El poeta pobre

A les golfes de la casa que m'acull; al traster dels somnis empantanegats; a l'estudi de la part alta d'aquest edifici antic jec cada tarda en un matalàs sobre la fusta.

M'acotxo amb una manta de llana i em poso un coixí ben gros a l'esquena.

Entre els meus records, oblido que no tinc pertinences; entre la misèria, em considero ric i noble d'esperit; entre els mobles rústecs, resto immòbil.

Només voldria tocar la imaginació amb les meves aspres mans i, adormir-me, sense haver de pensar en els meus deutes; que quan em llevi tot resti impassiblement estàtic! immòbil!

Quan cada cadència lluminosa es fongui amb les parets; quan la pols dels armaris deixi de fer-me tossir; quan les goteres del sostre estiguin degudament tapades...

Jo llençaré coloms a volar al balcó de l'esperança; jo m'atansaré al món de la fantasia de puntetes; jo cultivaré la meva forma d'entendre la solitud.

I brollarà de nou la font de la que bec fent-me brogir el sentiment d'opulència imaginativa de la que gaudeixo quan romanc distant dels demés.

La imatge del RPV nº 120...