El petit astronauta

I.BOMBOLLES DE SABÓ

-Claudi, vols parar de plorar?
-És que em piquen els ulls!
La mare, Josefina, li mulla la cara suaument i els ullets perquè no li piquin, sempre passa el mateix. Altra vegada el nen, que té quatre anys i mig, torna a veure amb claredat el que hi ha al seu voltant. Però es fixa, més que res, en les bombolles de xampú que s'eleven, voleien, i es desfàn quan toquen les rajoles blanques de la paret o el terra de la banyera, amb l'estoreta de color taronja. Recorda que, a l'univers on viu, hi ha altres planetes, i, així com és ell, inconformista, no en té prou amb les boles de sabó, vol visitar algun planeta i quedar-se'l per a ell tot sol, on jugar i convidar de tant en tant algun amic, per relatar-li amb orgull com ha aconseguit arribar a aquell planeta. Ha sentit parlar molt de Mart, i es proposa, molt seriosament, ser el primer humà en visitar aquell planeta.

Els pares i el germà d'en Claudi, que ara és a Amèrica estudiant a la universitat, ténen un setzè pis des d'on es contempla la ciutat, que sembla de dia grisa, de nit fosa. La Josefina, la mare del Claudi, té quaranta-sis anys i el pare, Alberto, cinquanta. Troben a faltar el Jordi, el germà gran, amb el qual parlen per telèfon tres o quatre cops per setmana. El Jordi, quan era petit, a l'edat del Claudi, no era tan entremaliat com ell, sinó més obedient. Més tard, quan va créixer, es va aficionar a l'astronomia, carrera que exerceix als Estats Units, amb una beca. Això va ser i és una enorme influència per en Claudi, el qual diu que farà més coses importants a la vida que el seu germà gran.


II.DINAR

-Mare, jo seré astronauta. Superaré el Jordi, i si no em vol ajudar, el faré fora.
-T'has d'estimar el teu germà. Ell t'estima molt, a tu.
-Però jo no a ell.
-Si vols ser astronauta has de fer molt de cas als teus professors, que no ho fas.
-Però és que la Maria és idiota.
-No diguis aquestes paraules.
-És l'única professora que tinc, i a més d'idiota és vella i lletja. Jo no necessito els professors.
-Va, menja i para d'insultar, no saps la sort que tens, de poder estudiar. Els nens del tercer món no poden.
-I què és, el tercer món? Un altre planeta amb més gent?
-Als quatre anys hauries de saber què és el tercer món.
-I el nostre quin és?
-Ja ho estudiaràs, això.
-Però quin és: el primer, el segon o el quart? I quants n'hi ha?
-Acaba't les bledes.
El Claudi va agafar un tros de bleda i li va tirar a la seva mare:
-Quin és, el nostre món?
-Nen! Claudi! On s'és vist, això?
En Claudi va reflexionar i va trobar que si quelcom tan senzill com una bleda podia volar, a el no li costaria gaire, i no hauria d'estudiar ni fer cas als professors.


III.PÈSOLS

-Estigues quiet, Claudi.
-No em dóna la gana.
-Doncs te l'ha de donar.
En Claudi es va fixant en tots els nens i nenes que van acompanyats dels seus pares:
-Jo vull això!
-Jo vull allò!
Ell vol dos croissants de xocolata, tot i que sap que la mare només n'hi compra un.
-Mama: si em compres dos croissants de xocolata no diré paraulotes.
-Te'n compraré un, com sempre, i a callar, que quan obres la boca per dir aquestes coses no hi ha qui et cregui.
-Ets idiota!
-No fem el numeret.
Ell, mentre la mare agafa dos pots de tomàquet, observa les etiquetes de les llaunes dels pèsols, i els pèsols és com si fóssin molts planetes junts. Potser té alguna cosa a veure amb el primer, el segon, el tercer món... perquè tots es toquen i així la gent pot anar d'un lloc a l'altre tranquil.lament, sense haver-ho de fer en una nau espacial i sortir per la tele.
-Mama. Compra pèsols.
-Per què vols pèsols, tu, ara?
-Per a fer experiments.
-Però Claudi, què és el que vols saber?
Ell assenyala les llaunes de pèsols:
-Oi que són com els pèsols, els altres mons enganxats?
-Els mons enganxats?
-Si. Es comença pel primer.
-Va, noiet espavilat, anem cap a la caixa.
-Jo vull llaunes de pèsols!
-No necessitem pèsols, avui.
-Jo vull totes les llaunes!-. El Claudi agafa i comença a tirar pel terra totes les llaunes de pèsols, amb la seva mare enfrontant-s'hi:
-Para, Claudi! T'has quedat sense croïssant de xocolata durant una setmana!
-No! Tu compres el que vols! Jo també vull comprar!
-Perdoni, senyoreta. El meu fill és un desastre.
-No passa res, vostè faci la seva, que ens encarregarem d'ordenar-ho.
El Claudi es mira la senyoreta vestida de blanc amb odi, doncs li ha desfet els plans. Per què sempre han de fallar, els seus plans? "He de fer alguna cosa", pensa.


IV.MÀGIA

Estan sopant. Només falta el Jordi, amb el qual van parlar ahir a la nit. El pare, en Ramon, mira al telenotícies al petit aparell de televisió que tenen a la cuina. Ja han fet les notícies importants i els esports, i ara, després de la publicitat, emeten un petit reportatge sobre una dona que tira les cartes a casa seva, molt adornada ( almenys l'estança on és ) amb figures esotèriques. Ella diu que la gent deixa de creure en aquestes coses per culpa de la ciència, però que la majoria ens creiem només la ciència perquè és el que rebem per mitjà dels convencionals sentits. I que no només hi ha un sisè sentit, sinó un setè i molts més.
-Pare, jo vull ser astronauta.
En Ramon riu:
-Per a això has d'estudiar molt.
-No. Sense estudiar. Jo sé com descobrir l'espai.
En Ramon torna a riure:
-Però Claudi: vivim en un espai molt complicat. No s'en pot parlar com si fos una joguina.
-Ah no?
-Doncs mira, no. Però tens tota la teva vida pel davant, per descobrir coses de l'espai. Et compraré un conte que ho expliqui.
El Claudi ja no va obrir la boca durant el sopar. S'havia adjudicat un punt al seu favor i no volia espatllar-ho: sabria coses de l'univers, d'altres planetes...


V.MART I LES ESTRELLES

Aquella nit, a en Claudi, li va costar dormir. Esperava el regal del seu pare. Estava quasi segur que sinó l'endemà, l'endemà passat arribaria. Una mica més tard, va dormir una mica. Però cap allà a les dues de la matinada tornava a estar despert. I no va gosar sortir de l'habitació per anar a molestar els seus pares, doncs esperava un conte molt important. Imagina que la seva habitació és una nau espacial, de fet pensa en convertir-la en això. Però s'adona que no pot esperar un simple conte, i mira per la finestra de la seva nau espacial. S'enretira una mica, i es queda dret, al mig de la seva habitació, fent força amb tot el cos per arribar a Mart i a les estrelles, cada vegada més força, apretant molt els punys. Alguna cosa dins seu li diu que la seva energia el pot transportar per l'espai, i de sobte se'n recorda del casc de futbol americà que és a l'armari, que el seu germà gran li havia regalat aquell estiu. Pensava que amb el casc posat estaria més preparat, se'l va posar i va tornar a fer força al mig de la seva nau espacial. "Com més força més lluny aniré", anava pensant. Fins que va prendre la decisió de sortir momentàniament de la nau per observar si era prop d'algun objectiu, encara que fos només uns mica, perquè d'aquesta manera se sentiria més animat i a més ja tindria informació. Així doncs, es posa dret damunt la taula que és davant la finestra i l'obre. Nota el vent frescot que li inspira una mena de confiança i es llança al buit.