El Poble dels Crits

Un relat de: Terra Astrayph
“Mentre és de nit, tot és gairebé ideal. És tracta d’un petit poble solitari que quan el visita la lluna aixeca de sota les llambordes dels carrers una boira lleugera i humida. Els fanals escupen raigs taronges que s’ofeguen a les gotes d’aigua, diminutes com la gebrada, i fan que tots els contorns llueixin com d’un foc subaquàtic. Hi fa fred, però res que una mica de roba d’abric i uns guants no puguin solucionar. Puc caminar-hi tranquil, amb una mica de cura de no relliscar amb les floridures, jugant a fumar amb l’alè que s’escapa per entre els fils de la bufanda. Escolto els grills i els sorolls de la nit i em sento… menys sol. Les cases són velles, però fortes i resistents tot i que la fusta que cruix i pedres centenàries tenen esquerdes, guarden a dins seu llums reconfortants i un caliu casolà i familiar. Tant de bo pogués entrar dins d’alguna! Selene mira des de ben amunt rodejada dels estels. És agradable passejar pel poble durant la nit. És un descans. El problema rau quan surt el sol, perquè fins aleshores tinc la sensació que la nit serà infinita i que sempre caminaré, encara que sigui com un fantasma, acompanyat d’una sensació de pau”.

“Ara bé, el sol escala les muntanyes. Els fanals s’apaguen. La boira, enlloc d’esvair-se, s’espesseix i pren un to vermellós i sanguinolent a to amb el cel, que mai més ha estat blau. Ara només és fum, un fum de sang i de cendra que put i mostra el sol com un disc blanc i apagat, sense vida. És culpa de les persones. Aleshores, les gotes de gebrada semblen de sang i el poble fa olor de ferro rovellat. Després, com si vinguessin de darrere de les muntanyes, s’escolten uns ecos pertorbadors que, de mica en mica, s’alcen en volum. Acaben sent tan eixordadors que al final caic en que no vénen de lluny, sinó de sota meu. Són veus enterrades i és com si no pogués respirar: és com intentar agafar aire a través d’una manta podrida. Crema el coll. I aquí m’espanto perquè intento plorar però no puc. Tinc massa feina en mantenir l’equilibri. El terra es mou com les onades de la costa i els rocs gemeguen de dolor. El poble queda quasi soterrat per sorra feta d’ossos esmicolats, i d’allà surten milers de mans cadavèriques que intenten agafar-se a qualsevol indici de vida, però el turment que les ha fet embogir no les hi permet distingir allò que toquen. En puc esquivar moltes, fins que al final alguna m’agafa per un instant. El mal és inimaginable, com una fuetada dins de la ment que desperta tots els punts de dolor del cos. Procuro no cridar, perquè sé el que passa quan crido, però si vull reprimir-me haig de deixar-me caure i quedo mig enterrat. I moltes mans mans em pessiguen i m’esgarrapen una i una altra vegada, sense saber que ja tenen la presa aferrada, i no em puc contenir més. Crido com si no existís demà, que sí que n’hi haurà perquè això tornarà a passar. I com si responguessin als meus crits, aquells ecos es transformen en tots els crits del màxim patiment de cadascuna de les persones que han viscut. Les orelles em xiulen, els timpans rebenten i em sagnen les orelles. La primera vegada em va semblar que la sordera era un regal, però els laments infames em van perforar el cap i allà van romandre, rebotant i amplificant-se, convidant a d’altres a unir-se a la festa macabra dins de la meva ment”.

“Més tard o més d’hora, el meu cos diu prou. Quedo sense consciència arraulit en un bassal de babes. Després d’aquesta sensació de ressaca, desperto pel cant d’un grill, o per que em molesta la llum d’un fanal o per culpa de gebrada que se’m cola dins les botes. I és de nit i tot és gairebé ideal”

El doctor gairebé plorava. Allò superava totes les seves expectatives.

-Així és com em sento. Cada dia de la meva vida. Pot fer-hi quelcom?

El doctor no sabia què dir. Cada segon que passava sense dir-li res era com un maó més tapant el nínxol d’aquell desgraciat. La majoria dels seus pacients no podien expressar de forma similar el seu patiment i no podia parar de donar-hi voltes: si les persones que omplien les fulles dels arxius patien un turment similar, ni que ho fos una mil·lèsima part, aleshores ell havia frivolitzat i infravalorat el monstre de la depressió tota la vida.

A mesura que el pacient anònim marxava sense flotador a mar obert i tancava la porta, el doctor hagués jurat que sentia uns ecos estranys que venien de darrere de les muntanyes emmarcades a la finestra.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer