EL POETA

Un relat de: aurora marco arbonés
EL POETA

Està en les teves mans crear,
extreure, amb el cisell i el mall,
la figura que la pedra empresona
i, convertit en Pigmalió,
infondre la vida exhalant l’alè diví.
O com l’humil terrissaire,
que modela el fang amb les mans
fins a donar forma a la matèria.

Però tu no ets escultor,
tu no ets artesà.
O potser sí...

Les teves mans són ocells
que refilen en sortir el sol
i, amb les ales de la inspiració,
toquen el cel, l’essència divina.
Extreus, de la matèria de l’ànima,
les paraules etèries
que esculpeixes,
que transformes,
que afaiçones
fins a crear “el poema”
i enamorar-te del so.
Les paraules són la granadura
que vas enfilant una a una,
escollint-ne el color i la textura
fins a formar un collaret de somnis.

Tu no ets escultor,
no ets artesà.
O potser sí...


Comentaris

  • Magnífic.[Ofensiu]
    Nil | 18-09-2018 | Valoració: 10

    Vet ací que tafanejant en el teu rebost literari he topat amb aquest magnífic poema amb el qual em sento del tot identificat. Perquè tal volta no està bé dir que hom és poeta com tampoc ho és dir: sóc bufó! sóc sexi o intel·ligent... Perquè pecaria, aleshores, de ésser una persona creguda. Ara bé, sentir-se poeta en la intimitat, no és cap mal. Jo m'hi sento, però a voltes, m'ho qüestiono, serà que m'enganyo jo mateix? Per això, aquest portal, RC, em permet emmirallar-me a través dels mostres comentaris i impressions. Aurora, llegint aquest poema teu no faig altra cosa que confirmar la idea que jo m'havia fet de que és ésser poeta. Mercès per la teva luciditat. i com a prova del meu agraïment t'obsequio aquest enllaç on podràs gaudir escoltant un magnific poema d'una poetessa danesa. I que bé que sona l'idioma danès a través de la veu de qui el recita. Heus-lo aquí:

    «Alfabet» (12), d'Inger Christensen | Salms - Josep Porcar
    www.porcar.net/2009/08/25/«alfabet»-12-dinger-christensen/

  • molt bonic poema aurora !![Ofensiu]
    joandemataro | 03-02-2014 | Valoració: 10

    una mica, tots els que ens atrevim a escriure poesia, som escultors de sentiments, pintors de sensacions... com tu en aquest poema

    moltes gràcies pel teu comentari, ets massa amable amb mi, no sé si m'ho mereixo !! ; -) petonets i records !
    joan

  • El primer cop[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 09-02-2013

    que vaig llegir aquest bell poema em va recordar les escultures dels Esclaus de Miguel Angel. M'explico : Ell deia que els esclaus eren dins la pedra i que ell tan sols els feia sortir.
    Crec que amb la poesia passa el mateix : El poeta té les idees , les paraules dintre seu. Tan sols cal que s'assegui a donar-les -hi vida.
    Tu ets una gran escultora de mots , benvolguda Aurora.
    Una forta abraçada

  • Aquella ànima indomable...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 21-12-2012 | Valoració: 10

    plena de tendresa, certitud, fermesa,
    i tristesa exagerada que xarrupa tinta de teclat--o de ploma--

    Aquell tros de cor ample, a voltes exagerat, i a d'altres excels...,
    aquella paraula precisa i exacte
    que deriva també en tot allò imprevisible
    i esdevé màgia d'un tot infinit que perdurarà en el record i es farà etern.

    Aquella necessitat per expressar coses que semblen importants, i que sovint són una font de raó per a lectors amb ulls inquiets.

    Per sort em considero un poeta de carrer que porta el Celdoni--de Celdoni Fonoll vull dir--a les butxaques (ho explico i escric en una prosa poètica)...-----per tant gaudeixo de tenir la sort de poder llegir poetes com tu aurora... i en gaudeixo encara més quan tinc les ànsies per aprendre'n cada dia una mica.--gràcies per deixar-me delectar amb els teus versos plens de saviesa.

    Enhorabona pel poema!! una forta abraçada i mil gràcies pels comentaris que em fas de tant en tant... de debò, t'ho agraeixo molt aurora!!

  • Naiade | 18-12-2012 | Valoració: 10

    Un poema excepcional, d’una bellesa que tan sols un artista de la paraula sap transmetre. M’agrada la manera com despulles l’obra d’art, cercant-la dins teu, en un racó de l’ànima que potser emana d’una font divina. Li dones forma, la perfecciones, la pol•leixes fins a fer-la entenedora i deixar que ens enamorem del seu so carregat de sentit.
    Et desitjo unes Bones Festes!!
    Una forta abraçada

  • L'havia llegit...[Ofensiu]
    Annalls | 18-12-2012

    ...i no l'havia comentat, a vegades estas mandrosa. M'ha agradat llegir-lo de nou, de nou m'ha encantat, es molt maça la manera i les paraules que has anat enllaçant per explicar el que fas.
    Anna

  • Ser poeta...[Ofensiu]
    AVERROIS | 03-12-2012 | Valoració: 10

    ...és crear. D'un full en blanc donar vida a sensacions, temors, rabies, esperançes. Ser poeta és fer en poques paraules un recull de vida. I tu ets una gran poetessa, enhorabona.
    Una abraçada.

  • La riquesa del poeta[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 22-11-2012 | Valoració: 10

    Veritablement el do de ser i sentir com poeta és un regal per un mateix i pels altres.
    M'agrada molt aquest troç del teu Relat:
    "Les teves mans són ocells
    que refilen en sortir el sol
    i, amb les ales de la inspiració,
    toquen el cel, l’essència divina."
    Mans com ocells.... Sensacional !!!

  • Demiürg[Ofensiu]
    rautortor | 21-11-2012


    La creació poètica és un acte singular. Hi ha qui diu que la poesia no és literatura –no fa pas massa que ho vaig llegir en un diari. Segons ell –no recordo qui, a més a més de l’amic Jaume de Lleida–, és creació pura i dura, és estímul i empenta vers una realitat nova que ens ultrapassa. El poeta és una mena de demiürg, inventor, artista, artesà, escultor, poeta, en definitiva.
    Vicente Huidobro deia, crear, crear, crear, como la naturaleza crea el árbol. ¿Por qué cantáis la rosa?, hacedla florecer en vuestros versos.

    Fa temps vaig escriure a propòsit d’un mestre d'escola,

    Meitat poeta, meitat bruixot,
    nues i talles fils de titelles;
    de risc abilles l’aura del camp
    i, d’aventura, el vellut del mar;
    rere les portes hi neixen fades,
    sota dels arbres hi nia el cel,
    cau de quimeres, de mil ensurts,
    i dins la boira, sempre l’atzur.
    Flux de paraules, ton respirar,
    de faules pròdig, curull de viure;
    i a prop de l’aigua calma i silent
    deixes que hi surin elfs de paper.


    Per això, em prenc la llibertat d’afegir a la llista dels teus artistes, els mestres, veritables pigmalions de la societat.

    Gràcies per dignificar la nostra addicció i la nostra dèria.

    Raül

  • Artesà, artista...[Ofensiu]
    allan lee | 20-11-2012

    on comença un, on acaba l'altre? Sovint penso, que la gent ens volem expressar, volem treure'ns de dins tot de coses que veiem o pensem...llavors, el nen que fa figures de fang, l'home que dibuixa, la dona poetessa...tots cerquen el mateix: donar forma a allò que potser no hem vist...m'agrada molt aquest poema, Aurora. M'agrada perquè expliques aquest procés tan bell...una abraçada

    a

  • Escultors... artesans... poetes!!![Ofensiu]
    Núria Niubó | 20-11-2012 | Valoració: 10

    I m’he sentit poetessa, sí, ho descrius tan bé!
    Esculpim sentiments i creem una melodia de paraules per a regalar els sentits de qui ens llegeix o escolta.
    M’he sentit feliç de pensar que amb els meus poemes puc fer el que tu dius tan bonic:”un collaret de somnis”.
    Saps que a mi em costa dir que sóc poetessa, però avui, llegint el teu poema ho he comprés.
    Ser poeta, és com dius tu fent poesia , tenir la capacitat de crear fent despertar sentiments i emocions.
    Som escultors dels sentiments, artesans de les paraules, poetes!

    Gràcies estimada Aurora, em sento enaltida amb el teu magnífic poema.

    Una abraçada molt sentida
    Núria

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

202 Relats

1769 Comentaris

174674 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.