EL PI DE CENTELLES _Mite; ritu i experiência IIIªpart (El Mite de Atys i Cibeles)

EL MITE : origens i significats


El mite, en el seu origen, neix d'un fet primordial de trascendència - ja sigui d'un home o d'una comunitat- que es revela com a tal d'una manera conscient al poble, i aquest com a guardià escollit de la tradició el guarda i el transmet - ja a nivells inconscients- als seus semblants o a la seva descendència. El mite es pot transmetre com a narració, ja sigui història o conte llegendari; com a representació del fet en una festa commemorativa o en un acte sagrat, o com a joc - fins i tot- dintre del fet folklòric - El mite neix, dèiem, en el moment en què un home assoleix l'irreal, el fantàstic, i és menat per aquest fet a un coneixement del qual ja no podem esbrinar l'origen, car és el coneixement primordial de la humanitat, o de l'home, o inclús de l'univers com a primera producció de les emanacions divines - En una paraula, quan assoleix la llum. L'heroi, com a tal, realitza el desig inconscient de tot home i s'erigeix en rector i amo de la seva realitat immediata espacial i temporal. El fet de que sigui més o menys trascendent la seva transmissió gnòstica depèn de l'impuls amb què l'ha assolida, és a dir, del grau de trascendència copsat així com del fet de que aparegui o no, en el temps, un altre personatge renovador del mite i suplantatori del poder magistral assumit pel primer. Així ens trobem en els mites de resurrecció amb personatges diferents en diferents èpoques que assoleixen un poder de comandament dels inconscients massius més o menys actiu segons el temps que passa des de la realització real del mite.

Un Osiris, a Egipte, un Adonis, un Jesús, que cadascú al seu lloc i al seu temps enduen a les masses no solament a transmetre sinó també a viure en esperit el mite realitzat per ells en el complet de l'ésser, -fins i tot físic-, ja a través de la fe, ja a través de la comprensió, ja a través de la renovació espiritual del mite proposat, o fins i tot, en últim extrem a la renovació corporal, amb lo qual es completa i renova un cicle i apareix un nou heroi que renova la mitologia primigènia i, amb ella, el cabdal de realitat que aquesta aporta.

El mite de lo diví en l'home és constant en tota cultura, ja sigui primordial, clàssica, pagana o revelada.

Aquesta incidència constant en la unió home-déu ens porta, entre altres factors, a decidir el nostre parer relatiu a la Festa del Pi a un àmbit mític-religiós de tipus trascendent i d'arrels arcaiques.

És així que hem investigat en diferents tradicions i trobat un fil argumental que assoleix el seu màxim esplendor, -quant al tema que ens ocupa-, en el Mite d'Atis a l'Àsia Menor, en lo que al culte a Cibeles es refereix.

Aquest mite i la festa que d'ell es deriva no és autòcton d'allí, doncs hem de buscar els seus orígens en la mateixa mitologia grega més antiga, quan Jason, en el viatge dels Argonautes, institueix el culte que donarà posteriorment origen al ja esmentat. Hem de tenir en compte que Jason era d'origen traci, i és allí on haurem d'escorcollar primer l'origen del culte a l'arbre i de les seves conseqüències mítiques i simbòliques.

Escoltem la veu de la imaginària història que ens explica un mite i un culte arcaics, tant en el seu significat com en el seu origen. Escoltem la veu de l'inconscient humà, que ens du a les més profundes regions de la nostra persona. Vegem en què consisteix el culte a la deesa Cibeles, -Gran Mare-, i el mite trascendent que d'ell es derivà. Vegem també la seva relació amb altres mites i creences, i deduim de tot això un ensenyament sincrètic que ens dugui pels ocults camins del nostre cor.



Orígens del culte frigi a Rhea

Explica Apol·loni de Rodes a l'Argonàutica l'origen llegendari del culte a Rhea, -la deesa mare frígia-, instituït per Jason, fill d'Eson, en el seu viatge en l'Argos per a conquerir el Velló d'Or.

En una forta tempesta que durà dotze dies sense aturar-se, Mopso, el vident, exhortà a Jason a fer un sacrifici sobre el Dindinum dedicat a Rhea, -la mare de tots els déus-, perquè s'aturés la tempesta. Allí, en el port de Tràcia, els herois pujaren fins l'alta muntanya i un cop allí Jason tallà un arbre antiquíssim la imatge de la deesa i l'exposà en un bosc d'alzines en un petit altar de pedres, adornant els herois son front amb les fulles dels arbres. Allí oferiren sacrifici, i per ordre de Orfeo els joves dansaren fent gran soroll amb les seves armadures i espases i cridant amb grans veus el plor que el poble encara derramava per la mort del seu Rei. És des de llavors, diu Apol·loni, que els frigis li propicien sacrificis a Rhea amb soroll de rodes i tambors.

Els arbres, pel poder de la deesa contenta pel sacrifici, començaren a donar flors i fruits allí mateix, i nasqué al peu de l'altar una deu d'aigua perenne que encara avui es coneix com la Font de Jason. Feren una festa a la Muntanya dels ossos i l'endemà s'aturaren les tempestes i la fragor dels vents, podent així allunyar-se de l'illa.

Aquest origen del culte a Rhea, -la deesa mare frígia-, que posteriorment fou l'origen del culte a la Cibeles clàssica, donà lloc més tard a un mite, el mite d'Atis, el mite d'un sacerdot de la deesa mare que no guardà la seva castedat deguda i fou castigat per la deesa... Al seu entorn nasqué la festa d'Atis, que commemoraba aquest mite a Frígia, i que explicarem en detall, car és aquí on trobem els elements festius i simbòlics més idèntics als de la Festa del Pi de Centelles: El Pi, els Sacerdots Coribants anomenats gals, el soroll, les garlandes i l'àpat.


Història del mite d'Atis, i altres mites relacionats

El culte grec a Cibeles, nascut de la originària Rhea, la terra, prové sens dubte del culte que daren els frigis a aquesta mare Cibeles. Els encarregats de retre-li el dit culte eren els sacerdots anomenats Gals, -curiós apropament al nom de galejador-, ja sigui, segons alguns, perquè aquest culte l'aprengueren d'un tal Galo, vingut de l'estranger, ja perquè el rebessin de la religió gala, o cèltica primitiva, cosa més que probable segons la nostra opinió.

Al culte a Cibeles s'hi associa el culte a Atis, que també el celebren els gals o coribants a Grècia, del qual Cibeles s'enamorà i li imposà el vot de castedat; altres diuen que era un sacerdot de Cibeles. El cas és que ell s'enamorà de la filla del riu Sangari i s'hi casà. Com a càstig Cibeles el feu entrar en un deliri frenètic de bogeria, en el decurs del qual Atis es mutilà. En tornar en si va voler suicidar-se, i Cibeles per impedir-ho el transformà en Pi.

Les festes dedicades a aquest déu menor duraven cinc dies del principi de primavera. El primer dia era de dol, i entre lamentacions es celebrava una processó duent un Pi adornat amb bandes de llana. En el segon els sacerdots gals es posaven en tranç amb músiques delirants i grans sorolls provocats per les espases que colpejaven sobre els escuts i les armadures. Això durava fins el tercer dia, en què rememorant la follia d'Atis es mutilaven a si mateixos, i finalment, al quart dia, com a dia d'alegria es celebrava un gran àpat per commemorar la resurrecció d'Atis. El cinquè dia era dia de repòs.

Aquests elements festius coincideixen en bastants punts amb la Festa del Pi, sobretot si tenim en compte, -apart de lo dit-, que el fet de girar el Pi i adornar-lo de menjars, representa el sacrifici de la mort i la resurrecció amb l'adveniment final de l'Esperit de l'home-déu immolat i nou-vivent sobre el món.

La similitud dels noms dels gals (coribants a Grècia) i els galejadors, el soroll, el barret frigi d'aquests sacerdots, - origen de la barretina-, la processó amb el Pi, l'àpat, etc... Cal tenir-los en compte a l'hora de buscar un origen cabal i un significat plausible a la nostra festa. Però vegem, si cap, encara més enllà.

Els gals frigis ja hem dit que podien haber après el culte dels celtes arcaics, anomenats gals, i també hem comentat anteriorment l'origen traci del culte a Rhea (Cibeles) en la nit dels temps. Tenint en compte que a Tràcia hi vivien les més antigues tribus cèltiques podríem opinar que l'origen és a totes llums cèltic sense massa por d'equivocar-nos...

Trobem els cultes a l'arbre en la mitologia cèltica i d'apropar-nos al seu sentit i als seus orígens pre-cèltics en els idols lítics de l'època neolítica, relacionats amb figures de l'època pre-micènica originàries de l'Àsia Menor de retruc tornem a l'origen Traci-Frigi ja esmentat, i al seu entroncament ari.

El Roure, arbre sagrat dels celtes gals, era segons alguns la seva divinitat suprema. El vesc en un roure revela la presència de la divinitat en l'arbre, i aquest seria l'origen de l'engalanament dels arbres en les festes posteriors.

El vesc es recollia amb gran cerimònia tallant-lo amb la falç d'or i recollint-lo en un drap blanc. No sabem amb certesa què en feien, però sí que ha quedat la creença de que donava bona sort. Totes les reunions del poble i dels druides encarregats de les lleis i la religió dels gals, es feien a prop d'un roure, i als roures se'ls oferien sacrificis de bous, fet que posteriorment, en anular-se els sacrificis religiosos cruents, s'hauria sustuituït pel sacrifici del propi arbre. Aquests actes al voltant de l'arbre com a axis-mundi, es creu que provenen d'èpoques anteriors en què el paper de centre l'assolia el Menhir, al qual se li sacrificaven animals i se l'ungia amb la seva sang en un sentit de renovació per la sang redentora i nova; i més anteriorment, i ja ben bé en els orígens, se l'ungia amb oli i mantega, tal i com està descrit en els rituals sacrificials del llibre ari dels Vedes.



Altres mites relacionats amb el mite d'Atis


Plutarc, en Els misteris d'Isis i Osiris ens descriu perfectam
ent l'antic mite egipci del déu mort per Tifó i escorxat, els troços del qual va llençar al Nil. La seva germana i esposa Isis, imatge igualment de la Mare, els recull tots exceptuant els òrgans sexuals que no troba, -fet que recorda la mutilació d'Atis-, i els guarda en un cofre que enterra sota un arbre. Allí Osiris ressucita.

El mite d'Atis també s'ha relacionat en una de les seves versions amb el de l'Adonis fenici. Adonis nasqué d'un arbre, en el qual havia estat metamorfosejada la seva mare. Era molt bell, i Afrodita, després de néixer, el tancà en un cofre i el confià a Perséfone. Quan Afrodita tornà per recollir-lo, Perséfone no l'hi volia entregar, i finalment Zeus decideix que Adonis passi mig any amb cada una d'elles. Adonis fou mort per un porc senglar o per un ós, segons versions, al igual que també s'ha dit el mateix del déu Atis.

Volem fer constar això per uns comentaris al respecte de l'ós i el porc senglar que farem al parlar de la iconografia de Santa Coloma.

Adonis etimològicament significa el meu senyor, i les seves festes eren les Adonies i en elles es feia gran dol i s'entregaven a dances i músiques estridents com en les festes d'Atis, passejant pels carrers plantes efímeres en testos i vasos, que representaven l'efímera vida d'Adonis. Finalment es celebrava la resurrecció i l'ascensió en l'últim dia de la festa, amb un gran àpat.

En l'antiga mitologia asirio-babilònica el déu-arbre era Tammuz, el qual fou estimat per Istar, -la Venus asíria-, cosa que fou causa de la seva perdició.

En morir Tammuz i baixar al infern, Istar s'entregà a un gran dolor, que el poble rememorava a l'estiu, plorant com ella la mort de Tammuz arbre. També, com en el cas d'Adonis, Istar es disputa el seu amant amb sa germana infernal Ereshkigal, -que representa la Perséfone grega. Finalment Tammuz surt dels inferns i puja al cel, on és el guardià de la Porta d'Anu, divinitat suprema dels Asiris.

En tots aquests mites de resurrecció hi trobem el fet comú de la mort i el descens a les regions subterrànies, o país dels morts: l'infern. També succeeix així en la religió cristiana, on Jesús, mort, baixa a l'Infern per després resucitar i ascendir als Cels.

Això ens portarà a donar una ullada als mites i ritus de passatge i ascensió, molt importants en les societats de tipus iniciàtic, fins i tot les més primitives.

Trobem també aquí el mite original de la caiguda, representada en tots aquests mites per la separació dels membres, les mutilacions i les castracions, com a pèrdua del poder creatiu original, i també en la bogeria d'Atis o el dolor de les deeses que perden al seu estimat. Després l'infern vol arrebatar-lo per a ell, o les aigües del riu, -principis de la dissolució-, però per amor es salva l'heroi i torna, un cop ressucitat, a les morades celestials, ja regenerat de la seva caiguda i en un nou cos diví i gloriós.

Aquest és el principal sentit de tots aquests mites: la regeneració de l'home a través de la mort i el nou naixement, i això és el que proposem com a explicació de la Festa del Pi, afegint-hi el fet del descens de l'Esperit i l'aliment celeste com a Presència Mística de l'heroi-déu entre el poble, representat en altres mites diferents, com en el cas del cristianisme pel misteri de la Pentecosta.



La transmissió del Mite Primordial


No voldríem entrar a analitzar els orígens primigenis del mite universal únic, -car nosaltres creiem que tots els mites majors transmeten un únic ensenyament matisat o enfocat de diverses maneres-, doncs no sabríem anar més enllà dels orígens aris acceptats de la nostra mitologia i de la nostra cultura. Què més dóna que l'ari la rebés de l'antiga civilització hiperbòria del Pol, -com acceptaria Rene Guenon-, o que la rebés de Jafet, fill de Noè, amb lo qual tindria un origen antediluvi mig-oriental. El cas és que acceptem, amb altres, una arrel bàsicament ària d'aquest mite i d'altres, com es podria veure en el mite del déu Agni, déu celeste i terrestre doncs és al mateix temps fill del cel i neix, com el foc, de la fusta; de la mateixa manera que Jesús neix d'un fuster i és Fill de Deu. El mite del foc sagrat de la fusta i la unció ritual de mantega i llet que descriuen els Vedes s'hauria transmès a altres civilitzacions amb el Soma i l'Amrita, o amb l'Ambrosia, i el Pa i el Vi del cristianisme, però sempre seguint uns camins de transmissió rigurosament religiosos i tradicionals. De l'Índia passaria a l'Orient Mitjà, -Síria i Mesopotàmia-, per una banda, mentre que un altre ramal s'escamparia per la cultura antiquíssima dels Escites dels Càrpats i els Balcans dels quals arriba a la Tràcia, com ho recull el mite de Jason.

Els noms de Gallípolis i Galitzia, allí, testimonien el pas i l'origen de la cultura gala o cèltica anomenada així qui sap per quins motius o quines etimologies, encara avui poc conegudes. El cas és que els nostres galejadors galegen, i això cal tenir-ho en compte. És aquest poble gal el que rep el testimoni de la tradició també directament del Pol, igual que els aris, car els celtes a vegades s'identifiquen amb el poble hiperbori.

D'aquestes tres branques: celtes, escites i orient mitjà, arriba a Frígia el mite de l'arbre, del foc i del sacrifici, amagant en el seu si un significat únic. Dels escites, a través de Tràcia, dels gals per Galo que l'ensenyà fonamentant el culte coribant, i de Mesopotàmia pel mite de Tammuz, Frígia l'ensenya als grecs a través del mite de Rhea-Cibeles passant per les illes car a Xipre hi ha reminiscències d'aquest culte, i Grècia el traspassa a Roma.

Però els romans es trobaren que el seu mite ja es coneixia a l'Europa bàrbara, doncs probablement tant a les Galies com a Ibèria el culte a l'arbre ja s'habia rebut anteriorment a través dels propis celtes, veritable tronc d'aquesta tradició.

El mateix va passar amb el cristianisme, que ja va trobar el seu propi ensenyament explicat, i l'únic que va fer va ser adaptar-lo. Jesús neix d'un fuster, ell mateix és l'Arbre de la Vida, i cal que sigui penjat d'una fusta perquè mori i ressuciti al tercer dia, podent així redimir a tot el poble cristià per al qual va morir.

I a Centelles, com arriba el Pi?

No ho sabem, però la tradició atribueix la fundació de Centelles a un got vingut del Nord: Suintil·la. Si féssim cas d'això l'origen més directe seria doncs germànic. Però en arribar el llegendari Suintil·la, no hi havia ja culte a l'arbre des d'abans? Qui sap.

La qüestió és que també hi ha arrels nòrdiques, -vikingues en aquest culte-, com era d'esperar si creiem en l'origen hiperbori del mite, doncs s'equipara al sacrifici d'Odin en l'Arbre Igdrassil, que era un freixe plantat al centre del món des del qual Odin donà vida a l'Univers, al penjar-s'hi de cap per avall. Tenim doncs la via cèltica directa, que ja vindria del XV abans de JC, la via Europea-Nòrdica posterior del temps de les invasions, i la via intermèdia de la Roma clàssica, en el III després de JC, època en què per primera vegada els celtes es comencen a anomenar gals per obra de Jerònim de Cardia, historiador.

Ens trobem doncs en un encreuament de tradicions i transports mítics a través dels llocs i les èpoques impossible de desxifrar i emmarcar en una resolució certa o indiscutible. De totes maneres pensem que l'arribada del mite de l'Arbre a Centelles o a Catalunya, és precristiana, doncs de no ésser així, molt difícilment s'hagués pogut arrelar aquesta tradició en un país ja plenament cristianitzat. Prou que els va costar als cristians primitius i a l'Església d'eliminar o disfressar mites!, no creiem doncs que en deixessin entrar de nous, i molt menys encara en l'Edat Mitja, quan la repressió al paganisme o a la heretgia arriba al seu màxim exponent.

Roma no ho introduí tampoc, car la tradició actual no conserva cap vestigi del culte a Cibeles, a no ser la devoció a Santa Coloma, que hauria aparegut per cristianització de la deesa mare.

Creiem que la tradició té un origen molt més pur encara, que a posteriori es fou adaptant, com ho demostra el fet de que sí que es conserven vestigis del ritual cèltic, com l'ascensió a l'Arbre (malgrat que això hi ha qui diu que tot just es fa des de fa pocs anys), i dels rituals lítics de fundació, com la unció de l'arbre i la seva inversió, rituals dels quals parlarem una mica en el proper capítol d'aquest llibret.