El poble

Mai abans havia passat res de semblant al poble. Aquell primer diumenge d'abril va quedar grabat per sempre en la memoria de tots els habitants de Silencevile.
La gent de la zona es refereix al que va passar aquell dia com al "tràgic incident" i durant moltes setmanes va ser l'únic tema de conversa. No només al cafè de la Srta.Claudia, també a cal barber, a la petita botiga de queviures de la cantonada i, fins i tot, se'n parlava a totes hores a la benzinera dels afores, tot i que gairebé tothom que hi parava era foraster.
Jo feia tres dies que havia arribat al poble i m'allotjava a la pensió que el Sr.Carter regentava desde feia més de vint-i-cinc anys.
Dormia en una petita cambra. Res de l'altre món, però era confortable, acollidora i tenia tot l'espai que podia necesitar.
La revista Life m'havia enviat a fer unes quantes fotografies. Volien que captés l'esencia del sud, em van dir.
Desde la meva habitació es podia veure el carrer principal del poble. Un s'hi podia passar hores només observant a la gent passejar, als nens corrent amunt i avall, donant cops de peu a una vella pilota o darrera d'algún pobre pataner amb la cua entre les cames.
L'aire era càlid. Segons em va explicar la Sra.Carter, era normal per aqulla època de l'any que la calor arribés abans d'hora. Les nits eres més fresques, i tant silencioses que em costava agafar el son.
A Silencevile hi manava en William Casidy. No era l'alcalde ni el sheriff, però era l'home més ric del poble i de tota la regió. Deien les males llengües que havia passat la joventut de correccional en correccional, que era un home de mal caràcter.
L'únic que coneixia d'ell era la seva casa. No es que m'hi hagués convidat, però desde l'habitació de la pensió podia veure-la, majestuosa, dominant el paisatge desde dalt del turó. Una casa enorme i no gaire alegre. Tenia un aire misteriós que posava els pèls de punta.
El Sr.Casidy no rebia gaires visites. La veritat és que hi havia poc moviment dalt del turó. Només hi entrava i sortia una sola persona: en Petie Brown.
En Petie era una marrec de vuit anys, prim i pobre com una rata. Era un noiet negre, orfe de naixement. La seva mare servia a casa dels Casidy desde ben petita, i la mare d'aquesta i la mare de la seva mare també ho van fer.
Així que quan va donar a llum al petit Petie, al instant el nou nascut va passar a ser propietat de l'amo de la casa. No la va arribar a conèixer mai, va morir dues hores després de parir, un senyal inequívoc de que tot el que vindria després no serien més que desgracies.
Jo observava com en Petie baixava a comprar al poble, com pujava carregat amb tot el que l'amo li havia encarregat. Anava amunt i avall amb galledes plenes d'aigua que recollia d'un pou proper a la casa, escombrava el porxo, regava les plantes, rentava la roba; tot el que Sr.Casidy li manava.
Aquell dissabte, dos dies després d'instal.lar-me al poble, l'ambient esdevenia insoportable. Ni tan sols ara sabria explicar què era el que, amb tanta força, omplia l'aire aquell dia; però no era res de bo.
A primera hora, després d'un bon esmorzar i amb la meva dosis necesaria de cafeina al cos, vaig sortir a donar un tomb. A estudiar el terreny, passaejar, xafardejar, a buscar aquell indret, aquella mirada, aquell gest especial que la revista buscava i esperava que jo captés.
Però quan només havia donat quatre passes, vaig veure en Petie caminant cap a mi. En qualsevol altre moment no n'hauria fet massa cas i hauria seguit amb el meu passeig, però la manera que tenia de moure's em va cridar l'atenció.
Caminava amb dificultat, el cap cot, marejat i amb els seus braços prims i ossuts penjant a banda i banda del seu cos, com morts. Quan va ser més aprop vaig poder veure que li rajava sang del nas i duia els colzes i els genols pelats, bruts i plens de sang.
El vaig agafar entre els meus braços, no podia més i es va deixar caure quan va sentir el contacte de les meves mans. No plorava, no deia res, nomes mirava com embogit amb els seus ulls grans i negres.
Un cop dins de la pensió, la Sra.Carter es va encarregar del petit. Va netejar i curar les ferides, li donà roba neta i una bona tassa de cacao.
En Petie no va dir res fins que va acabar, després, amb les mans damunt la falda començà a parlar.
La historia era esfereidora però, poc o molt, tothom la coneixia o, al menys, la imaginava. El Sr.Casidy era un home malvat, sense escrúpols i amb la ma molt llarga. Una ma llarga i cobarda que no tenia miraments a l'hora d'estomacar un nen tan petit.
En Petie rebia pallisses del seu amo dia si i dia també. L'escridassava i insultava i l'amenaçava en llençar-lo al pou en plena nit quan ningú pugués ajudar-lo.
La gent ho sabia però callava. Tenien por i sabien que en Casidy era massa influent com per fer res a esquenes d'ell. Així, en Petie es trobava sol i desvalgut, i com no coneixia altra cosa doncs ho soportava amb resignació i fortalesa interior.
Tot tornà a la normalitat. Jo seguia amb el cor encongit, no podia creure que ningú al poble fes res per evitar aquelles brutals pallisses. M'indignava veure com tothom seguia amb les seves coses, sense aixecar el cap ni parlar massa alt, sense atrevir-se a obrir la boca. En Petie va enfilar en silenci el cami que duia a la casa dalt del turó i el vaig perdre de vista.
La nit arribà silenciosa després d'un vespre xafogós. El sopar a la pensió transcurrí sense gaires comentaris, tots teniem el mateix dins del cap: el petit Petie. No vaig voler ni seure al porxo a fumar-me un cigarret abans d'anar-me'n al llit. Vaig pujar a la meva habitació directament amb la idea de repasar alguns apunts que la revista m'havia preparat com a guió a seguir a l'hora de fer les fotos per al reportatge.
S'escoltaven trons, semblava que la tormenta s'acostava i que cauria un bon xàfec durant la nit. Em vaig adormir.
Em van despertar un munt de veus sota la meva finestra. No podia entendre el que deien, era un murmuri confós, un batibull de veus indesxifrable.
Em vaig vestir i mentre baixava les escales podia sentir a la Sra.Carter explicar que el noi havia estat allà mateix la pasada tarda, que s'havia pres una tassa de cacao i que després havia tornat cap a casa. Al arribar a la planta baixa vaig poder veure la mestressa parlant amb un policia. Vaig seguir caminant, volia sortir al carrer saber que era el que estava passant.
Fora, les veus que desde la meva habitació arribaven confoses, eren clares en aquell moment: en Casidy era mort. L'havien trobat al llit sobre un bassal de sang i amb un ganivet clavat al coll.
Vaig ser a temps de veure com treien el seu cos sense vida. El duien tapat amb una manta, però es podia veure un braç que sobresortia de sota i penjava sense vida pel costa de la llitera. No m'hi podia acostar més, el precinte de la policia ho deia ben clar: no traspassar. Però jo no volia entrar a xafardejar, jo volia trobar en Petie, on era aquell marrec? On s'havia amagat?
Mai ningú tornà a veure'l. Va desaparèixer de la mateixa manera que els núvols i la pluja d'aquella nit. Ningú al poble obrí la boca, la policia no en va poder treure res de clar i l'assassinat d'en Casidy va acabar arxivat en un calaix.
Jo vaig marxar al cap de dos dies, amb les fotos pel reportatge i amb un nus a l'estómac que no em deixava respirar.
Tots ho sabien, jo ho sabia. En Petie havia mort en Casidy y havia fugit per no tornar mai més. I aquell diumenge d'abril va ser recordat com el del "tràgic insident"; no en memoria del difunt, si no per la tràgica perdua d'un infant inocent i desvalgut, que mai ho havia tingut fàcil i que es mereixia ser feliç.
Espero que així sigui.