El pitjor instant

Un relat de: Mena Guiga
Un cop més s'acostava l'enemic. La lluna s'havia tornat bola còsmica de foc imitant el sol absent, ensumant sang i mort. Una òliba d'un blanc espès com la llet més pura girava el coll fent cercles per marejar-se a ella mateixa de massa depressa com ho feia i per demostrar de forma arrogant al satèl·lit que no calia mostrar res del que no fos abans no fos.

L'ocell va planejar arran de la testa de to coure de Telva, l'única dona guerrera supervivent, l'única que quedava d'una raça de femelles fortes de dolçor salvatge, d'esguard guspirejaire i animal, de somriure devastador i de cos lluitador acostumat a la terra agresta i a una existència a còpia d'esforç constant.

Feia per no ser vista, Telva, amb moviments estudiats i felins, amb total concentració en aquell puntet que s'atansava i que no era al cel i que no era cap estel, tot i l'enganyós rutilar.

Feia per no ser vista. No esbandia cap por, ni cap vestigi adormit d'ella. La por no l'havia creada mai: era inexistent. A Telva se l'havia ensenyat a no fer cas al dolor de cap mena i era bona alumna. Per això havia estat escollida com a cap. Per això no havia volgut cap mascle fixe i quan havia quedat prenys i posteriorment infantat no manifestava cap emoció pels nadons que quan tenien uns mesos desapareixen ignorant un pacte secret entre la guerrera menys jove i l'enemic plural, per tal de preservar la colònia, sense cervell per copsar que existeix l'envelliment, la malaltia i la fi. Només eren permeses sensacions primàries o qui sap si una perícia colgant les autèntiques, ni per a Telva inevitables i compartides amb l'ocell nocturn, testimoni de llàgrimes d'uns ulls profunds i ametllats, quasi negres, lluentes i grasses, lliscant rostre colrat avall, resseguint coll, pits, ventre, sexe i caient per regar el sòl ple de llavors sempre a punt per germinar i créixer.

Telva sabia que no podia badar. Si aconseguia fugir -aquesta vegada estava sola i calia fugir- seria una manera de vèncer, com intuïa que l'altra manera seria dura, especialment dura. I no era pas per temença, sinó que aquella veu interior que no parava de parlar-li la neguitejava. No volia excitar-se, no desitjava una trobada directa. No era factible, per nombre.

La llumeneta, neta, vívida, s'atansava, s'engrandia. Era una suma de flames, per accentuar visió dins la claror de la celistia. Però estúpidament. Telva no se'n refiava. Una trampa és una mentida i la mentida s'acostava.

L'au de presa va fer sonar la seva veu, que la guerrera podia traduir perfectament. L'advertia que, efectivament, el portador de la torxa no era els qui esperava. Telva va decidir, doncs, avançar en aquella direcció, tot i camuflant-se entre vegetació escarolada i acollidora.

Era la canícula. La nit i la dona suaven. El firmament pesava i provava d'incloure la son del rendiment en cada cèl·lula de la incansable Telva. Ella, però, es limitava a evadir-la amb el record del so d'instruments que la feien ser immensa, segura, implacable. Duia el ganivet esmolat arrapat a la cintura i els tambors ressonaven i les veus de les companyes mortes i les cançons d'atac i de glòria. Els sentia allà mateix, eren amb ella i en ella. Va voler tancar els ulls per reviure temps passats de forma voraç i veloç, com acostumava en casos així. Ho va evitar: calia posar els cinc sentits en el que feia. El badar era feblesa, error imperdonable.

Entenia que no gaire lluny, darrere d'ella, els enemics la seguien, tot i que encara els despistava. Podia estar tranquil·la. Hagués volgut matar-los un a un amb gaudi per venjar les que ja no hi eren. Havien estat un centenar. Sentia ràbia, els músculs se li van tensar exageradament.

Per això quan va sentir un cruixir de fulles seques massa ben trepitjades, delatació fatal, es va abraonar sobre qui duia la llum i l'hi va fer caure al riu, que la va extingir. No pas per això Telva no va defugir la visió de la cara de qui degollava i mullava les mateixes fulles amb la sang que la lluna havia previst.

Va aconseguir, amb aquest acte, salvar-se.

Però amb aquest acte, també, va conèixer que era el dolor més pregon, aquell que s'instal·la a les entranyes i que et va devorant i que mata. El d'haver-se adonat, en un instant tràgic, que qui agonitzava era fill seu.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434339 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com