El plor del desert!

Un relat de: Ferran de Montagut

... Aquell missioner, quant va arribar va decidir donar un passeig cada matí pel desert, que començava d'arrera els límits del poble. En la seva primera caminada, va veure un home estirat d'amunt la sorra, hi amb la ma acariciant el terra o l'orella com escoltant quelcom al terra. Va pensar deu ser un boix. I va passar de llarg. Però la mateixa persona i la mateixa postura ell la veia tots els dies que donava el seu passeig, i passat un cert temps mes o menys, intrigat per aquella conducta estranya, va resoldre acostares a ell. I amb molta dificultat, ja que poc Àrab parlava, es va agenollar al seu costat i li va preguntar:
Que es el que vostè esta fent?
L'home li va contestar: Faig companyia al desert, i li dono consol per la seva soledat i per les seves llàgrimes.
El missioner li va dir: No sabia que el desert fos capaç de plorar?
L'Àrab li va dir: El desert plora tots els dies, perquè somnia tornar-se útil per l'home hi ha la vegada transformares en un immens jardí, on si puguin plantar tota classe de plantes i flors.
El missioner li va contestar: Dons digui al desert que ell compleix be la seva missió. Cada vegada que camino per ell, comprenc millor la vertadera dimensió del ésser humà, dons amb el seu gran espai obert, em permet veure lo petits que som davant els ulls de Déu.
Hi va seguir: Quant contemplo las seves sorres, imagino als milions de persones en el mon que foren criades iguals, encara que el mon no sia prou just amb totes. Les seves muntanyes m'ajuden a meditar. Al veure el sol naixent en l'horitzó, mon ànima s'omple d'alegria, i m'acosta mes al Creador.
Aleshores el missioner va deixar a aquell home i va retornar a la seva feina diària. el dia següent com cada dia va anar a donar el seu tom com sempre. Hi la seva sorpresa va ser de trobar aquell Àrab amb la seva postura de sempre en el mateix lloc.
S'acostà a l'home i li digué: Ja va transmetre al desert tot el que jo li vaig dir ahir?
L'Àrab li digué que si amb un sol moviment de cap.
El missioner li digué: Hi tot i amb això encara continua plorant?
l'Àrab contestà: Puc escoltar cadascun dels deus plors. Ara ell plora perquè va passar mils d'anys pensant que era completament inútil, va passà tots aqueixos milers d'anys injuriant a Déu i al seu destí.
El missioner li va dir: Dons digui al desert que, a pesar de que l'ésser humà te una vida mes curta, també passa molts dels seus dies pensant que ell es inútil. Poques vegades descobreix la raó del seu destí, i casi sempre considera a Déu, que no ha sigut just amb ell. Quant arriba el moment en que, finalment, algun significat li demostri el perquè i per què a nascut, considera que es massa tard per a canviar la seva vida, i continua sofrint. Ell al igual que el desert, es culpa a si mateix del temps que a perdut.
L'Àrab va contestar: No se pas si el desert m'escoltarà. Ell ja està acostumat al dolor, i no veu les coses d'altre manera.
El missioner va dir: Mira anem a fer el que sempre faig quant sento que les persones han perdut l'esperança. Anem a resar...
El dos es varen agenollar i varen resar; un es va dirigir cap la "MECA" dons era musulmà, l'altre va ajuntar les seves mans en pregaria dons era catòlic. Cadascun va resar al seu Déu, que sempre va ser el mateix Déu, encara que les persones haguessin insistit en anomenar-lo amb noms diferents.
Acabat això aquesta comuna pregaria cadascun va marxar cap al seu destí diferent.
L'endemà, quant el missioner va sortir com cada dia a fer el seu passeig pel desert, l'Àrab ja no estava allí. No era en el lloc on acostumava a abrasar la sorra, el terra semblava tal ment mullat, es va fixar i va veure una petita font que mai hi havia sigut, allí havia nascut una petita font. En els mesos següents, aquesta font va créixer i els habitants del poble i varen construir un pou al costat d'ella. Els habitants del lloc varen anomenar a aquell petit oasis "el pou de les llàgrimes del desert", Diuen que tot aquell que veu de la seva aigua aconsegueix transformar el motiu del seu sofriment en la raó de la seva alegria, i acaba trobant el seu vertader destí.
Fi.
Es un relat d'en Ferran de Montagut, escrit avui dia 4 de Març del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-Mail: demontagut@yahoo.es mas_el_sol_solet@hispavista.com etc.
Aquest relat no ha ocorregut mai, es un invent del autor:




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

885608 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)