El petit dimoni

Diuen que sóc un dimoniet. En realitat, sé que els tinc el cor robat: faci el què faci, m'ho perdonen tot. No vull menjar-me els macarrons i els llenço al terra: em criden, però després els sap greu haver-me cridat i em regalen un sobre de cromos. Em quedo fins a les tantes per mirar el Gran Germà: m'arrosseguen fins al llit vociferant que algú de la meva edat ha de dormir com a mínim nou hores, però l'endemà ja no se'n recorden i em torno a enganxar a la tele tan aviat com arribo de l'escola. Jo sóc l'amo. El mimat de l'àvia.

L'únic maldecap que tinc és que ahir, potser, em vaig passar. Deixeu-me que us ho expliqui. Anàvem amb la mare pel carrer de Sants. Ella acabava de tenir una reunió amb la professora i no parava de parlar amb cara de preocupada. Jo havia desconnectat feia hores i em mirava els aparadors. De sobte, el vaig veure, a pocs metres del mercat d'Hostafrancs, en un aparador ple a vessar de joguines: un cotxe, el meu cotxe, un cotxe teledirigit, negre, brillant, amb adhesius laterals en forma de flamarada. El volia, a qualsevol preu, i per tant, vaig actuar com s'ha de fer en aquests casos: em vaig llençar a terra, davant de la joguineria, i vaig començar a bramar com un xai que arrosseguen a l'escorxador. "Aixeca't! No ho facis això!" cridava la meva pobra parenta. I jo res: xisclar, bramar, plorar i cridar. "Vull el cotxe!" "Anem" responia ella, però jo sabia que només era qüestió d'insistir. "Vull el cotxe!" "No m'ho facis repetir. Anem" "Vull el cotxe!" "No te'l compraré el cotxe!" I alguna cosa en el seu to em va dir que, aquella vegada, sí que anava de debò. Vaig tancar la boca, em vaig aixecar del terra i vaig deixar que m'arrossegués lluny de la botiga. "Demà és el teu aniversari i t'acabes de quedar sense regal" va constatar reblant la seva victòria. I a mi què m'importava el seu miserable regal? Segur que tornaven a ser un parell de mitjons i un pijama.

Bé, fins aquí, tot normal. En realitat, l'episodi no hauria estat un de tants si no fos perquè, en arribar a casa, tan aviat com ella es va tancar a la seva habitació per desmaquillar-se i treure's els talons de la feina, jo vaig anar fins al seu amagatall secret, aquell que ella es pensa que no conec però que en realitat és al fons del cubell de la roba bruta que hi ha a la terrassa, doncs això, que vaig anar al seu amagatall secret a descobrir quin era el regal. I em vaig quedar de pasta de moniato. Perquè allà hi havia un cotxe, el meu cotxe, i si no feia res per evitar-ho, se l'endurien abans de poder-lo estrenar.

Estava desesperat. Només això justifica el què vaig fer. Negaré davant de qualsevol jutge que fos conscient dels meus actes: em vaig portar bé. Durant tot el vespre, vaig treure la pell de xai de l'armari i em vaig convertir en un angelet. Vaig ajudar la mare a parar la taula per sopar. Vaig trucar al xinès per encarregar el sopar i no vaig demanar res del què la mare considera un porqueria amb colesterol. Vaig deixar que la meva parenta triés el canal de la tele que volia veure i me'n vaig anar a dormir a l'hora que em va dir. Em vaig dutxar. Em vaig rentar les dents. Vaig llençar la roba bruta al cubell. Fins i tot, en un atac de bonisme que fins i tot a mi em va espantar i em va fer témer per la meva bona salut mental, vaig endreçar l'habitació: no del tot, perquè s'ha de mantenir una reputació, però sí una mica.

Aquest matí, m'he llevat sense que la mare m'ho hagués de repetir trenta vegades. He esmorzat llet amb cereals, una torradeta de melmelada i mitja poma. He posat els plats, el bol i els coberts al rentaplats. M'he vestit amb el què m'ha donat la mare sense queixar-me. Ho he fet tot i ho he fet tot bé. "Feliç aniversari, angelet meu: ara sí que veig que cada dia et fas una mica més gran" m'ha dit la mare abans de sortir cap a la terrassa. Bé! I ha tornat a entrar amb la caixa que jo havia descobert el dia abans, amb el cotxe, amb el meu cotxe, però quan ja estava a punt d'agafar-lo, en lloc de donar-me el paquet, la mare ha passat de llarg i l'ha deixat el rebedor. "Però... I el meu regal?" m'he queixat amb la meva millor cara de pena. "Ahir et vas portar malament, no hi ha regal" m'ha respost, la molt rancorosa. I què havia de fer jo, en una situació com aquesta? He llençat el seu esmorzar per terra, li he dit del nom del porc cap amunt i he llençat la motxilla per la finestra.

Aquesta tarda, m'ha vingut a buscar l'àvia. "La teva mare està molt enrabiada amb tu, diu que aquest matí t'has portat molt malament" m'explica l'àvia mentre passem per davant del mercat d'Hostafrancs i jo no puc deixar de pensar en el cotxe, el meu cotxe. Com podria convèncer a la mare perquè me'l torni? En arribar a l'alçada de la joguineria, no puc evitar aturar-me davant de l'aparador. "T'agrada el cotxe?" em pregunta l'àvia. "Sí, molt" sospiro amb les mans enganxades al vidre. I llavors passa una cosa que no hauria pogut imaginar. L'àvia entra a la botiga, parla amb el venedor, assenyala el cotxe, el meu cotxe, i el botiguer fa que sí amb el cap. Què?! Dos minuts més tard, l'àvia surt amb una caixa i me la dóna amb un somriure. "Feliç aniversari, angelet meu" em diu mentre em dóna el cotxe, el meu cotxe, i em fa un petó. I per una vegada deixo que me'l faci, sense queixar-me, perquè els dimoniets també tenim el nostre petit cor.