El Poble

El Poble

De sobte aixecà la mà i tot el món el va aplaudir. I no li va caldre dir res. En Fred Eloqüent era l'home més eloqüent del poble, per tant no hi havia dubte que tenia raó. Alguns pobletans ploraren d'emoció.

El dia anterior, en Fred Eloqüent (Fred pels amics), havia decidit trobar al culpable del fet que tothom al poble tingués por. Estaven passant coses estranyes des que en Tom Dolent arribés al poble. Tom Dolent era un home de mitjana edat, una mica garrepa i malhumorat. D'altra banda, en Jeff Borratx també era de mitjana edat i tot i així anava sempre begut. No com en Jack Assenyating un home que sabia el que es feia. Encara que també sabia el que es feia en Donald Savius, el professor del poble. De fet l'alcalde, Norman Corrupt, li va donar un premi a en Donald Savius pel seu treball a la comunitat. Curiosament, dies abans en Donald va graduar al fill de l'alcalde quan tot el poble creia que era més ximple que en Richard Stúpid, el ximple del poble.

Però tornant al problema que en Fred estava disposat a solucionar, el metge del poble Charlie Aspirin, va ser qui va avisar al Sheriff del poble, John Xuling, del fet que alguna cosa estranya estava passant al poble. John digué que ell només era el Sheriff del poble i que ja tenia prou en posar multes.

Va ser llavors quan Rose Muslamen, la prostituta del poble, va decidir-se a explicar les múltiples, repetides i nocturnes visites a l'església del poble a en Fred. En les seves declaracions, la Rose confessà al mossèn del poble, el Pare Pollusrectus, que s'escoltaven sorolls estranys a les nits molt a prop del cementiri. Tot i així el mossèn no li feia cas. Almenys oralment. Just dir això, la Rose fa un gest de contradicció i digué que pensant-ho bé, oralment sí que la feia cas també. La Rose confusa li pregunta a en Fred si sap el que vol dir. En Fred li diu que sí, que encara que ella no ho era gens, ell sí que ho és de molt eloqüent. Que el seu do era d'anada i tornada, com deia ell.

Decidit a arribar fins al final de l'assumpte, es dirigí al tanatori del poble on, Ed Excaving, li digué que a les nits s'escoltaven coses molt estranyes a l'edifici del davant. En Fred va mirar cap a on Excaving senyalà i es va adonar que era el casal del poble.

En Fred va entrar al casal com si d'un dolent sortit d'un western es tractés. Tothom va callar en tancar-se les portes rere ell. Menys en Harry Sordering, qui no es va adonar de la presència d'en Fred perquè mirava cap a una altra banda. Segons sembla el problema d'en Harry, a part de la sordera, era un pistatxo tancat que se li resistia. I mentre cridava al pistatxo que era un gran fill de la gran puta, donava cops de peu al terra intentant esclafar-lo. No va parar fins que va veure en Fred, el qual esperava impacientment que parés per continuar amb el relat. En veure en Fred, Harry va donar un últim cop amb l'esperança que s'obrís el punyeter pistatxo però sense èxit. Llavors en Harry li va fer el gest de continuar no sense abans acotar-se per agafar el pistatxo i ficar-se'l a la boca. En Harry tenia de segon cognom Tossuding. En Fred ja podia continuar.

I allà hi era en Jeff, assegut a la barra i amb la seva inseparable petaca de whisky, i després de dir-li a en Fred que ell era el seu millor amic, el va convidar que preguntés a Dave Xivating que hi era assegut tan sols uns metres més enllà. En Fred interrogà a en Dave i aquest digué que segurament els sorolls fossin provocats per en Rudolf Bromesky.

Llavors en Fred es dirigí en cerca d'en Rudolf, qui li confessà que sabia alguna cosa respecte als sorolls que atemorien el poble, però que no era un Xivating sinó un Bromesky i que devia espavilar-se ell sol. Llavors en Fred va saber que estava rere la pista i va anar a buscar al germà d'en Dave, Ralph Xivating, el qual li explicà que el possible autor dels sorolls nocturns fos un tal Jerry Camell, el noi del poble que no treballava però que canviava de cotxe de gama alta cada sis mesos.

En Fred, disposat a caminar fins a casa de Jerry Camell es va topar amb Tom Cegator, el venedor de cupons del poble. Aquest confessà que veure, el que es diu veure, no havia vist res. I és que al poble hi ha molta por a l'hora de donar testimoni, i segurament en Tod no volia confessar. Sense perdre més temps interrogà per fi a en Jerry. En Jerry digué que ell no era qui buscava sinó a en George González.

En Fred llavors quedà estorat. No sabia que fer. Que collons feia un tal González al poble? No tenia sentit. Aquella pista sense sentit no tenia cap de sentit. Així ho sentia. I sentint-ho molt va tornar a la investigació des de l'últim punt on tenia sentit. Així sí que tenia sentit, i així ho sentia. I sentint que tenia sentit va tornar cap al poble, amb sentiment de sentit, i una mica marejat.

Caminant pel poble en Fred va veure a en Julius Cabronen que feia de les seves posant un cassette amagat a uns matolls. En Fred ràpidament s'amagà també a un matoll i esperà per veure que feia en Julius. En Julius mirà a una banda i altra. No podia arriscar-se que el veiés ningú. Especialment la Penelope Xafardering. Falsament segur que ningú l'havia vist, pitjà el botó de “play” al cassette. Poc temps després s'escoltaren sons infernals acompanyats de la veu de Josmar. En Fred va treure una càmera de fotos Polaroid de revelat instantani i va fer una foto. Tot seguit va fer camí cap a la vila del poble, no sense abans convocar a tot el poble.

En Fred, fotografia en mà, es dirigí als assistents. De sobte aixecà la mà i tot el món el va aplaudir. I no li va caldre dir res. En Fred Eloqüent era l'home més eloqüent del poble, per tant no hi havia dubte que tenia raó. Alguns pobletans ploraren d'emoció.