El portador de lletres

Un relat de: sigbar
Fa molt i molt de temps, a l’altra banda del mar, hi vivía un vailet molt eixerit que duia per nom Roderic Traginaire i, vet aquí, aquest era el seu ofici: TRAGINAR. En Roderic es guanyava la vida portant coses d’un costat a l’altre: que al pastisser li mancava farina, doncs avisava en Roderic i ell l’anava a buscar i la hi duia, que el terrissaire havia d’enviar un carregament de gerros a l’altre costat de les muntanyes, en Roderic agafava el seu carro i les creuava ravent com un llamp, i així era com dia rere dia en Roderic transportava coses pels demés alhora que coneixia gent nova i nous llocs. Al final del dia, quan el Sol cau sobre el mar, en Roderic s’asseia sempre a la platja a contemplar la posta i a menjar pipes fins que es quedava adormit sobre la sorra de pur cansament.
Fou un d’aquells vespres de menjar pipes a la posta del Sol que en Roderic rebé una visita d’allò més sorprenent. Tant distret estava contemplant la caiguda de l’astre roig que no s’adonà que se li acostava un genet que s’aturà tot just d’arrere d’ell, tragué una llarga trompeta, se la posà als llavis i:

TUTURUTUUUUUUUUÚ!!!!!!
En Roderic es va aixecar sobresaltat d’un bot i en donar-se la volta veié el genet, molt elegantment vestit dalt d’un cavall molt altiu i senyorial. En Roderic es va quedar mut i mentre fitava el nouvingut de cap a peus aquest li va etzibar:
-Sou vos en Roderic Traginaire?
-Si, jo mateix- va dir en Roderic amb un fil de veu i mig mort de por- i tu qui ets?
L’home se’l va mirar desde dalt del cavall i li digué:
-Jo sóc l’herald reial i porto un missatge de Sa Majestat el Rei, TUTURUTUUUUÚ!!!
La nova sonata de Trompeta gairebé deixà sord en Roderic.
Després l’herald del rei li va dir que es demanava la seva presència a palau per un assumpte molt important. En Roderic es va quedar d’una peça, per quins set sous el volia veure el Rei a ell que només era un sencill traginaire? No ho sabia pas, però de totes maneres no li quedava cap més remei que assistir a la cita i un cop allà ja es desvetllaria el misteri.
L’endemà, a punta de dia, va deixar enrera la seva cabana a la platja per dirigir-se a la ciutat entre els dos rius que era on hi havia el Castell del Rei, poc s’imaginava que no tornaria a casa en molt de temps.
El Rei era un senyor molt malhumorat, que sempre tenia cara de pomes agres i mai no estava content, va rebre en Roderic a la sala d’audiències, que era una habitació molt gran on el Rei tenia el tron on s’arrepapava quan el visitaven els seus súbdits. En Roderic no sabia ben bé com s’havia de comportar davant del Rei així que es tragué el barret i va esperar que Sa Majestat parlés:
-Ets tu, vailet, en Roderic Traginaire?
-Ssssi, si senyor – va respondre en Roderic amb un fil de veu.
-Doncs tinc un encàrreg urgent per tú.
Llavors el Rei li va explicar que a la sala dels escribans havia aparegut una cosa ben extranya, que no sabien pas que era i que volia que en Roderic se’n desfés. El Rei va picar de mans i de darrera d’una cortina va sortir un dels escribans amb l’extrany objecte a les mans. Aquell objecte tant estrafolari per aquella gent era ni més ni menys que una gran i cofoia ela geminada:
“L.L”
En Roderic va dir-li al Rei que n’havia vist en els seus viatges d’aquelles coses, la gent en deia lletres i servien per escriure.
-Raó de més per desempallegar-nos-en!!!- va dir el Rei- nosaltres ja tenim els triangles per escriure coses!!!
I és que resulta que aquella gent eren els sumeris, que no feien servir ni paper ni lletres per escriure sinó que, amb un palet, feien marques en forma de triangle sobre unes tauletes d’argila.
El Rei li va dir a en Roderic que volia que s’endugués aquella lletra, o el que fos, ben lluny, a l’oest, més enllà d’on es ponía el Sol.
-Més enllà d’on es pon el Sol!- va replicar en Roderic- jo mai no he anat tant lluny.
Llavors el Rei es va posar i seriós i va dir:
-Es que goses desobeïr una ordre del Rei vailet?
En Roderic va acotar el cap i no va dir res més, convençut de que no li quedava cap més remei que fer el que el Rei volia, agafar el seu ruquet en Moixó i amb la ela geminada al sarró empendre el camí cap a la terra de més enlla on es ponía el Sol.
En Roderic va fer via i al cap de dos dies ell i en Moixó van arrivar a la frontera i la van creuar. En Roderic n’havia sentit a parlar molt del país veí, en deien Egipte i era famós per unes grans construccions en forma de pirámide que aviat va començar a veure escampades per aquell vast desert que estava travessant. Deien que aquelles pirámides eren les tombes on els egipcis enterraven els seus reis, al quals anomenaven faraons, i que eren plenes d’or, diamants i altres riqueses però que era millor no entrar-hi perquè també eren plenes de paranys mortals per atrapar els lladregots i tots aquells que s’atrevissin a molestar el repòs del faraó que hi havia enterrat.
En Roderic havia sentit totes aquelles històries i no sabia si acabar de creure-se-les, tots aquells contes de tresors i riqueses semblaven massa bonics per ser veritat, rondalles per enlluernar la canalla, però… i si fossin certes? I si en aquelles pirámides si amaguessin tresors fantàstics i riqueses formidables? La curiositat es va començar a apoderar d’ell:
-De fet- es va dir a si mateix- tampoc no passaria res si m’hi acostés una mica, oi?
En tenia una ben a prop i poc a poc, gairebé sense adonar-se’n, s´hi va anar apropant fins a ser-hi a tocar. En una de les parets costerudes de la pirámide hi havia una obertura, o més ben dit una porta que algú s’havia deixat oberta.
En Roderic va baixar del llom del seu ruquet Moixó i va ficar el nas dins la pirámide, era tant fosc que gairebé no podía veure ni les seves pròpies mans si se les posava davant de la cara, tant fosc que no s´hi veía tres en un ruc!!!
Però la foscor no era la única cosa inquietant d’aquell lloc, si es parava bé l’orella es podía sentir una remor llunyana que provenia de les mateixes entranyes de la pirámide. En Roderic va preparar una torxa amb una branca i un parrac de roba i es va disposar a investigar d’on venia aquell so que semblava que fossin veus. Va començar a caminar per un passadís llarg que cada cop semblava que s’anés fent més i més estret, les parets eren plenes de símbols extranys, formes d’animals i figures humanes amb cap d’ocell, xacal i d’altres bèsties. Aquells dibuixos semblava que expliquessin històries i en Roderic va pensar que potser era la manera que tenien d’escriure els egipcis:
-Uns altres que no en volen saber res de lletres- va pensar, i va riure fluixet per por que no el sentissin.
De cop el passadís va fer un tomb a l’esquerra i un altre a la dreta per desembocart en una sala molt poc il.luminada on hi havien cinc homes ricament vestits al voltant d’una caixa enorme, en Roderic va haver d’ajupir-se i apagar la torxa perquè no el veïessin i va quedar-se darrera d’un gran gerro a observar.
Els cinc homes semblava que resessin al voltant d’aquella caixa que tenia la cara d’un home esculpida a la tapa, llavors en Roderic va adonar-se del que estava passant, allò no era una caixa sinó un taüt i ell, l’humil Roderic Traginaire, estava assistint en directe a l’enterrament d’un d’aquells faraons. En Roderic havia sentit històries de com els faraons eren enterrats amb totes les seves pertinences i tresors i, de fet, aquella sala era plena a petar d’objectes d’or i pedres precioses i damunt d’un pedestal, com si fos la possessió més preuada del faraó, hi havia un objecte del tot diferent. En Roderic va fregar-se els ulls, no s’ho podía creure, talment semblava que allò fos una lletra, era de fet una bellíssima i brillant doble esa:
“SS”
En Roderic va pensar que si enterraven aquella lletra amb el faraó es perdria irremeiablement per sempre, hi havia de fer alguna cosa, però què? Només se li va acudir una opció, saltar al bell mig de l’estança, arreplegar la lletra i sortir corrent cames ajudeu-me, i fet i dit així ho va fer, d’un bot es va plantar al costat del pedestal, agafà ben fort la doble esa i va sortir corrent com ànima que porta el diable, gairebé podía sentir l’alè dels sacerdots cridant darrera seu i les passes de tots plegats ressonaven per l’estret passadís que ara semblava més llarg que mai, al fons de tot es veia una escletxa de llum que es va anar fent cada cop més gran fins que en Roderic va sortir com un llamp de la pirámide amb la seva ela geminada al sarró i la doble esa ben premuda contra el pit.
Quan en Moixó va veure sortir corrent el seu amo, i que aquest no s’aturava pas, va galopar darrera d’ell per por de no perdre’l. En Roderic anava llambregant enrere mentre corria, duien una bona ventaja als cinc homes però encara se’ls podía veure corrent darrera d’ells i agitant els braços i fou en una d’aquestes que girà la vista enrere que en Roderic no veié el gran riu que tenia al davant i hi caigué de cap amb en Moixó al darrera que no es volia separar del seu amo.El riu va dur-los corrent avall i no podien fer-hi res però almenys, va pensar en Roderic, s’havien lliurat dels seus perseguidors.
Al cap d’una bona estona d’anar riu avall el corrent va anar perdent força i van poder nedar cap a la riba i sortir de l’aigua xops com a gats, quan en Roderic va aixecar la vista va entendre perquè havia amainat el corrent, eren en una inmensa platja, per tant el riu els havia dut fins al mar. En Roderic va pensar que potser farien més via si navegaven i, en un port proper, es va enrolar com a grumet en un vaixell que sarpava cap a l’illa de Rodes famosa pel seu “Colós”.
El “Colós de Rodes” era una enorme estàtua del déu Sol que presidia l’entrada al port de la ciutat i per sota de les cames de la qual havien de passar tots els vaixells que hi arribaven tal i com va fer el d’en Roderic. Un cop van haver amarrat el vaixell a port el capità els va donar permís per fer el que volguessin i en Roderic i en Moixó van decidir anar a fer una tomb per la ciutat i fer una mica de turisme.
L’atracció principal de Rodes era, val a dir-ho, el seu gegant i en Roderic no va poder estar-se de fer-li un cop d’ull de ben a prop. A l’estàtua s’hi podia arribar a peu, a través d’una escullera que aïllava el port de mar obert, hi havia dues enormes col.lumnes de pedra, una a cada costat, on el gegant de bronze s’aguantava d’empeus guaitant el mar que s’estenia davant seu, i a banda i banda del gengant, plantades sobre l’escullera hi havia unes lletres on es podía llegir: “EL COLÓS DE RODES”.Feia esborronar de veure aquella gegantina estàtua que, orgullosa, desafiava el mar.
Al capdamunt del Colós s’hi podía accedir a través d’unes escales que anaven per dins de l’escultura i, segons deien, s’hi podía gaudir d’una vista espectacular de la ciutat i les illes més properes. En Roderic no es va voler perdre una oportunitat com aquella i es va disposar a enfilar-s’hi. De ben cert que les vistes eren fantàstiques, des del cap del gegant es podía veure tota la ciutat de Rodes i bona part de l’arxipèlag on es trobava, en Roderic s’hi va quedar una bona estona contemplant-ho tot plegat i tot just quan anava a baixar-ne s’adonà que alguna cosa no anava a l’hora…
Començà com un petit tremolor i a poc a poc va anar fent-se més fort, el gegant de bronze es baldava d’un costat a l’altre i en Roderic s’havia d’agafar on podia per no caure de dalt a baix. De fet no era només el Colós que es movia, sinó que tota la ciutat patia un terratrèmol terrible, la gent corria d’un costat a l’altre i les parets de les cases s’esquerdaven, de cop, un dels genolls del Colós va fer ”catacrac” i es va trencar, l’estàtua començà a davallar sobre el mar i en Roderic va caure a l’aigua amb ella, sense saber ben bé com i per segon cop en aquella semana, acabà xop de cap a peus.
En Roderic no nedava gaire bé i s’aguantava com podia, fou ja quan pensava que no resistiria més que veié en Moixó sa i estalvi sobre una gran porta de fusta que surava damunt del mar, va nedar fins allà i s’hi va enfilar.
-Aquest està resultant ser un viatge força mogut- va dir-li a en Moixó- i passat per aigua!!!!
Un cop hagué recuperat l’alé pogué mirar al seu voltant i s’adonà que en un racó de l’improvitsada barca, i com qui no vol la cosa, hi havia la “c” del cartell que anunciava el Colós, només que amb el terratrèmol s’havia esquerdat pobreta, era doncs una ce trencada:
“Ç”
-Una altra lletra que no voldrà ningú- va pensar en Roderic- potser que també vingui amb nosaltres.
I resignat al seu destí de portador de lletres la va agafar i la va guardar al sarró, junt amb la “l.l” i la “ss”, ja en tenia tres!!
En Roderic va adornar-se que l’illa s’allunyava cada cop més, que el corrent duia la porta mar endins, desesperat va intentar remar amb les mans però va resultar inútil i s’endinsaren en aquell desert d’aigua que era el mar.
Quan ja feia ben bé dos dies que anaven a la deriva, sense poder menjar ni beure i feia un Sol que espetegava les pedres, en Moixó jeia sobre la fusta amb un pam de llengua fora i en Roderic era assegut escodrinyant l’horitzó a la recerca d’un bocí de terra, feia estona que pesava figues, estaba mort de gana i de set i notava que li faltaven les forces, estava a punt de defallir quan li semblà veure una fina franja marró que semblava una illa, en aquell precís moment caigué desmaiat, vençut pel cansament i la fam.
En Roderic somniava que era a casa seva, vora la cabana menjant pipes de cara al mar quan va notar que alguna cosa li mullava els llavis, va obrir els ulls i vegué un noi de la seva edat que, amb un got, li anava donat aigua d’una galleda, es va aixecar d’una revolada i, sense dir ni bèstia que fas aquí, va ficar el cap dins la galleda i va beure fins que no va poder més.
En acabat va voler saber on havia anat a parar i l’altre vailet, que es deia Teseu, li va dir que eren a l’illa de Creta empresonats en una masmorra.
En Teseu li va explicar que en aquella illa hi havia un laberint del que no havia sortit mai ningú que hi hagués entrat i que dins del laberint hi vivía un monstre amb cos d’home i cap de brau, el terrible Minotaure, en deien, i que cada nou anys li eren lliurats set nois i set noies perquè se’ls menjés.
-Això és terrible!!!- exclamà en Roderic.
-El pitjor de tot- digué en Teseu- és que les víctimes d’aquest anys som els que estem en aquesta masmorra.
En Roderic no s’ho podia creure, no sortia d’una que es posava en una altra!!
Van passar la nit a la presó fins que l’endemà al matí van venir a buscar-los un grup de soldats per dur-los al laberint del Minotaure, un cop hi van ser davant ningú no volia entrar-hi i fou en Teseu, el més valent de tots, qui va creuar primer la porta seguit de tots els demés.
En Teseu anava primer amb en Roderic al darrera menjant pipes de tant nerviós que estava, caminaven cautelosos seguits de tots els altres nois i noies, com més s’endinsaven al laberint més es perdien en els seus revols i giravolts i arrivà un moment que en Roderic ja no recordava pas per on tornar. Al cap de molta estona de donar voltes van arribar a una estança que s’obria enmig de tot aquell embolic de passadissos, la sala era gran i tenia el sostre més alt que la resta del laberint i al bell mig assegut a terra hi havia el monstre que mai s’haurien volgut trovar, el temut Minotaure.
El Minotaure era terriblement lleig, de coll en avall tenia tota l’aparença d’un home, tot i que més gran, però damunt les seves potents espatlles hi reposava un enorme cap de brau, cada cop que respirava deixava anar pels narius un alé espantosament pudent i quan es va posar d’empeus les seves llarguíssimes banyes gairebé van tocar el sostre. En Roderic es va quedar mirant aquelles banyes i sorprés va veure-hi una cosa que no s’hauria pas pensat trovar allà, suspesa enmig de les banyes el Minotaure hi duia una altra d’aquelles extranyes lletres, una “ny” tota bruta i empolssegada.
“NY”
-Manoi- es va dir en Roderic- aquestes lletres surten en els llocs més inesperats!!!!
El Minotaure se’ls mirava amb cara de gana i s’anava passant la llengua pels llavis pensant a qui es menjaria primer quan en Teseu, sense pensar-s’ho dos cops, se li plantar al davant i li va clavar una puntada a la cama amb totes les seves forces, això no va agradar gens al Minotaure que inmediatament va atacar en Teseu començant així una lluita que s’endevinava terrible, sobretot per a en Teseu, el noiet era molt més petit que el monstre però no es deixava intimidar pas i lluitava incansable, rodolava per terra i es tornava a aixecar, volava pels aires però tornava a l’atac, revia plantufades però no es rendia. En Roderic i els altres van assitir bocavadats a aquella lluita desigual que es va allargar durant hores i hores, al final però i davant la tossuderia d’en Teseu al Minotaure, extenuat, no li va quedar cap més remei per rendir-se i declarar-se vençut, en Teseu li va fer prometre que no es menjaria ningú més i en Roderic, aprofitant l’ocasió, va demanar-li com a trofeu la lletra que duia penjada entre les banyes.
-Al sarró- va dir en Roderic content com un gínjol.
I tot seguit va netejar-la i se la va guardar al sarró junt amb les altres, ja en tenia quatre:
“L.L” “SS” “Ç” I “NY”
En Teseu havia guanyat el Minotaure i ja no se’ls menjaria però encara tenien un greu problema, com s’ho farien per sortir del laberint si era tant difícil que no ho havia fet mai ningú abans?
La resposta els la va donar una de les noies quan va exclamar:
-Mireu a terra, les pipes!!!
En Roderic havia estat tant nerviós que tot el camí havia anat menjant pipes del seu sarronet, només havien de seguir el rastre de closques que havia llençat a terra i trovarien la sortida del laberint.
Quan els ciutadans de Creta els van veure sortir sans i estalvis per la mateixa porta per la que havien entrat feia tantes hores van quedar meravellats i van decidir perdonar-los la vida i deixar-los marxar en pau. En Roderic es va acomiadar del seu amic Teseu i van prometre tornar-se a veure, en Teseu havia de tornar a casa seva, que era a la ciutat d’Atenes, on l’esperaven els seus pares i en Roderic havia de continuar el seu viatge cap a l’Oest a la recerca de la terra de més enllà d’on s’amaga el Sol, va pujar en un bonic vaixell que li van donar els seus antics captors i va marxar mar enllà persseguint la posta de Sol.
El vent bufava fort i el vaixell lliscava per l’aigua i avançava depressa, en Roderic va pensar que a aquella velocitat aviat arrivaria on anava, però tot i no anar errat el destí encara li deparava una última aventura al final del seu viatje. No havien passat gaires hores que en Roderic va poder veure terra ferma, no semblava pas una illa allò, era més gran, i la costa s’estenia pels dos costats quilòmetres i quilòmetres, en Roderic va escollir una platja en una petita cala per desembarcar i una cop va haver amarrat el vaixell van baixar en Moixó, ell mateix i el sarró on duia les lletres penjat al coll. Semblava un país agradable aquell i Roderic s’hi va anar endinsant a peu duent el ruquet per les regnes, van passar per un bosc de pins que deixaven anar una olor encisadora i va ser en sortir-ne que, sobtadament, es van veure enmig d’un embolic colosal. Eren en un prat que hi havia a la vora del bosc i se’ls acostaven a tota velocitat dos exèrcits, un per cada costat, els cavalls galopaven desbocats i els genets furiosos brandaven espases enlaire, el xoc era inevitable i en Roderic va intentar girar cua però no va tenir pas temps i ell i en Moixó van quedar enmig de la batalla corrent cap a tot arreu i cap enlloc intentant evitar les espases i els cascs dels cavalls, en una d’aquestes corredisses en Roderic va ensopegar i va caure rodolant per terra quedant estés al costat d’un cavaller que jeia cara enlaire amb una ferida oberta a la panxa, el cavaller duia una espessa barba i els cabells llargs agafats fent una cua, tot i estar ferit no deixava anar l’espasa i a l’altra mà hi duia un escut daurat que provava d’aixecar penosament, el Roderic va agafar el pesat escut i fent un gran esforç se’l va posar al damunt protegint-se a si mateix i també al cavaller ferit, es van quedar quiets i van esperar que s’acabés la batalla. Al cap de poca estona tot va haver acabat, semblava que haguessin guanyat els partidaris del cavaller ferit a qui tots mostraven un gran respecte i anomenaven senyor compte.
Els soldats van portar el compte a una tenda perquè descansés i poder curar-li les ferides. El compte estava estirat en un llit dins la tenda quan hi va entrar un home molt alt que duia una corona d’or al cap.
-Compte Guifré- digué l’home i es va posar la mà damunt del cor com a salutació.
-Majestat- va contestar el compte Guifré, que també es va dur la mà al pit.
-Avui heu lluitat honorablement- va dir l’home que era ni més ni menys que el rei dels francs.
-Ha estat un plaer Majestat- li digué en Guifré.
El rei va mirar el compte estirat al llit amb les seves armes al costat, es va agenollar al seu costat i mullant els dits a la seva ferida va fer quatre ratlles vermelles amb la seva sang sobre l’escut daurat que els havia salvat la vida.
-Aquesta será a partir d’avui l’ensenya del compte “Guifré el Pilós”- va sentenciar el rei i va sortir de la tenda sense dir ni mitja paraula més.
Llavors el compte Guifré es va girar cap en Roderic i li va dir:
-Jovenet et dec la vida, com et dius?
-Roderic Traginaire- va dir ell treien pit.
El compte li va preguntar si era d’aquelles contrades i en Roderic va dir que no i li va explicar la historia del seu viatge desde l’altra banda del mar, dels treballs que havia passat i de com havia anat arreplegant aquelles lletres que no volia ningú. El compte Guifré li va demanar si les hi podia ensenyar aquelles lletres i en Roderic les va treure del sarró i les va arrenglerar totes quatre al costat del llit:
-La “L.L”.
-La “SS”.
-La “Ç”.
-I la “NY”.
-Doncs sou prou maques- digué en Guifré el Pilós- si vols les pots deixar aquí amb nosaltres, prou que les farem anar.
I fou així com en Roderic va arribar al final del seu llarg viatge, havia arribat a la terra on es ponía el Sol i no li calia anar més enllà. En Roderic va decidir que es quedaría a viure en aquell país i que donaría les lletres al compte perquè les fes anar la seva gent. Aquell país es deia Catalunya i la seva gent, els catalans, fem anar desde llavors aquelles quatre lletres que no va voler ningú més.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat....

Comentaris

  • correllengua 2013[Ofensiu]
    sigbar | 18-10-2013 | Valoració: 3

    Gràcies Aleix, el conte està ideat com una activitat del correllengua d'enguany a Golmés i serà narrat I representat amb titelles el proper dia vint-i-set, amb musica en directe composada especialment per l'ocasió.

  • Lletres d'història[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-10-2013 | Valoració: 10

    Caram, quin relat més preciós! Amè, bonic, enriquidor, històric i fantàstic. L'he llegit d'una tirada magnífica, fent-me passar una molt bona estona. La unió de les nostres lletres amb la història, un bon argument per a sentir-nos orgullosos d'on estem arribant. I els que ens espera! Un plaer llegir-te. I una abraçada.

    aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de sigbar

sigbar

14 Relats

38 Comentaris

11578 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Vaig néixer a Golmés, un petit poble de la plana d'Urgell, en la meva infantesa vaig viure molt intesament moltes experiències ben poc extraordinàries, vaig córrer pels carrers en bicicleta, em vaig barallar i vaig fer les paus amb els amics molts cops, vaig pujar a molts i molts d'arbres, vaig llegir i vaig escriure alguna cosa. La meva joventut ha estat prou intensa en les coses sencilles també, he sortit amb els amics, he rigut, he gaudit, he estimat. Ara tot just comença una nova etapa, els dies s'han tornat serens, sense deixar però de ser feliços, l'amor ha esdevingut puntal de vida, els pensaments profunds proven d'aclarir el futur i jo espero delirós que el meu primer fill començi a "treure el cap", potser és per tot això que ha pres força la meva vella afició d'escriure; no pretenc enlluernar ningú, ni alliçonar, només pretenc donar forma de fantasia a les meves idees i sentiments, espero que en gaudiu encara que només sigui un xic. Ja farà el fet!!!