El petó

Sentia la música, com si entrès dins el meu cos fins arribar a la meva trista ànima. I jo deixava que em toqués, com una vella amant, amb desig desenfrenat. Permetent que inexorablement el món m'ofegués, però que per uns minuts la melodia d'aquell concert m'alliberés.

Vaig tancar els ulls, mentre em fonia amb el mar de gent que balancejava el seu cos al compas de la balada. I en aquell moment vaig assolir un estat de serenitat indescriptible. Intentava deixar la ment en blanc quan vaig sentir l'alè d'algú aprop de la meva pell i seguidament com uns suaus llavis es posaven sobre els meus per fer-me un petó que em va omplir tant com ho feia cada nota que sonava al meu voltant. Espantada i emocionada vaig obrir els ulls i em vaig trobar amb un rostre. Tot passava tant ràpid que ho sentia lluny de mi i no em va donar temps a assimilar res, només vaig poder fer allò que el meu cos em demanava: Allargar aquell petó que era per a mi com un antidepressiu. A poc a poc, com si fóssim invisibles pel món, ens vam fondre en una abraçada que deia molt, deia dos cors latent massa ràpid, dos tactes nous, dos olors noves, dos cossos nous, dos destins xocant amb força. La cançó va acabar i la perfecció del moment va marxar amb ella. Els dos sabíem que si no marxàvem en aquell moment, res d'allò hauria tingut sentit. I amb recel i intensitat ens vam separar suaument fins trencar la connexió dels nostres ulls.

Mai vaig aconseguir oblidar la seva olor.