El pipí i la senyora Adela.

Un relat de: tapisser
Em fa una mandra bestial, però a la nit m'he d'aixecar almenys una vegada per anar al vàter. I és que es veu, que tot el que ingerim en "forma líquida" i part del menjat en "forma sòlida" per sopar, ho hem de tornar en "forma d'orina" pel desguàs de la tassa del vàter.
Un complicat univers de científics controla les canonades i analitza si la pluja que els hi enviem des de cada casa, té l'acidesa necessària per a ser traslladada a les depuradores on se segueix el procés de potabilització. A cada escala hi ha un equip d'aquests.
Ens varen dir que això del canvi climàtic eren falòrnies i ja ho veieu: Hem acabat bevent-nos el pipí propi.

Quan vaig sortir del vàter, de reüll, em va semblar veure una figura fràgil movent-se a la foscor de la nit, vigilant-me des de la galeria amb l'espelma de la lluna com a tota il·luminació. Ho vaig atribuir a la son, a l'ombra d'una lleganya juganera creada pel meu lacrimal en mal moment, a la imaginació...
Vaig treure el cap per la galeria, donades les temperatures nocturnes en aquesta època de l'any, restava oberta tota la nit per si el possible aire nocturn tenia a bé baixar en dos o tres graus la calor acumulada durant tot el dia.
Com no sóc massa valent i no tenia a mà cap bat de beisbol, que és al que em tenen acostumat les novel·les negres llegides, vaig obrir tots els llums, tots. Jo crec que en aquell moment la companyia elèctrica, que em dóna servei a casa, va tenir un pic de consum, com feia mesos que no experimentava.
No vaig dir si hi havia algú perquè sempre he pensat que ningú que s'empari a la foscor de la nit per fer una malifeta dirà:
- Si; sóc aquí darrere del "potus"....
Evidentment no hi havia ningú. Si en cap moment hi havia hagut algú, vaig fer tant d'enrenou que li vaig donar temps de desaparèixer per on havia vingut...
Recolzat a la barana, com no fumo, vaig fer com si hagués sortit a respirar i a treure una mica de calor per la boca. De fet, amb un dels dos ulls que tinc, vigilava els moviments de la nit. No es veia res ni ningú. Només, dos edificis més enllà, llum a casa de la senyora Adela.
Vaig tornar al llit on la meva companya semblava que m'estigués guardant el lloc de tan espaterrada com estava.
Em va costar agafar el son però al final vaig caure com una marmota d'aquestes que duen son endarrerida. No hi vaig pensar més.
A la nit següent, quan vàrem dir d'anar a dormir, és quan vaig recordar l'escena viscuda la nit abans. Com no podia tancar les portes pel tema de la calor, vaig aixecar una barricada amb butaques, taules auxiliars, cadires i mines antipersonals, per a protegir les portes, d'accessos no desitjats. A, m'oblidava: i concertines!!!
Cap a les tres de la matinada vaig fer la meva visita rutinària al vàter; Que omplir dipòsits i dipòsits d'aigua potable, no es fa sol!!!
Vaig tancar el llum i com una guineu amagada per a caçar, vaig posar-me a vigilar l'entrada de la galeria.
Tenia por, no feien més que explicar a les notícies la gran quantitat de robatoris que es donaven a la ciutat mentre la gent dormia. Deien que tiraven un esprai que dormia profundament a les víctimes per ajudar als lladres en la seva feina, altres deien que era com un ambientador per treure aquesta olor característica que fa cada casa i que a algun lladre el molesta tant. No ho sé.
La veritat no la sabrem mai, puix que en els molts judicis que s'han celebrat la totalitat dels testimonis ha declarat que els havia agafat dormint.

En aquell moment la vaig tornar a veure, una figura amb forma de pera treia el nas arran de la paret. Una borsa, que després vaig veure que era feta de ganxet, era la que li donava aquesta forma de fruita, inconfusible. Com vaig poder vaig anar lliscant els dits per la paret fins a arribar a l'interruptor de la llum....
-Quedis on és!
Em va semblar cridar, però es veu que ho vaig dir amb un filet de veu que sortia de les meves cordes vocals mig acollonides. Segur que ho vaig dir fluix perquè des de l'exterior em va tornar una veueta replicant:
-Parli més alt si us plau, tinc l' oïda un pèl atrofiada.
La veu em semblava la d'una persona gran però contràriament a la dels grans lladres de la història, Ronnie Biggs, Bruce Reynolds, Francisco Franco, Rodrigo Rato, semblava femenina. Bé la d'en Franco també.
Amb la mà a la butxaca del pantaló del pijama, vaig fer veure que anava armat fent el bony, com si hi dugués una pistola. Després vaig pensar que el lladre es podia creure que era una erecció mal emplaçada, però ja era tard per lamentacions.
La meva veu, que cada cop era més forta i més decidida, li va ordenar que entrés i que es tragués el passamuntanyes que li tapava la cara.
Tot ranqueixant i recolzant-se com si fos una barana a tots els objectes que componien la barricada, em va fer cas a la primera. Gràcies a Déu!, si no; no hagués sabut què fer.
Es va acostar a la taula del menjador i es va anar desmuntant.
Primer es va treure la bossa de ganxet, que portava penjada al costat en bandolera, després i amb molt de conte de no desfer-se el pentinat, perquè la perruqueria és molt cara, li va tocar al passamuntanyes, el qual va descobrir una cara coneguda acabada en uns cabells liles amb un plis natural d'acadèmia de perruqueria.
- Senyora Adela!
- Què està fent?
- Què no veu que pot prendre mal saltant pels terrats?
Amb el rostre vermell com una maduixa, color aquest, produït a mitges, per la situació desagradable i la llana asfixiant del barret, va quedar-se plantada al mig

del menjador, amb el cap cot com quan reps una renyina de part del director de l'escola.
Va deixar passar una estona i a les hores i només a les hores va començar a explicar-se. Lluny de fondre's en excuses (molt digna) va respondre:
- Primer de tot, no m'aixequis la veu que, per edat, podria ser ta mare, que t'he vist néixer, jo!
- I segon, no em despertis a l'Eudald que està dormint i amb aquests crits se't sent d'una hora lluny.

Després va deixar anar un discurs que havia anat elaborant dia a dia, sense públic, només assajant-lo sola davant d'un mirall.
- Tinc 71 anys i sóc vídua;
Des que va morir l'Anselm, el meu marit, he hagut de fer de tot, per tirar endavant al meu fill i el meu piset de lloguer.
No ho dec haver fet malament del tot, car el nen encara viu amb mi, i a l'agost farà quaranta-sis anys. S'ha trobat amb alguna dificultat en trobar feina i té un os molt gran a l'esquena. Jo, que sóc la seva mare, ho sé.
Quan va morir l'Anselm teníem quatre duros que em serviren per pagar l'enterrament i poca cosa més. Va quedar-me una pensió vergonyant. D'amagat de la hisenda publica, he hagut d'anar fent treballets, que si planxar a casa d'aquest, que si fer feines (mentre la salut m'ha deixat) que si cuinar a casa de l'altre...
Per mi, amb un manat de bledes en tinc prou, però l'Eudald...
Tinc un abric que vàrem comprar amb l'Anselm fa més de quinze temporades. Any rere any el vaig cosint i arreglant perquè no sigui el mateix de l'hivern passat. Ara ja no sé on clavar-li l'agulla.
Al casal d'avis, l'altre dia un company parlava d'un lladre urbà que feia una mica de Robin Hood, robava als rics i ho donava als pobres perquè aquests no tenien res per a ser robats.
Em vaig dir:
- A tu Adela també et fa falta.
Per provar...
He preferit començar pels coneguts.
I aquí em teniu, vestida de lladre, com millor he sabut!

Tot aquest rebombori havia despertat l'Emilia, la meva dona, encara mig adormida, va fer cap al menjador. En veure a la senyora Adela va fer-li dos petons com sempre que es trobaven, i li va dir:
- Segui Adela que farem un cafè amb llet.

Quan va passar una estoneta, que vaig aprofitar per dir a la veïna (no convençut del tot) que ningú s'ha d'agafar la justícia pel seu conte, a no ser que tinguis un govern que t'empari (això últim sí que ho vaig dir convençut), va aparèixer, des de
la cuina, l'Emilia amb una safata amb cafè fumejant, pastes i tot tipus d'estris (jo no sé com s'ho fa).
I allà estàvem, tots tres, amb cares lleganyoses de son, asseguts fent cafè, a les quatre de la matinada.

Jo callat, però donant-li a la senyora Adela, la raó des del meu interior.
Tota una vida batallant.
Les pensions són una merda.
Té raó.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: