El piano-bar

Un relat de: chimay
Feia tard, caminava de pressa, cada vegada més, l'ambient era espès, quasi irrespirable, i com més m'afanyava més em costava agafar aire. Entre el fum i les brumes es filtraven les llums de colors provinents dels locals nocturns del carrer. Aquest, estret i humit, de sol amb llambordes mullades i lliscoses, estava en silenci excepte per la fressa de les meves petjades i la música intermitent i atenuada que escapava de les portes dels bars.
Vaig arribar per fi, una escala baixava cap a un pis soterrani i unes discretes llums vermelles deien “piano-bar”. T'estem esperant, va dir el fornit vigilant de l'entrada quasi sense bellugar un sol múscul. L'ambient a dins era tranquil, taules estratègicament separades, poca llum, gent elegant, còctels selectes, cambreres amb uniforme i un piano vuit però il·luminat al fons.
Em vaig dirigir directament a ell, vaig treure'm l'abric, vaig exercitar lleugerament els dits i em vaig posar a tocar. Els clients del bar van seguir amb les seves activitats sense immutar-se, tot i que a mi m'agradava pensar que ho feien a un altre ritme, parlant amb més musicalitat, bevent compassats, discutint amb més calma o besant amb més passió.
Les mans m'anaven soles, era la música qui les dirigia i no al contrari. De seguida vaig quedar absort, aïllat de tot el que m'envoltava, en un món paral·lel, superior sens dubte. No se quan temps va passar, si minuts o potser hores, però el cert és que arribats a un moment indeterminat de la nit, i pel que vaig poder percebre en el meu limitat camp de visió, uns homes armats i encaputxats van irrompre dins el local. Hi va haver crits, trets, vidres trencats, hostatges i ferits. Jo vaig seguir tocant tota l'estona, sense problemes, la música m'acompanyava i m'aïllava de tot afer exterior a ella, no pararia, ni ho vaig tan sols considerar. Els malfactors no van ni mirar-me, assumint que de les meves mans sortiria la banda sonora de les seves accions i res més. Tot va anar força de pressa, segons diuen, doncs per a mi el ritme el marcava el meu piano. Els atracadors van marxar, amb les bosses plenes i la policia va arribar després. Jo continuava, potser ningú m'escoltava ja, a mi em donava igual, però unes manilles van encerclar les meves mans i vaig finalment acabar la funció. Em van acusar de col·laboració amb banda armada i de no tenir sentiments. Els vaig repetir una vegada i un altre no tenir res a veure amb els bandits, i que segurament em van deixar en pau perquè a diferència d'ells, sí van captar emocions sortint de la meva persona.
Al final tot ha quedat amb un arrest domiciliari, i aquí estic, a casa meva, tocant el piano una vegada i un altre. Crec que si no restés detingut la meva vida seria exactament igual, doncs no hi ha presidi més gran que la abnegació que sent un artista pel seu art.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer