El pessebre i l'arbre de Nadal

Un relat de: Lluís Pagès
La sala d’actes és plena de gom a gom. Com cada any, l’inici de les festes de Nadal es celebra al Centre Parroquial amb la presentació del tradicional pessebre i de l’avet ben guarnit. Als que hi col•laboren desinteressadament els agrada de presentar la feina feta amb il•lusió. I ho fan amb factor sorpresa inclòs, que cada any introdueixen algun que altre element innovador per provocar l’admiració dels assistents. Fins i tot els amaguen rere el teló de l’escenari, que així fa més efecte quan s’aixeca a poc a poc, mantenint l’expectació fins al darrer moment. No cal dir que hi ha certa rivalitat sana entre els que munten el pessebre i els que decoren l’arbre, aquell punt de vanitat que queda ben apaivagada si les exclamacions d’uns superen en xivarri les dels altres.
Amb el teló ben amunt, la negror del fons de l’escenari senyoreja arreu. Els ulls del públic amb prou feines distingeixen uns punts lluminosos amb aspecte estrany, fins que, ja acostumats a la foscor, identifiquen les típiques boles de Nadal. El que passa és que semblen rebregades, marcides, una sensació fugissera perquè, de sobte, es comencen a inflar mentre uns focus il•luminen l’avet. Aleshores, amb tanta llum enlluernadora, la brillantor dels serpentins envoltant l’arbre, dels estels penjants de les branques i de les capsetes de colors al seu peu comencen a dibuixar somriures entre la gent. El zenit de l’emoció arriba quan les boles s’enlairen, desafiant la gravetat. Però la cosa no acaba aquí, que al moviment cap amunt de les esferes hi segueix un lleuger vinclament de les branques. Aleshores es produeix el miracle: l’arbre comença un lleugeríssim moviment ascendent, fins que queda suspès en l’aire com per art de màgia, instant en què l’emoció del públic esclata amb aplaudiments i crits ocasionals de “Visca!” per l’efecte aconseguit. I és que no passa cada dia de veure un arbre de Nadal que no toca de peus a terra, com un veritable arbre sant que emulés el desafiant “ou com balla” de Corpus.
Encara no refets de l’impacte en els sentits, la sorprenent il•luminació del pessebre desvia l’atenció dels presents. No és una composició de figuretes i paisatge qualsevol: entremig dels pastors, bestiar, caganers, àngel i dimoni de sempre, hi ha disposats uns ciris prou alts que presenten al capdamunt unes pantalles polièdriques de colors, com uns vitralls que embolcallen el ble; a l’acte s’encenen i la llum es reflecteix a través dels mil i un papers de colors, fent un efecte d’allò més original. Quan els ulls no donen a l’abast de tanta estesa d’arcs de Sant Martí, la llum de les flames s’atenua a poc a poc i de què que no queda tot a les fosques. Aleshores, les minses flames revifen, com unes minúscules brases que es ventessin, recuperant la lluminositat potent que tornen a escampar arreu els raigs irisats. El festival cromàtic fa arrencar nous crits de sorpresa entre els presents, aplaudint amb força. Encara no han passat uns segons que la lluminositat s’esllangueix de nou, tornant a l’estat inicial, un cicle que es repeteix amb parsimònia però sense descans.
En abandonar el centre, la gent, embadocada davant de tant prodigi, va comentar que aquell any s’havien superat en incloure uns efectes especials tan espectaculars.


* * *

- Em podeu dir què ha fallat? – El cap de colla del pessebre no se’n sap avenir.
- No vam quedar que les boles de l’arbre, plenes d’heli, enfilarien l’avet prou amunt com perquè aquest s’estampés contra alguna biga de l’escenari? No era aquesta l’estratègia per a derrotar els nostres rivals, deixar-los en ridícul davant de tothom i fer fora el maleït arbre d’una vegada per totes? – i amb cara de tres déus, no parava de mirar als seus companys de taula, capcots.
- El llauner contactat em va jurar i perjurar que no hi veia cap inconvenient, no ho entenc… - i callà en veure que la porta del despatx on eren reunits s’obria de cop i volta. Dret al llindar hi havia l’esmentat operari, envoltat pels que s’ocupaven de guarnir l’avet.
- Aquest home ens vol dir una cosa rellevant – engegà qui era dempeus al seu costat, el responsable de triar l’arbre, i feia cara de pomes agres.
El llauner dubtà uns segons abans d’engegar un discurs que semblava una defensa legal.
- És cert que vosaltres veu encarregar-me d’omplir les boles d’heli, però jo no hi entenc de física! Com podia calcular quant en feia falta fins a provocar el desastre? – i a l’acte s’adonà que les cares dels asseguts agafaven un to de cera revelador. Els havien enxampat a les primeres de canvi, assenyalats com a principals sospitosos quan els responsables de l’avet van veure que algú havia bescanviat les típiques boles nadalenques per vulgars globus.
- El mateix que amb els ciris del pessebre – prosseguí la confessió – Aquest senyor – i assenyalà qui comandava la colla de l’arbre - em va dir que, als ciris distribuïts pel pessebre, la pantalla que envoltava cada flama havia de deixar-la sense aire al cap d’una estona, provocant que s’apagués, deslluint tota l’escenografia. No podia creure’m tanta mala jeia en unes dates tan assenyalades i…
- I no se li acudí una altra cosa que substituir el ble de cada ciri per un filament incandescent i controlar el pas del corrent amb un simple relé – acabà la frase el cap dels pessebristes.
Un silenci espès omplí l’estança. El llauner no havia dubtat gaire en xerrar les males intencions d’uns i altres quan van començar a pressionar-lo per a saber què havia passat.
- I ara què? Les cartes estan totes destapades, ja no podem amagar-nos… - apuntà un membre del grup de l’avet.
- A mi no em busqueu les pessigolles – encertà el llauner – Coneixedor de l’estrafolla, el meu silenci té un preu! – i els fità desafiador.
- Pobre de tu que te’n vagis de la llengua! Sortiràs en globus sense necessitat d’una alenada d’heli! – l’assenyalà un dels companys, ben esverat en veure’s exposat a la mofa i befa de tots els parroquians.
- Això no hauria de sortir d’aquestes quatre parets! No ens podem acusar els uns als altres perquè quedaríem tots ben empastifats, que hi ha prou merda per a tothom! – raonà en veu alta un altre.
- No teniu sortida: o feu un pacte de silenci i l’any que ve torneu a les batusses, amb els riscos que això comporta…- digué el llauner.
- … o arribem a un pacte de no agressió per sempre més – completà un altre.
El cas és que els que havien muntat el pessebre es van cuidar de què els ciris funcionessin correctament, que la gent venia a corrua feta a veure aquelles llums de colors que ara s’apagaven, ara tornaven a cremar. I els de l’arbre van posar tota l’atenció en què les boles de Nadal tinguessin el contingut just de gas per a mantenir l’avet en suspensió a l’aire, un fenomen que feia les delícies dels que el contemplaven.
I diuen que van segellar un tracte de col•laboració per als anys següents, tot i que un xic estrany: cada colla pensaria per separat la manera més recargolada de fotre l’altra, i aleshores les posarien en comú per acabar de perfilar les idees de paraigües que deixarien tothom amb la boca oberta.
Si és que el Nadal agermana, fins i tot als autors de malifetes.

Lluís Pagès

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

225 Comentaris

171954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.