Cercador
El pollet més ple de trufa del món
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era un pollet malgirbat que no s'aguantava dret i el soldadet de plom, si l'hagués conegut, li hagués fet befa si no fos perquè era de mena educat i conreava la consciència.
El pollet estava fet de material acrílic, una espuma groguíssima com el de certes calèndules dels marges dels camins en primavera, com la mimosa, com la ginesta i com la maionesa ben lligada i sense additius; i de plàstic vermell, el bec i les potetes que una formiga forçuda es podria haver endut per fer de forques neptunianes o endimoniades en alguna representació de fi de curs formigueret o d'entreteniment teatral inserso-formíguica o qui sap si per emprar com a antena de televisió passa-com-puguis si no fos que no li interessaven ni les notícies (no volia patir depressió) ni els anuncis (senyal que tenia cervell).
El pollet no va poder evitar ser pres per mans blanques, rosades i infladetes de pastissera que menja del que fa i que es nota i que posseeix una caixa registradora que no cessa de dringar que li procura taulells de marbre color mel i fustes de melis i roba de qualitat i llit amb matalàs d'aigua del llac més alt del món, luxàs total.
La pastissera, anomenem-la Gloriana, Lory per a les amistats internacionals, va dipositar la bestiola esquifida sense vida al costat d'un ou de xocolata involutiva (que no passa del setanta per cent) i davant unes palmeres cridaneres de plomes tintades al so de d'un Carnaval riojanèiric amb ballaruques més que sensuals, sobre un sòl flonjo que coronava capes de brioix, nata, brioix i trufa al capdemunt, en un gruix considerable considerabilíssim.
El padrí que va comprar la Mona venia del zoo, errat i mona perdut després d'una nit d'alcohol exagerada i va pagar amb un bitllet fals picant l'ullet a la Lory que li va mirar el paquet, ella que entenia certs intercanvis.
Mentre la pastissera xingava a mansalva amb en Salva -aquell padrí de nom catòlic que havia perdut la síl·laba de la cua- a l'obrador entre olors dolces i marejadores, sense voler (i no em feu dir qui dels dos, que no sé ralentir imatges) s'etzibà un cop de peu al pastís protegit per cartó pretensiós amb motius d'orles i borles que el feia palau protegit i que no, no evità que l'ou s'esquerdiési que el pollet s'enfonsés en el llot trufós i l'univers, malparit ell, li enviés ones de vida michaeljacksonianes amb el canvi de color.
El pollet estava fet de material acrílic, una espuma groguíssima com el de certes calèndules dels marges dels camins en primavera, com la mimosa, com la ginesta i com la maionesa ben lligada i sense additius; i de plàstic vermell, el bec i les potetes que una formiga forçuda es podria haver endut per fer de forques neptunianes o endimoniades en alguna representació de fi de curs formigueret o d'entreteniment teatral inserso-formíguica o qui sap si per emprar com a antena de televisió passa-com-puguis si no fos que no li interessaven ni les notícies (no volia patir depressió) ni els anuncis (senyal que tenia cervell).
El pollet no va poder evitar ser pres per mans blanques, rosades i infladetes de pastissera que menja del que fa i que es nota i que posseeix una caixa registradora que no cessa de dringar que li procura taulells de marbre color mel i fustes de melis i roba de qualitat i llit amb matalàs d'aigua del llac més alt del món, luxàs total.
La pastissera, anomenem-la Gloriana, Lory per a les amistats internacionals, va dipositar la bestiola esquifida sense vida al costat d'un ou de xocolata involutiva (que no passa del setanta per cent) i davant unes palmeres cridaneres de plomes tintades al so de d'un Carnaval riojanèiric amb ballaruques més que sensuals, sobre un sòl flonjo que coronava capes de brioix, nata, brioix i trufa al capdemunt, en un gruix considerable considerabilíssim.
El padrí que va comprar la Mona venia del zoo, errat i mona perdut després d'una nit d'alcohol exagerada i va pagar amb un bitllet fals picant l'ullet a la Lory que li va mirar el paquet, ella que entenia certs intercanvis.
Mentre la pastissera xingava a mansalva amb en Salva -aquell padrí de nom catòlic que havia perdut la síl·laba de la cua- a l'obrador entre olors dolces i marejadores, sense voler (i no em feu dir qui dels dos, que no sé ralentir imatges) s'etzibà un cop de peu al pastís protegit per cartó pretensiós amb motius d'orles i borles que el feia palau protegit i que no, no evità que l'ou s'esquerdiési que el pollet s'enfonsés en el llot trufós i l'univers, malparit ell, li enviés ones de vida michaeljacksonianes amb el canvi de color.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435671 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com