El poema més bonic que hauràs llegit mai

M'he emocionat al llegir-lo, és maquíssim.
Estic passant pel mateix i no ho hauria sabut expressar millor..

es preciós!

tendre aquest poema que enllaça el títol amb una obra de futur. Molt bonit, un xic tristot i molt ple de sensibilitat quotidiana. Navegant he arribat fins a tu...

M'havia llegit els teu quatre o cinc poemes-dedicatòria que vas publicar seguits i, mentre deixava un temps per la relectura a fi de madurar una mena de comentari conjunt que quedarà pendent, no sé com he anat a parar a aquest poema. Com m'atrau, per la temàtica i per la frescor que desprèn, molt més que cap dels altres (potser escrits amb més calma, amb més saber fer, però menys ambiciosos... bé, ja els comentaré quan tingui una estona, del que no vaig precisament sobrat, darrerament), anava dient (com m'enrotllo) que com m'atrau aquest, més que cap altra poema que t'anava a comentar, em deixo endur i et comento aquest.
Abans que res, la valoració resumida: m'ha agradat, i m'ha agradat bastant. Trobo que és innovador, desimbolt, enginyós, segons com, i que comunica força bé la idea que li és llavor, al meu entendre: la necessitat de deixar d'estimar la persona equivocada (pels motius que siguin, en aquest cas, la falta de color, per exemple, de les converses) i la consciència positiva de la felicitat que l'oblit pot aportar. En aquest sentit, jo ho hagués completat amb la contradicció que suposa deixar d'estimar l'estimat/da. Contradicció si es parteix de la base que estimar pot ser, i és en molts casos, una necessitat. Però bé, el teu poema no toca aquesta part.
Pensant en el teu poema (i no en les divagacions a què m'ha dut), analitzant-lo, veig aquesta estructura, que t'exposo a fi de comentar-te un crítica més endavant.
Primer, la presentació: has d'aprendre a esborrar, a oblidar. Perquè? Es pregunta el lector. Tu no dius gaire més, i deixes suposar. Per ser un tema tant proper a tots, més o menys ens ho imaginem.
Desprès, fas una mena d'incís, molt bo, ben trobat, meravellosament expressat, però que, al meu entendre, sobra en aquest poema. És un incís que diu: no em penedeixo de res. He fet el que havia de fer. Però al lector encara el tens en les suposicions, el que no ajuda a desfer l'aura de tema tòpic que l'envolta.
Però aviat passes a l'atac i desgranes el tema, concretitzes les suposicions. Per mi, la millor part del poema, precisament pel contrast que aconsegueixes crear entre un tema tan fàcil de contar amb paraules suades i que tu contes de manera natural, amb molt bons versos, amb molt encertades metàfores. Aquesta part m'ha encantat. Bàsicament, dius: els teus mots s'han convertit en l'expressió més profunda del desamor. M'agrada que no es centri en el canvi, en el que era, en el que ja no és. Tot i que s'intueix, no ho fas explícit, d'igual manera que tampoc fas explícit que no està a l'alçada de les expectatives, malgrat ho deixis entreveure al principi d'aquesta part, on dius: m'he omplert de tu, t'he demanat... i MOTS BUITS!
Llavors ve la part "desafortunada" . I la poso així, entre comentes, perquè, com la segona part (que jo veig) de l'estructura del teu poema, està molt ben feta, és de qualitat... però no acaba de rutllar en el poema. M'explico:

"Però crec que t'hauré
de donar les gràcies,
malgrat tot.

Perquè..."

I el lector diu: què li ha d'agrair?

I bàsicament diu això: Quan *, "serà el dia que ja t'hauré oblidat."
És a dir: li hauràs d'agrair el benestar que et produirà oblidar-lo?
Molt rebuscat. M'inclino per pensar que aquesta part és d'una bellesa de miniatura, però que no funciona en el conjunt. I no funciona, crec, perquè tot i que la idea és bona - aquest no poder oblidar no em deixa gaudir de les coses com jo voldria, i el dia que t'oblidi serà meravellós - no es veu clar. O es veu massa tard, quan s'hi veu escrit:

"Però... no puc encara,
no sé com fer-ho...
tu ho saps?

Digues-m'ho, AMOR,
per una vegada,
parla'm."

Et destaco la paraula amor. Aquesta estrofa, amb la paraula amor així emprada... No m'ha agradat gens, la veritat. No m'agrada quan s'usa així la paraula amor, cosa personal, suposo, doncs no m'ho sé explicar.

Llavors passem al final:

"I t'oblidaré,
ho faré,
ho sabràs,

perquè aquell
serà el dia que
escriuré el poema
més bonic
que hauràs llegit mai"

Junt amb la part central que t'he destacat, lo millor. M'ha encantat el final.

Em sembla que he sigut molt crític amb el poema, de lo millor que t'he llegit, per, com t'he dit, la seva frescor i originalitat "narrativa". I quan dic molt, hauria de dir massa, perquè el cert és que m'ha encantat, aquest poema. I m'ha agradat sobretot com has trenat segons quins versos, com has aconseguit una musicalitat immillorable.

En fi, que malgrat veure-li aquests defectes que t'he comentat (i que en part, em sembla, ara no faries), aquest poema està molt bé.

En fi, m'acomiado per ara, no sense abans comentar-te que el teu darrer comentari, com sempre, em va xocar. Te l'agraeixo profundament. Em va costar molt no tornar a empastifar el teu espai de comentaris, però aquest cop em vaig comportar. Vaig tindre la paciència d'esperar a llegir-te i comentar-te per donar-te les gràcies. Gràcies.
Per cert, encara m'interessen molt les teves correccions. Ja saps, estic a relats bàsicament per a aprendre.

Una forta abraçada.

Arbequina.

La veritat és que en aquests moments estic sentint això, i tot i saber que mai l'oblidaré, i que no podré escriure el poema més bonic que hauràs llegit mai, també sé que l'amor no s'acaba i que en un futur trobaré un nou paradís.
Ànims!

Hola!!

M'ha agradat molt. Moltíssim. Ara mateix l'afegeixo a favorits (és el primer que hi poso!).

Gràcies per compartir-lo amb tots nosaltres.

Vagi bé!!

Lileta.

molt en el temps
per sentir el que em fa sentir el teu poema
et confese un petit secret: hi ha qui creu ser feliç fora del cel, no n'és s'enganya

Vaya trauma.. t'he fotut aquí la parrafada del mil i no s'ha publicat... U.u però bueno allà vamos otra vez!!xD

Què puc dir-te? Que els teus escrits són genials, duen una màgia especial, t'expresses d'una forma... t'admiro, la teva capacitat per buidar tot el que portes dins, amb aquesta força espectacular, aconsegueixes commoure al lector... Moltes felicitats!^^
Sobre el teu poema... a la persona a qui vagi dirigit es nota que t'ha marcat i ha estat molt especial en la teva vida i crec que no ha sabut valorar el que ha tenia perquè els teus escrits només poden surtir a través d'una bellisima persona...
I això de donar-ho tot i a canvi obtenir res, és més un dolor angoixant i opressor... però bueno, coses de la vida.. tots hem tastat la cara oculta de l'amor que és el desamor i res a seguir endavant com la campiona que ets!:) I a esperar que un dia d'aquests vingui una altre persona i t'ompli aquell buit... ^^
Oblidar no és la qüestió, sino aconseguir que d'aquell record amarg i dolorós es converteixi en un record dolç i d'anyorança... però bueno va ser maco mentres va durar no? Doncs és lo que importa... tot té una fi.

Referent al meu poema de Per tu, dir-te que va ser en un moment de confussió i incertesa però que res, ara som novios i de luxe!^^
No m'agrada invair-te el espai però si no nosé on posar-t'ho!xD
I tens raó el teu de et necessitava tant s'acopla molt bé al meu!:)

Un cop més donar-te les gràcies pels teus amables comentaris!!:D

Aquest és un dels teus millors poemes. No hi ha dubte. Te l'has fet teu des del principi i en ell és possible veure-hi una evolució personal, un inici, una superació, una maduresa sensacional. És que no tinc paraules... M'ha emocionat. Necessito temps per asaborir-lo plenament. Brideshead, genial. Brillant. Sentit. Profund. Excel·lent. Ets un Sol, irradies llum, ens il·lumines amb el bo i millor. Gràcies per tot.

Noia: dec tenir el dia tendre o mig babau, perquè m'has emocionat de nou. I saps què? Que llegir aquest poema teu... i saber que després n'hi ha d'altres com per exemple Gràcies, Vida, o com Sí... ara sí que ho penso, o com Avui em torno a sentir viva... em fa pensar, intuir, que en algun moment no gaire llunyà ha existit una etapa dura i fosca. Perquè tot i que sé perfectament que un poema no té per què descriure fil per randa les emocions de la poetessa, alguna cosa em diu que els teus versos destil·len la pròpia vida, de vegades com llàgrimes, altres cops amb rialles.

Aquest que he llegit ara s'inicia amb una tristor aclaparadora, però a mesura que he avançat amb la lectura m'he trobat que aquesta tristesa procurava canviar, intentava desaparèixer. Si més no, hi havia la clara intencionalitat de lluitar per temps millors.

I m'ha agradat el plantejament: quan per fi s'aconsegueix la superació, que no l'oblit, en aquell moment es podrà escriure el poema més bonic:

I t'oblidaré,
ho faré,
ho sabràs,

perquè aquell
serà el dia que
escriuré el poema
més bonic
que hauràs llegit mai.

Un petó,

LLIBRE

ha estat un bon encontre el d'avui! T'he llegit primer a traves del comentari que m'has fet -i que moltes gracies- al relat "un grapat de fulles seques" i despres per casualitat he topat amb un parell mes de poemes teus.
El teu estil directe, impulsiu fins i tot, de dir les coses...de posar-les sobre la taula... i alhora la senzillesa i tendresa dels mots.... enfi, he quedat encisada!

El teu comentari al meu text evidentment no s'ha quedat enrere. M'has contagiat d'entusiasme, i la veritat es que avui em feia bastanta falta. I no... la veritat es que el destinatari no ho ha llegit mai, i de fet no crec que mai li ho envii... Potser ell necessita oblidar-ho a la força i que jo no li remogui mes el passat... Jo, en canvi... no ho se. Segueixo pensant-hi i intento recordar nomes les coses boniques.
Els extrems.... es toquen... com mes o menys vaig intentar dir a l'introduccio sobre el mateix relat. L'amor i el dolor a vegades dibuixen figures rares i es confonen.

En fi, ja he escrit un comentari gairebe tan llarg com el teu ; )

Moltissimes gracies, de debo; tant pel comentari com per haver-te'm descobert. Fins ben aviat!!

m

et seré sincera.. me'l posaria dins els meus favorits, però m'ha tocat tant a dins, que no vull tornar-lo a llegir més. (potser no et sona a elogi, però creu-me, ho és)

una abraçada ben forta

Tiamat

Aguardare dins la meva memòria l'essència d'aquest poema per quan senti que no puc oblidar a qui tan he estimat pugui consolar-me i saber que quan tot hagi passat, quedarà el poema més bonic que hagi escrit mai.

Ha estat molt bé, però hi han hagut q m'hagin agradat més com per exemple I JO EM PREGUNTO...

conmovedor, m'ha agradat especialment el final, els dos darrers paràgrafs són espectaculars. Molt bonic, sincer, tendre, trist, esperançador. Suposo que biogràfic. Semblen tots els poemes de la mateixa època. Para compte, no necessitis males èpoques per escriure, també es poden fer bonics versos si les coses et van més o menys bé.
Escrius de meravella, noia
Glòria

No sé si el poema es autobiografic, però un poema així i uns sentiments tan ben drescits, una pena tan grossa només la sap qui la viu, qui la sent.. qui la plora. No sé escriure poemes, però em sembla que tu en saps escriure per totes dues. Et ben aseguro que aquest poema me l'imprimiré i el llegiré varies vegades.

Es un poeme conmovedo, i plé de sentiment.
Et desitjo que arribi habiat aquest dia en el qual poguis escriure aquest poeme.
Potser que sigui mes bonic, perquè et sentis alliberada,peró aquest es preciós.
Una abraçada. i gracies per comentarme.

Un poema absolutament sublim, d'una tendresa i sensibilitat infinita, de debò, m'ha semblat genial (de fet, si m'ho permets, l'afegeixo a la meva llista de preferits). Per cert, el títol està molt ben triat, crida l'atenció i et convida a llegir les teves delicioses paraules.

Volia dir-te una cosa, nina, jo diria que el dia que realment es pot ser feliç després d'un desamor no és quan no recordes els dies que vas ser feliç amb aquella persona sino quan pots recordar-los sense sentir com alguna força desconeguda t'oprimeix el pit, com una espurna de llum et balla als ulls i les llàgrimes lluiten per sortir a rodolar per les galtes...

No sé si el poema l'has ecrit sentint-te com ens descrius, però si és així només puc enviar-te molta màgia i molta força per saber portar amb un somriure aquest temps que et cal per digerir tot això.

Una abraçada molt especial per una relataire que m'estimo molt!

És preciós la manera de desciure un sentiment tan i tan dolorós. És l'ànima i el cor desgarrats. El desencís de "les paraules que no tenen color". I malgrat tot, després de la nit més fosca torna a sortir el sol. Retorna l'esperança.
I seguim passa a passa, el camí que em emprés.
Una aferrada pel coll
Josep

Què maco! Què tendre! Què dolç! I alhora què trist! Fantàstic. Difícil és poder-se imaginar el poema més bonic que hauràs llegit mai!

No hi ha vehicle més ràpid i directe que la poesia per expressar sentiments, d'amor, de desamor, de ràbia, d' impotència.

Has anat pel camí més directe per expressar-nos allò que cou i fa mal dins de l'ànima, de la sensibilitat. Molts es moriran sense saber que existeix.

Potser que no passi el que busques, si ets tu la persona afectada, potser també es pot crear un personatge -ho veig difícil- però ets en el camí de continuar fent poemes molt bonics.

CESC ARNAU

Per una vegada, Brideshead, no et faré un comentari del texte, sino del contingut.

Creu-me, el secret no és oblidar. Oblidar, si el que has viscut ha valgut la pena, no oblides mai. Simplement, deixa de fer mal... o més aviat, el dolor es converteix en un company de viatge més, amb qui has après a conviure i del que en pots arribar a extreure una dolça melangia (per dir-ho amb paraules que no són meves). Però, si aquella persona ha significat de veritat alguna cosa... llavors, no l'oblidis.

Ja veus, els homes prosa també tenim coret al cap i a la fi...

Només era per donar-te les gràcies pel missatge, que m'has fet somriure i que això no té preu ni vot. Moltíssimes gràcies.
Per altra banda, també t'he de dir que em fa un xic de por el possible fet que s'estigui sobrevaloran el text...
Bé, aixó són meditacions extratascendentals (ehem) T'he de deixar pq tinc un muuuunt de coses a fer (demà tinc exàmen sorpresa, oé oé oé!)
Ens veiem!

Vicenç

Tes paraules són el millor dls camins, encara que no sempre tinguin el millor final. Però no vull que pateixis aquest desamor, noia!
T'animo a escriure el poema que t'apropi a l'amor i que demostri que de nou pots ser feliç.

Cuida't!

Nina

que produeixes escrivint l'amor,
la tendresa com acompanyes el dolor,
fa que m'enlluernis el cor.
L'oblit, aquell que fa tant mal i ple de bons records que acompassen els dies de solitud, segur que marxarà per, com dius, escriguis el poema més bonic ...

Esperaré frisós a llegir-lo.

Fins llavors, un petó dolç i tendre!

Quan ets capaç d'escriure sobre totes les coses bones i dolentes, sobre l'amor i el desamor, ja has donat el primer pas de reconéixer que malgrat l'enyor, tiraràs endevant i els camins se t'obriran plens de promeses.
Llavors, des de aquesta perspectiva escriuràs aquest poema que anomenes.
Encara que, aquest poema que has fet ja és la mar de bonic...

Una abraçada i fins aviat!

Ai, l'amor...
és com l'aigua
que resquitlla avall (encara)
trencant el silenci del bosc...
àvidament

Petonets!

Realment has buidat tota la teva força en aquests versos. Se m'ha posat la pell de gallina. De debó, m'has emocionat. És preciós.
I no sé, AnNna, perquè és tan curt l'amor i tant llarg l'oblit. No ho sé.
Una abraçada,

Vicenç

maco maco... si que tens raó... per què és tan curt l'amor i tant llarg l'oblit? M'encanta, noia... de veritat.
Gràcies per escriure coses així. Espero que algun dia arribis a oblidar l'estima que sents per ell, però no a oblidar aquells bonics records que sempre quedaran a la nostra ment...
Molts petons,
aNNNa.

aquest poema bonic, insistent... immens!
t´has buidat, tia... uf!!!

vols oblidar! vols oblidar! vols oblidar!
encefalograma pla
_ _ _ pip _ _ _ pip _ _ _ pip _ _ _ pip _ _ _

ja està: OBLIDAT!

i ara què?: ja no podràs enyorar, esperar, recordar, desitjar... ( je je je )

un PETÓ!