El poder rau en tu

1
Dilluns, 08.30 del matí. Ascensor de la Stabbing Co. Ltd.

-Ja deus saber que al Cristian li han donat l'augment, no?- va dir la Tona amb la falsa innocència que gastava per fotre't el dia enlaire. En Fèlix va abaixar els seus ulls adormits cap a aquell escurçó que treia el cap entre la gent esperant una resposta. De què reia, la imbècil? Era evident que no en savia res, d'això d'en Cristian. Però ara tocava dir que sí, o bé treure ferro a l'assumpte tot i la mala llet que li començava a pujar del baix ventre.
-Ah...sí?- va respondre ell amb aparent indiferència.
-Ho sé pels de Comptabilitat, que ja li han passat la nòmina- confessà ella abaixant la veu, com si no tingués intenció d'escampar-ho poc després per tota la planta- Per cert...-afegí- tu com ho tens? No ho volies demanar, també?
La odiava. Mentre la Tona burxava on feia més mal, en Fèlix es va veure a ell mateix agafant-la pel coll, ben fort, davant la indiferència -fins i tot complaença- de les persones que omplien la cabina. Sense deixar-la respirar, premia l'stop i li aguantava mig cap fora mentre la porta, embogida, se li tancava una vegada i una altra damunt la closca. En aquell moment, la lleu sotragada de l'ascensor el va despertar de la seva fantasia.
-Sisisí, ho tinc pendent... a veure si aquesta setmana...d'això...-Quan de debò es va tancar la porta en Fèlix es va adonar que paralava sol i que la Tona ja s'havia esmunyit cap al seu cau. Es va sentir ridícul i menyspreat pels que l'envoltaven. I tot just era dilluns.

2
Dimarts tarda. Ascensor del Megastore Centre Comercial

Superant l'aversió que sentia pels centres comercials, en Fèlix havia fet un petit gran pas cap a la seva transformació personal. Allí era, al fons de l'ascensor, amb l'esquena enganxada al mirall i abraçat a una bossa de la llibreria del Megastore. No anava sol -ja seria demanar massa- però els clients que l'acompanyaven cap a l'aparcament es mantenien a una distància acceptable i el fil musical no funcionava. Gairebé perfecte. Nuclis familiars infranquejables, esgarips infantils fregant la barrera del so, demostradores de producte a traïció, envestides de gent distreta parlant pel mòbil, la megafonia i la promoció de la setmana, la caixa ràpida convertida de sobte en la més lenta... Tot plegat pagava la pena, perquè ja el tenia. Va apartar cerimoniosament la bossa del seu pit i en va treure un exemplar de "El poder rau en tu", l'últim best-seller d'en Frank Ferraro. Tapa dura, sobrecoberta setinada a color...En Fèlix somreia mentre passava suaument la mà per damunt del títol. "El poder rau en tu". Ja en podia sentir la força. Després de "Sigues tu mateix" i "Si vols, pots", era el títol definitiu d'aquell geni de la psicologia aplicada. A la contraportada hi apareixia en Ferraro fotografiat davant del seu ranxo de Califòrnia, on es va retirar després de tallar amb la seva anterior vida de broker. Cabells canosos perfectament pentinats, pell bronzejada, mirada decidida però cordial alhora, somriure profidén... El triomf d'en Frank Ferraro -segons deia el peu de foto- consistia en haver fet en cada moment "allò que li dictava el cor". Ni més ni menys. Ara, el que dictava el cor d'en Fèlix era córrer a devorar aquell Nou Testament de les relacions humanes. Potser així prendria d'una vegada el control de la seva vida i no es deixaria esclafar pels altres com un escarabat piloter.

Quan l'ascensor va parar al soterrani 2, un carro de l'hiper ple a vessar va entrar ràpidament. L'empenyia un matrimoni que vorejava la seixantena - i la setena discussió del dia- que va bloquejar la sortida.. Baixen, oi?- va dir ella sense esperar resposta. Ja t'ho deia, que no era aquesta planta!- li retreia ell- Però a mi no em facis cas...

3
L'ascensor es va tancar sense que en Fèlix en pugués sortir, tot i les increïbles contorsions que havia fet per aconseguir-ho. Tampoc ningú no va parar atenció quan es va decidir a demanar pas, i això que abans s'havia escurat bé la gola, i fins i tot havia aixecat el dit. Bé, era igual. S'esperaria que tornés a pujar perquè, segurament, aquella seria l'última vegada que li passava una cosa així.


Dimarts vespre. Ascensor de Sòcrates, 104

Potser no seria l'última vegada. La porta de l'ascensor es va obrir violentament contra la cara d'en Fèlix just quan estava a punt d'agafar-lo per pujar a casa. Un cop superat l'estaborniment, va poder veure el cap-rapat del cinquè passant la porta del carrer amb una bossa d'escombraries a la mà, deixant un rastre sucós darrere seu. Va recollir "El poder rau en tu" de terra i va entrar a la cabina decidit a anar a esbroncar els pares d'aquella bèstia sense cervell. Ja feia temps que ho hauria d'haver fet. El que no entenia era com el podien convèncer per baixar les escombraries. Potser només gosaven demanar-li-ho de tant en tant, i per això totes les bosses regalimaven. I si les baixava per iniciativa pròpia el fet era encara més inquietant, perquè segur que les buidava a la botiga del paquistanès de la cantonada, o alguna cosa per l'estil. En Fèlix va prémer el 5 tan fort que la punta del dit se li va tornar blanca. Mentre pujava, una ferum pútrida li va arribar al nas com un cop de puny; va aixecar els peus i, reprimint una arcada, va comprovar com el concentrat llardós que aixafava n'era l'orígen. L'ascensor es va aturar al cinquè, però encara no s'havia obert la porta de seguretat quan en Fèlix va prémer el quart. Ara no tenia ganes d'anar-hi. Sabia que, a cop calent, es quedaria mut tan bon punt li obríssin la porta: quan s'emprenyava de debò envermellia com un pigot i les cordes vocals se li tancaven. Això no volia dir que els veïns s'escaparien de la seva visita, només que la rebrien més tard i més ben preparada. Al capdavall, prou desgràcia tenien amb el fill que els havia sortit. I tampoc solucionaria res, era un cas perdut. Quin seria el consell d'en

4
Ferraro en aquesta situació? Aviat ho sabria. Quart pis. Es netejaria la sola de les sabates i soparia alguna cosa ràpida per començar el llibre que li havia de canviar la vida.


Dimecres 08.30 del mati. Ascensor de la Stabbing Co. Ltd.

Què t'ha passat?- va dir la Tona tapant-se la boca amb la mà. En Fèlix va trigar una mica en processar la frase. Què m'ha passat?..- va dir amb espessor. Sí, al front. No t'ho has vist?-insistia ella assenyalant-lo- Hi tens un bon blau...que ja es va tornant groc. La gent que els envoltava a l'ascensor intentava veure-ho sense que es notés. Ah, això- va dir ell treient-hi importància- un accident amb una porta, un veí que...res... Ni se'n recordava, d'aquella trompada. Gairebé no havia dormit perquè, un cop agafat el llibre d'en Ferraro, no l'havia pogut deixar fins acabar-lo . Estava mort de son però...il.luminat.
Demà fem un sopar els del departament...-va dir la Tona amb un somriure ofídic- Si vols venir...En Fèlix sempre deia que no a aquests sopars; no hi trobava cap sentit, a part del gran safareig en què degeneraven. I pagar per seguir veient fora de la feina aquells "progres" caiguts en desgràcia era més del que es podia demanar. Doncs sí que vindré, gràcies!- va dir ell- Com quedem? La rialla de la Tona es va transvasar ràpidament al seu interlocutor. "Mira els teus enemics als ulls" aconsellava en Ferraro. Dinamitar l'aquelarre trimestral dels seus estimats companys de feina era només el començament. A dos quarts de deu a "El bot i la bota". Són 18 euros per cap- va respondre secament la Tona- Ah, el cava va a part...- afegí llavors recuperant gradualment el somriure- ...perquè el Cristian ens convida per celebrar el seu augment. "Se sentiran acorralats, reaccionaran, caldrà temperança" continuava en Ferraro. Exacte, era el moment de mostrar-se fred. No és per menys.- va dir en Fèlix- Potser aviat us podré convidar jo: el divendres tinc hora per parlar amb el "boss" del meu augment. Ja ho devies saber, no? -Eeeh....nop!- va dir ella desconcertada. La Tona restava immòbil, a


5
l'expectativa, però els seus ulls no paraven, controlant quant faltava per arribar a la seva maleïda planta. Baixes, oi? - va preguntar amablement en Fèlix quan es va obrir
l'ascensor- Fins demà, i gràcies per convidar-me!- afegí mentre la Tona sortia, totalment fora de joc. Ets gran, Ferraro!



Dimecres vespre. Ascensor de Sòcrates, 104

Bon dia, seré breu: si no soluciones im-me-dia-ta-ment la meva situació laboral, tal com has fet amb tots els que han vingut a llepar-te el cul, i tal com em vas prometre que faries ara fa un any, a mi ja m'has vist prou. I creu-me, no et convé. Sé més de l'empresa que tu mateix. I si fins ara no t'he causat cap mena de problema, t'asseguro que em posaré al dia. Tens una setmana. Adéu.
Perfecte. Al mirall de l'ascensor en Fèlix s'havia vist convincent. Fins i tot atractiu, amb aquella autoestima "made in Ferraro" acabada d'estrenar. Si el divendres ho feia així davant del "boss", l'augment era seu.


Dijous nit. Ascensor de Sòcrates, 104

En Fèlix i la Pilar esperaven l'ascensor, costat per costat, amb un silenci incòmode. De sobte es van sorprendre mútuament mirant amunt, com si d'aquesta manera hagués de trigar menys a baixar, i això els va fer riure. Feia estona que tenien el riure fluix, perquè en Cristian havia estat molt generós amb el cava. Que se'ls gastés, ell que podia! La Pilar no vivia gaire lluny
d'allí, i amb en Fèlix havien decidit compartir taxi sortint de "El bot i la bota". Seguint el dictat del seu cor -i d'algun altre òrgan- ell li va oferir un últim cafè a temps i es van quedar tots dos al

6
carrer Sòcrates. No coneixia massa la Pilar, només de Caixa, i se li feia estrany veure-la sense el taulell ran de nas. Li semblava una noia una mica passada de moda , però avui els seus ulls, els cabells deixats anar, la brusa calcula
dament descordada, el perfum penetrant, aquelles
tetes i aquell cul en definitiva, el convidaven a fer-ho a fons. Al sopar havien segut junts: la sensació de fer nosa els havia unit i els havia donat un tema de conversa. Però el millor de tot havia estat veure la Tona i els seus sequaços parlant pràcticament en clau dels temes més compromesos -alhora els més sucosos- per culpa dels dos intrusos.
Passaven pel segon pis quan els ulls de la Pilar brillaven més que mai, i pel tercer quan en Fèlix va obeïr el segon dictat del seu cor i va prémer sobtadament l'stop.


Divendres, 08.30 matí. Dia D. Ascensor de la Stabbing Ltd. Co.

En Fèlix esperava l'ascensor de la feina amb el cor encongit: només faltaven dues hores per trobar-se davant del "boss" amb el seu llistat de greuges. Seria violent, però necessari. Les coses no es solucionen mai soles, malgrat que aquest sigui el somni daurat dels que han de decidir sobre els altres. Això sí, havia suavitzat una mica l'exposició del seu problema perquè, segons el seu llibre de capçalera, "mai ningú no ha guanyat cap batalla sense la mà esquerra". Segur que el seu cap, un cop passada la vergonya de quedar en evidència, entraria en raó gràcies al pes dels arguments. Sentia una buidor a l'estòmac que els nervis s'encarregaven d'anar punxant, com una agulla punxant un globus que mai no explota. Quan es va obrir la porta, en Fèlix i el ramat de treballadors de la Stabbing que l'envoltava van entrar a l'ascensor, adoptant-ne la forma. Una ullada ràpida per entre clatells i espatlles li va permetre localitzar, a una certa distància, la Tona, i al seu costat en Cristian amb el seu etern somriure. Quan es va tombar cap a una altra banda per evitar les seves mirades, en Fèlix va adonar-se que la Pilar era al seu costat. Ella no l'havia vist perquè els seus ulls, tan brillants la nit passada, vagaven sense rumb pel sostre de la cabina. I com que el millor era que la cosa continués així, per no fer-se notar en Fèlix ni respirava. Només eren catorze pisos.


7
-Ei, Fèlix! - va cridar en Cristian saludant-lo amb la mà- Com va acabar, la nit?
Olorant el desastre, va saludar discretament aquell cretí amb un somriure de compromís, mentre sentia a la seva esquerra la Pilar respirant acceleradament. No gosava tornar-se a girar, però tot i així notava com se li clavaven els seus ulls furiosos.

La nit abans, i amb un somriure desconcertat, la Pilar va dir "Però què fas?" quan en Fèlix va aturar l'ascensor entre el tercer i el quart. Ell sempre havia pensat que fer-ho a l'ascensor era una fantasia àmpliament compartida, i per això no estava disposat a donar-se per vençut a la primera de canvi. Ja se sap, "les convencions pesen com una llosa sobre els veritables desitjos de les persones". I el seu desig creixia per moments. La Pilar va començar a xisclar després de la primera arrambada d'en Fèlix; devia ser la manera que ella tenia de superar les seves inhibicions, no li ho podia tenir en compte. Ben al contrari, això l'excitava encara més. Quan li va aixecar la faldilla d'una revolada, deixant-li per sota l'aixella, als xiscles s'hi van afegir els forts cops que ella donava a la porta de l'ascensor. El volcà adormit entrava en erupció! Però quan la Pilar va accionar desesperadament l'alarma de l'ascensor, en Fèlix ja va intuïr que la cosa no anava ben bé com pensava. En qüestió de moments, van sentir a la part alta de la cabina les frenètiques ensumades del gos del president de l'escala. Què és quest escàndol? Qui hi ha, aquí?- va cridar poc després el seu amo amb la veu esmorteïda per la doble porta.
Sóc el veí del quart- va afanyar-se a dir en Fèlix- No passa res, hem pitjat l'stop sense voler...
Ah, el que no ve mai a les reunions...-va dir el president - Sàpiga que es va decidir pintar la façana, li agradi o no... De sobte, l'ascensor es va posar novament en marxa: la Pilar havia pitjat el zero per fugir d'una vegada d'allí. Mentre baixaven, encara podien sentir la xerrameca del president de l'escala, així com alguna porta que s'obria àvida de novetats. En Fèlix va intentar dir alguna cosa mentre la Pilar es posava bé la roba, però només aconseguia treure uns sons guturals que li donaven una aparença estúpida. La sotragada de l'ascensor quan va arribar a la planta baixa va semblar desencallar-lo i va dir "...així no vols cap cafè..."


8
Un moment, deixeu-me passar, perdó, un moment, baixo, ho sento... La Pilar avançava dificultosament entre les queixes i esbufecs de la gent, i va sortir de l'ascensor de l'Stabbing abans no es tanqués. La Tona i en Cristian es van mirar somrients, gaudint a l'avançada d'un tema que prometia.


Divendres, 11.00 del matí. Ascensor de la Stabbing Ltd. Co
.
Feia temps que en Fèlix no veia una imatge tan patètica com la que en aquell moment li tornava el mirall. Era al pis vint, però la seva autoestima ja passava pel segon soterrani, i ni sabia a quina plaça l'aparcarien. Sol en un racó de l'enorme ascensor, i amb permís del fil musical, intentava recordar el moment en què l'entrevista amb el seu cap s'havia començat a tòrcer. De fet, no calia: havia anat malament des del començament, quan s'esperava davant la secretària en una d'aquelles cadires que et posen els genolls a l'alçada dels ulls. Ja llavors tenia la boca tan seca pels nervis que la llengua se li enganxava al paladar. El discurs que havia repassat de forma malaltissa les últimes 24 hores havia sortit de la boca d'en Fèlix com una ràfaga de metralladora. Però el "boss" no s'havia pogut limitar a escoltar, sinó que havia hagut d'interrompre'l constantment amb comentaris, preguntes i altres collonades que no venien al cas. Per això en Fèlix havia respost, sense escoltar-les, les preguntes més simples amb frases inconnexes de la seva exposició, tan fora de lloc que ja no tenien sentit ni per ell. Dues converses paralel.les que no es trobarien mai. Un cop aturat aquell diàleg de sonats, el seu cap, ja sense la falsa cordialitat amb la qual l'havia convidat a entrar, li havia preguntat pel motiu real de l'entrevista, i en Fèlix havia xiuxiuejat "...el meu augment..."
A partir d'aquest moment el "boss" s'havia transfigurat. Li havia parlat de viure el moment, de treballar per viure i no al revés, de la importància del "ser" enfront del "tenir". Li havia parlat d'una nova manera d'enfocar la vida, molt més relaxada, deixant fluir l'existència com un riu


9
que baixa, vall enllà, fins fondre's amb el mar. En Fèlix se l'havia escoltat amb la boca oberta, perquè no podia fer res més: estava d'acord amb tot. El "boss" també li havia obert el cor fent-li alguna confidència, com ara que darrerament estava pensant en deixar-ho tot per dedicar-se a
veure créixer l'herba a la muntanya. Fins i tot li hava confessat que estava aprenent a descobrir la seva part femenina, cosa que havia fet sospitar en Fèlix sobre l'autèntica via d'accés d'en Cristian a l'augment. Com més avançava la conversa més a prop era en Fèlix de la porta del despatx, acompanyat suaument pel braç del "boss" damunt l'espatlla, i sense saber com, s'havia trobat de nou davant la secretària. La dona, absorta en la lectura d'un llibre que ni es molestava a ocultar, va aixecar la mirada al sentir-se observada. Llavors, mirant en Fèlix per damunt de les ulleres li va dir: "El poder rau en tu". Boníssim. Me'l va recomanar el "boss"- afegí amb un sospir- Et canviarà la vida.