hi ha tantes merdes que pots enganxar…
-I no te' n canses de fer-ho sempre amb la mateixa?
-Cansar me´n? No! que va! De qui me n canso i ja n´estic cansat és de la meva dona, que l´unica cosa que sap fer bé és rentar-me la roba i fer- me el dinar.
El Manolo seguia buscant; quan la misteriosa dona del fons es colà dins de la barra ràpidament i amb una agilitat sorprenent, donada la seva consistència màssica i la voluminositat gairebé planetària del seu cul; com si res, recorreguè la distància fins on hi havia el rebost, va apartar la cortina i davant dels meus propis ulls li clavà vint i tres ganivetades pernileres al pobre Manolo. Quan va acabar, exhausta i xopa de sang, va posar-se d´empeus i llançà el Ginsu i una escopinada sobre el cadáver.
-Porc!-li va dir mentre el mirava,i ho va repetir un i altre cop, potser s´hi va estar cinc minuts.
Jo, vaig quedar parat, glaçat.No sabia què fer, no hi havia reacció possible.Encara aguantava el diari .
La dona grossa de l´abric abans verd,es va girar fent una petita translació i es dirigí a la meva persona amb l´índex amenaçador;alçat i dogmàtic tal i com fan els predicadors:
_Mai,mai,mai li faci el salt a una dona menopàusica que veu com li marxen els fills de casa i se li posen quilos al cul! -després de dir-me això va sortir per la porta tal i com havia entrat.