El porter de la multinacional

Els presidents dels consells d'administració de les dues grans multinacionals van signar els acords de fusió, les juntes d'accionistes els van aprovar, els bancs els van aplaudir i la premsa especialitzada va llançar les campanes al vol pel naixement de la més gran empresa del sector a nivell mundial, el primer objectiu de la qual era la reducció dràstica dels costos de producció, mitjançant l'acomiadament de la meitat de la plantilla.

Durant mesos i mesos els caps de departament de cada una de les multinacionals es van reunir amb els de l'altra i van estudiar conjuntament qui els sobrava, qui no els sobrava però els incomodava i qui tampoc els sobrava ni els incomodava però era més barat substituir-lo amb una persona molt més jove, aprofitant els avantatges dels contractes temporals. Després va venir la feina dels caps de personal: les negociacions amb els comitès, les vagues, les amenaces, les ofertes i contra-ofertes, l'anar i venir d'advocats, i, per últim, la trobada de tots plegats a l'oficina de conciliació, el repartiment de xecs, les encaixades i l‘adéu siau i que tingueu sort!.

Mentre va durar tot aquest enrenou, les oficines de les dues multinacionals eren una olla de pressió. Les sales d'impressores i de fotocopiadores, els passadissos, i, sobretot, la cafeteria, eren punts de trobada dels empleats neguitosos que es passaven d'amagat les llistes de les probables víctimes de la fusió; discutien i feien càbales sobre els criteris de selecció i assenyalaven, tant discretament com la mala llet de cadascú ho permetia, aquells companys o companyes a qui voldrien veure fora. De tant en tant, l'aproximació pel passadís d'un directiu o d'algú del departament de personal, provocava una petita desbandada cap als despatxos més propers, com quan en plena nit hom encén un llum i sorprèn uns quants escarabats, enfeinats amb una molla de pa, que fugen cap a totes bandes.

Enmig de la turbulència, les angúnies i el desfici general, hi havia, però, un petit oasi on no hi passava absolutament res: el magatzem. Des d'un principi les dues multinacionals havien acordat que el magatzem no calia tocar-lo, que ja els anava bé tal com estava, amb un d'administratiu jove, un parell de mossos que també conduïen els "toros", i els tres porters que treballaven fent torns de vuit hores cada un, set dies per setmana, que es repartien com bons germans sense cap problema.

Encara no s'havia acabat d'esvair el soroll de les adequacions de plantilla quan va arribar a la taula del cap de personal ―ara ja únic―, per correu certificat i amb justificant de recepció, una carta de la Seguretat Social exigint a la multinacional que informés si l'afiliat número X formava part de la seva plantilla o no, i en cas afirmatiu, si el seu contracte era o no de plena dedicació, perquè tal persona constava d'alta en una altra empresa i això podia constituir delicte de frau. El cap de personal va localitzar l'empleat ―era en Josep, un dels porters del magatzem― i va enviar tot l'expedient a l'advocat laboralista de la multinacional.

L'advocat va redactar de seguida un escrit adreçat a en Josep, comminant-lo, sota amenaça d'acomiadament disciplinari, a declarar quina altra activitat feia en hores de feina i a renunciar-hi immediatament o bé atenir-se a les conseqüències. A més, va preparar un contracte privat segons el qual en Josep admetia haver estat deslleial a l'empresa i renunciava al seu lloc de treball sense cap indemnització, ni present ni futura, i es comprometia a no interposar cap demanda judicial contra l'acomiadament. A canvi, l'empresa no denunciaria el frau.

Van cridar en Josep, li van mostrar la carta de la Seguretat Social i li van fer llegir el primer escrit. L'home va obrir uns ulls com taronges. No s'ho podia creure. Vermell com un pebrot, balbejava paraules incoherents, es retorçava les mans i només repetia, quequejant:

―Pe… però, si jo no tre… treballo enlloc més. Els ho ju..juro. Jo no… no treballo en… enlloc més.

Van esperar una estona a veure si confessava. L'advocat va intercanviar una mirada amb el cap de personal i va lliurar a en Josep el contracte de renúncia. Mentre el llegia, el cap de personal tamborinava nerviós amb les ungles sobre la taula fent un sorollet sec i obsessiu. El pobre Josep no sabia cap a on girar-se. Estava a punt de plorar i amb la veu entretallada va preguntar:

―...I no ho saben, quina és aquesta altra empresa que m'ha donat d'alta?

L'advocat va regirar els seus papers i li va llegir el nom que havia obtingut de la pròpia Seguretat Social: Consorci del Circuit de Catalunya.

En Josep va saltar de la cadira i es va donar un cop al front amb la mà oberta, com qui acaba de recordar-se d'alguna cosa important.

És clar! ―va dir― Jo visc a Montmeló, i quan hi ha curses, els caps de setmana que no estic de guàrdia tallo les entrades a la porta del Circuit!

Es va deixar caure de nou a la cadira, i repenjat a la taula amb el cap entre els braços, va sanglotar:

―...I ni tant sols tinc dret a veure-les, les curses!

L'advocat i el cap de personal van comprovar que, efectivament, les dates d'alta de'n Josep a l'altra empresa que donava la Seguretat Social coincidien amb caps de setmana. L'advocat va desar tots els papers a la seva cartera, es va aixecar, i donant un copet a l'esquena a en Josep, li va dir:

―Josep, això no és legal. Digui als del Circuit que li pagui'n en negre ―i afegí, mentre sortia, picant l'ullet al cap de personal―: Ja ens deixarà passar, el proper diumenge, oi?.