El pou

El què nosaltres, els nens del barri, anomenàvem “el pou” era la forma genèrica de referir-nos a un recinte enjardinat, en què, efectivament, hi havia un pou, situat dins del gran parc de Montjuic, en les immediateses del que en dèiem “l’Exposició” (per la zona que va ocupar l’Exposició Universal de 1929), i a prop de la Font del Gat. Calculo que, des de casa dels meus pares, estaria a un quart d’hora a peu. El pou, estava en un petit turó situat en un racó d’una esplanada rectangular coneguda com “Patio de los Naranjos”, amb gran varietat d’arbusts al voltant d’un centre plantat d’aquests arbres fruiters, de petites dimensions, que en l’època de floració obsequiaven al visitant amb el suau aroma de la tarongina. Anar al pou era sinònim d’anar al pati dels tarongers i als seus entorns, però, sobretot, era sinònim d’aventura.
El perill del lloc, especialment per els nens, era degut precisament a la presència d’aquell pou, a la vista de tothom, descobert, de fàcil accés (només cal superar un pendent que per a qualsevol persona jove i mínimament àgil no representa cap obstacle), sense cap mena de protecció i dins del qual es podia veure un aigua putrefacta i negrosa en la que flotaven canyes i altres materials en descomposició. Ignoràvem la fondària però una caiguda accidental en aquelles aigües insalubres i immundes podia resultar fatal.
A més, molt a prop, hi ha el pantà de la Fuixarda. Situat al fons d’un profund barranc, les aigües, d’un verd intens, l’estat de degradació i, sobretot, l’abundant vegetació que el rodejava, li donava, i li dóna encara, un aspecte selvàtic que, contemplat des de dalt de tot (avui hi ha un mirador), era un espectacle que ens impressionava i d’aquí l’atracció que sentíem.
Quan vaig comentar la troballa als meus pares, excitat pel descobriment del pou i del pantà, em varen prohibir taxativament que hi anés si no volia rebre un càstig sever. Però com les prohibicions i els riscs no fan més que esperonar l’esperit aventurer, vaig tornar, com no, i moltes vegades, sol o acompanyat, al pou i a la Fuixarda.
El pati dels tarongers tenia un atractiu afegit degut a una història sobre el què va ocórrer, suposadament, en aquell indret anys enrere. Sent aquesta una zona de grans desnivells, el pati, per un dels seus costats, queda molt per sota d’una de les carreteres d’accés al estadi de Montjuic, de manera que hi ha un mur de contenció que apuntala aquest tram de carretera i que consta de tres grans arcs de pedra. Sota d’un d’aquests arcs hi havia el que semblava una vivenda derruïda, encastada entre els pilars. La façana d’aquesta edificació, protegida per una reixa, devia haver sofert un esllavissament ja que només el seu interior restava a la vista, com una casa de nines gegant. Cridava l’atenció, a més, les parets ennegrides, com si fos el resultat d’un incendi.
Es deia que, molts anys enrere, hi havia viscut una família, composta pel pare, forner de professió, la mare i dos fills, i que als baixos tenien el forn per coure el pa. Un dia, dominat per la bogeria, l’home va calar foc a la vivenda, morint tota la família al complet. Hi havia qui deia, per guarnir més la història, que, des de llavors, el fantasma turmentat del forner embogit hi rondava.
Així doncs, aquesta història fúnebre que envoltava aquell edifici i el seu aspecte tètric, estimulaven encara més la imaginació infantil i feia d’això un motiu prou important per sentir una atracció irrefrenable cap aquell lloc. No era, doncs, estrany que el pou i la casa del boig, com ja la coneixíem, formessin part de les nostres aventures prohibides.
Recordant aquesta i altres històries de la infantesa, he tornat, fa uns dies, al lloc del fets. Desorientat pel pas del temps, m’ha costat trobar-lo però, gràcies al meu entestament i un sentit de la orientació encara prou bo, a la fi l’he descobert.
Moltes petjades s’han esborrat del què un dia va ser tan real i que havia cregut, en va, imperible. El pati dels tarongers ha caigut sota el pes del temps i de l’abandonament; cap senyal ni indicadors mostren el camí tants anys enrere caminat. Carrers, camins i senders segueixen al seu lloc sense més rastre que el de la memòria que, un tant debilitada, ha fet dificultós l’encontre.
Del pati, tal com el conegué, només un escanyolit taronger es manté dempeus, l’únic supervivent dels embats dels decennis transcorreguts, però que, malgrat això, segueix donant fruits.
El pou, com no, segueix al seu lloc tot i que no l’he vist al primer cop d’ull, tan cobert de branques i fullam com està. L’he descobert al identificar el petit turó pel qual grimpàvem quasi a quatre grapes. És molt més petit de com el recordava (és curiós com les percepcions infantils ho amplifiquen tot, especialment les dimensions) i està tapat pel què sembla una llosa de ciment.
De l’edificació, llavors mig derruïda i embrutada pel suposat fum d’un suposat incendi suposadament intencionat, no hi resta ni les velles i rovellades reixes protectores ni un sol maó de la seva estructura, només un petit munt de pedres, amuntegades al terra, podrien ser els escassíssims residus del què fou aquell lloc fantasmagòric.
Llegenda urbana o realitat? Qui sap i ja què importa. Tot ha passat a l’oblit i potser només uns quants supervivents d’aquella època, d’aquell barri i d’aquelles aventures podrien aportar una mica de llum a la història però, francament, ja no m’interessa.
La visió d’aquell indret m’ha provocat un únic sentiment: tristor. Tristor al veure que el pas del temps no respecta res, que ho cobreix tot amb una pàtina que no deixa veure el què hagué un dia sota aqueixa capa, que esmorteeix les sensacions i els sentiments que molts anys enrere foren tan intensos. Serà aquesta la tristor de la vellesa? No ho sé ben bé.
Del que sí estic segur es que aquell lloc, que va exercir tanta influència sobre nosaltres, els nens del meu barri, ja no atrau a ningú. Fa molt de temps que va deixar de ser el centre de les aventures infantils. Si pogués parlar, segurament diria que també sent enyorança d’aquella època i d’aquells nens que, despreocupats de qualsevol perill, jugaven feliços al seu voltant.