Cercador
EL PONT DE MÓRA D’EBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA.CATALUNYA
Un relat de: Antonio Mora VergésRetratava al Josep Olivé Escarré, prop del pont de Móra d’Ebre, la seva construcció s’inicià el 1940 i fou inaugurada el 7 de setembre de 1943, l’estructura de formigó armat fou dissenyada per l’enginyer Eduardo Serrano Suñer, germà de Ramon Serrano Suñer, el ‘cuñadisimo’ de Francisco Franco.
Joan Perucho i Gutierres-Duque (Barcelona, 1920-2003), en la seva obra ‘Fulls de les fronteres’ ens diu a la pàgina 21 :
En arribar a Móra, gairebé al migdia, vaig veure l'Ebre, ample i somnolent, cenyir les hortes i els canyissars de la ribera. M'atordí uns instants la llum enlluernadora i salvatge del sol, i de seguida vaig començar a amarar-me de suor.
Les aigües, sota els arcs del gran pont de ciment, dibuixaven suaus i lents remolins que anaven a perdre's al lluny del corrent. Llavors, recolzat a l'ampit, vaig descobrir la remor imperceptible del cant del riu. Era quelcom semblant a una queixa, o potser a múltiples rialles ofegades. A l'altra banda del pont, m'esperava el cotxe que em conduiria a Gandesa.
El taxista era un amic meu, anomenat Girbau, actiu comerciant de llibreria i paperer, taxista i regidor de l'Ajuntament ensems. Girbau és un simpàtic gironí en el cor del qual, mentre corrien els anys, ha arrelat altíssima flama d'amor per les resseques comarques de la Terra Alta. M'esperava, a recer del sol, al tenderol de la fonda Turú, a dues passes de l'automòbil, bevent àvidament en un vas. Em féu un ample gest de salutació quan em va veure. Hi havia una multitud de camionetes així com molts firaires a la terrassa del "Turú" esperant l'hora de dinar. Móra d'Ebre és un centre industrial, poderós i ple d'iniciativa, que brinda al foraster, per a recobrar forces, un establiment de bona cuina, la fama del qual s'estén més enllà de la ratlla d'Aragó. Els dies de grans aglomeracions, els cambrers del "Turú" es tornen, amb raó, un xic malhumorats i agres i, tret d'ésser un sant carregat de paciència, hom corre el risc de veure's engegat a dida. Però això passa a tot arreu. Vàrem menjar una refrescant amanida i un suculent xai rostit amb pebrotets i, abans d'anar-nos-en, sortírem a la terrassa a prendre cafè. La calor era espantosa i hi havia un núvol de mosques brunzint.
A la fonda Turú hi havia dinat en nombroses ocasions en companyia del meu pare, l’Antonio Móra Gavaldà.
Els records sorgeixen en aquest petit país nostre per arreu.
Joan Perucho i Gutierres-Duque (Barcelona, 1920-2003), en la seva obra ‘Fulls de les fronteres’ ens diu a la pàgina 21 :
En arribar a Móra, gairebé al migdia, vaig veure l'Ebre, ample i somnolent, cenyir les hortes i els canyissars de la ribera. M'atordí uns instants la llum enlluernadora i salvatge del sol, i de seguida vaig començar a amarar-me de suor.
Les aigües, sota els arcs del gran pont de ciment, dibuixaven suaus i lents remolins que anaven a perdre's al lluny del corrent. Llavors, recolzat a l'ampit, vaig descobrir la remor imperceptible del cant del riu. Era quelcom semblant a una queixa, o potser a múltiples rialles ofegades. A l'altra banda del pont, m'esperava el cotxe que em conduiria a Gandesa.
El taxista era un amic meu, anomenat Girbau, actiu comerciant de llibreria i paperer, taxista i regidor de l'Ajuntament ensems. Girbau és un simpàtic gironí en el cor del qual, mentre corrien els anys, ha arrelat altíssima flama d'amor per les resseques comarques de la Terra Alta. M'esperava, a recer del sol, al tenderol de la fonda Turú, a dues passes de l'automòbil, bevent àvidament en un vas. Em féu un ample gest de salutació quan em va veure. Hi havia una multitud de camionetes així com molts firaires a la terrassa del "Turú" esperant l'hora de dinar. Móra d'Ebre és un centre industrial, poderós i ple d'iniciativa, que brinda al foraster, per a recobrar forces, un establiment de bona cuina, la fama del qual s'estén més enllà de la ratlla d'Aragó. Els dies de grans aglomeracions, els cambrers del "Turú" es tornen, amb raó, un xic malhumorats i agres i, tret d'ésser un sant carregat de paciència, hom corre el risc de veure's engegat a dida. Però això passa a tot arreu. Vàrem menjar una refrescant amanida i un suculent xai rostit amb pebrotets i, abans d'anar-nos-en, sortírem a la terrassa a prendre cafè. La calor era espantosa i hi havia un núvol de mosques brunzint.
A la fonda Turú hi havia dinat en nombroses ocasions en companyia del meu pare, l’Antonio Móra Gavaldà.
Els records sorgeixen en aquest petit país nostre per arreu.
l´Autor
6915 Relats
1201 Comentaris
5431001 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com
Últims relats de l'autor
- IN MEMORIAM. DEL COL·LEGI DE SANT IGNASI DE LOIOLA AL MUSEU COMARCAL DE MANRESA, EL BAGES.
- SABOTATGE
- Meigas habelas, hainas
- LES DADES DELS PACIENTS DE LA SEGURETAT SOCIAL SON CONFIDENCIALS?
- PONT DE BOLASSELL. BEGET. CAMPRODON, LA GARROTXA SOBIRANA/ EL RIPOLLÈS
- REPARTIR-SE EL PASTÍS
- MOLI DE QUEROL. CASTELLAR DE LA RIBERA. EL SOLSONÈS
- CAPELLA DE SANT JOSEP DEL COL·LEGI COR IMMACULAT DE MARIA. SENTMENAT. VALLÈS OCCIDENTAL
- LOBBYS
- IN MEMORIAM DE LES CASES VALENCIANES DE L’HERMENEGILD MIRALLES ÀNGLÈS. SARRIÀ. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.
- LA PLAÇA DE BANYOLES QUE RETRATAVA L’ANY 1912 EL JOSEP SALVANY BLANCH. EL PLA DE L’ESTANY
- Diumenge 25.2.2024, Passada en record i memòria de sant Antoni Abat
- TENIU DADES DE L’ADVOCACIÓ QUE TÉ/TENIA LA CAPELLA DE LA RICARDA. EL PRAT DE LLOBREGAT.
- CAN BARRAU I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA SAGRADA FAMILIA. TIANA. EL MARESME
- IN MEMORIAM. CAN ALÒS. L’HOSPITALET DE LLOBREGAT QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ