El pes de la creu

- Qui més hi ha? - preguntà l'inquisidor.
- N-ningú…
Carla estava nua i la tenien fermament lligada al llit de tortures on, cada minut que passava, se li separaven un mil·límetre més els ossos.
- No vols parlar? - el mossèn Tomàs somreia i una simple mirada seva va ser suficient per fer-li entendre a Joan, el resignat carceller i botxí que li tocava treballar. Joan odiava aquella feina però, no tenia alternativa: el seu pare havia estat carceller, també el seu avi i tota la nissaga coneguda... a més, ell no es veia capacitat de fer cap altra feina.
Tot i a desgrat, Joan va agafar una de les seves eines: es tractava d'un rovellat, tot i que esmolat punxó amb el que proferia profunds forats que, sovint, tocaven l'os. El llit de tortures ben aviat es tenyí del vermell de la sang que brollava sens parar i que cobria la ja seca que hi havia.
Carla intentava mantenir les formes com podia però, més de vegades de les que hauria volgut, se li escapava algun esgarip. Una vegada van haver acabat l'inquisidor proferí:
- Demà tornarem a preguntar i... de tu depèn.
Després, ell i el mossèn Tomàs van mirar luxuriosament per ultima vegada Carla, encara nua, i van abandonar la sala.
Joan tenia ordres de tornar-la a la cel·la on ella passava dies i nits sense diferenciar uns dels altres en la foscor eterna. La va deslligar d'aquell cruel artefacte. Acte seguit, li oferí un tros de roba per a que es tapés una mica.
- Gra-gràcies - balbucejà ella.
No trigaren a arribar a la cel·la però a ella, ferida com estava, li semblava una eternitat. Quan Joan la va deixar en aquella lúgubre sala una llàgrima li lliscà galta avall i només es va veure capaç de deixar anar un "perdona'm".
-Tranquil - Carla podria veure als seus ulls que no feia aquella feina per gust -, la culpa no és teva.
Llavors, ella va intentar moure la cama per estar més còmode però, un profund dolor li ho va impedir. Aquest dolor es va manifestar amb una ganyota que Joan va percebre.
- Et fa mal? - preguntà ell i, sense esperar resposta, va treure's una tira de roba d'algun lloc i li va embenar la ferida de la cama que li ho feia passar pitjor.
- Vigila - va fer ella en adonar-se de què li feia el carceller -. Si saben que em tractes tant bé podries tenir problemes.
- No pateixis. De la mateixa manera que no puc deixar aquesta repugnant feina, tampoc me'n poden treure - li explicava ell tristament -. Hi estic lligat fins que mori.
Llavors, Joan va sortir de la cel·la i en va tancar la porta.
Durant les dues hores següents va regnar un terrible silenci fins que, a la fi, el carceller el va trencar parlant a través de la reixeta de la porta:
He estat pensant en una cosa - va fer amb un posat seriós -. Bé, a mi mai se'm diu de què tracta l'interrogatori en el que participo però, en el teu cas, a part d'haver-hi l'interrogador... hi havia també un sacerdot...
- Sí, el mossèn Tomàs.
- El conec, però... què hi feia allà?
- Au, va. No et facis el desentès perquè saps perfectament què hi figurava el mossèn Tomàs. I també saps que l'altre home no era un simple interrogador: era un inquisidor.
- Albert, es diu. He treballat per ell un parell de vegades. Però tu què hi fas a les seves mans, potser és per... heretgia?
- Un pacte amb el diable. O això va dir algú de mi.
Ell, interessat, va obrir la porta de la cel·la i va anar a seure al costat de la presonera.
- No tens por de que et destrueixi amb la màgia de Belial?
Ell va somriure amargament i Carla li contestà amb el mateix gest.
- Jo era perillosa, saps? - va començar a explicar abans d'esperar cap petició del seu torturador - em va començar a passar pel cap que potser no tot el que predica el Sant Ofici és cert... vaig començar a desconfiar que hi hagués un món millor després d'aquest... - Joan es neguitejà amb aquesta idea - i vaig començar a parlar-ne amb alguns coneguts, fins que devia arribar a les orelles del mossèn Tomàs. Una joveneta com jo no podia representar un perill greu, però era una nosa i ningú la trobaria a faltar. Només els calia una acusació i un...
- I un testimoni. Algú que afirmés que has tingut tractes amb el diable.
- No els va costar pas gaire trobar-lo. De fet, no m'estranyaria que aquesta persona hagi rebut o rebi alguna recompensa en metàl·lic.
Després d'una llarga pausa, ell digué:
- Suposo que et deus sentir molt sola...
- Sí. Però no es pot dir que estigui sola del tot - Joan la mirà encuriosit - Hi ha algú. El meu estimat. Es diu Jaume - en pronunciar aquell nom se li il·luminaren els ulls -. Ell és l'home a qui estimo i sé que estarà amb mi fins al final. Físicament és en un altre lloc però, en realitat, en cap moment m'ha deixat sola.
Havent dit això, Carla es va ajeure i, al cap d'un moment ja estava profundament adormida.
Al matí següent entrà Albert a la cel·la. Portava un somriure viciós a la cara i dirigint-se al carceller va dir:
- Ens l'emportem però, avui a tu no et necessitem. Tens el matí lliure.
Després va agafar a la presonera pel braç, la va alçar amb poca suavitat i, estirant-la, se la va endur cap a alguna altra sala. Joan, després de quedar-se uns minuts quiet i sol al lloc on l'havien deixat, optà per donar una volta.

En tornar a la cel·la de Carla, la hi va trobar a ella, jaient a terra, sense esme i amb unes amargues llàgrimes que no deixaven de relliscar per la seva cara. Ell aviat es va fixar en una cosa: ella tenia l'entrecuix ple de sang. Ràpidament comprengué què havia passat. Se li va apropar calmadament i la va abraçar confortadora i compassivament, en un intent de consolar-la. En aquell moment als dos els semblà que tenien un suport en l'altre quan, de cop, Carla va arrencar a bramar fortament i era un plor de ràbia, d'impotència. Però aviat es va calmar quan Joan li va fer pensar en el seu estimat Jaume. Quan semblà que s'havia ben calmat el carceller parlà:
- I doncs, què penses fer?
- A què et refereixes?
- Doncs que ja has patit molt. I ells no pensen deixar-te en pau fins que tinguin el que busquen: noms. I allargar-ho més - afegí tristament - tan sols servirà per a sofrir més.
- Potser tens raó, però... no vull que ningú més passi per això. I menys per culpa meva.
- No tens elecció.
Restaren una estona en silenci fins que, al cap d'unes hores, va aparèixer el mossèn Tomàs. Va dir que l'havia d'acompanyar a la sala de tortures i, òbviament, Carla també venia.
Només arribar, li demanaren més noms i, al veure que no contestava, Joan li va treure el parrac que li servia de roba, la va ajeure i lligar al llit de tortures i es va disposar a començar.
Va agafar un petit ganxo. Havia d'anar clavant l'eina a la carn de la torturada i, una vegada dins, el feia girar, augmentant així la dimensió de la feria i el dolor. Després arrencava el ganxo, sense miraments, emportant-se a vegades algun tros de carn. Mentre cometia aquestes horribles accions, sota l'escrutadora atenció del mossèn Tomàs i l'inquisidor Albert, no deixaven de brollar-li llàgrimes dels ulls. Ella, per suportar-ho tot, no deixava de pensar en el seu Jaume.
Arribà un moment en què la pell de Carla ja era irreconeixible de tant estripada com estava. Fou llavors quan Albert va dir:
- Per avui ja estem.
Però, amb un fil de veu, Carla li contestà:
- En Ramón, del gremi de ferrers.
Després va caure inconscient . Amb molta cura, Joan la va retornar a la cel·la on la va acomodar.
No la van despertar fins l'endemà i, com que ja havia dit un nom, sabia perfectament què li passaria. Tot va anar molt ràpid. De cop, ja es trobava a la llum del dia.
Ella estava dalt d'una tarima, lligada a un pal de fusta i amb una important quantitat de llenya als peus. La condemnada, va veure desfilar per davant seu primer al mossèn Albert, que la mullà amb aigua beneïda, féu un moviment amb la mà representant la Santa Creu i li va recitar una oració. Després li van tirar oli per sobre. Per últim va aparèixer Joan amb una torxa encesa però, abans de tirar-li als peus, la va besar amistosa i confortadorament. A continuació li calà foc.
Ella començava a sentir una calor intensa als peus que ràpidament es va convertir en dolor. Fins que va deixar de sentir-se'ls. Però aquest dolor no es conformava amb els peus i aviat es va estendre per tot el cos. Llavors, es va dedicar a observar el seu públic. Hi havia tota mena de gent, que tenien tota mena d'actituds. Després el va veure a ell, al seu estimat Jaume i li somrigué amb el que li quedava de boca. Però de sobte va deixar de somriure perquè va veure que Jaume era al costat de l'inquisidor Albert i aquest li donava una bossa de monedes d'or prou plena. Havent cobrat, Jaume es disposà a gaudir de l'espectacle. Llavors Carla volia tancar els ulls, però ja no tenia parpelles. Aviat deixà de veure aquella escena: els ulls ja eren cremats, de la mateixa manera que el foc se li havia endut el nas i les orelles. Igualment, perdé l'oïda i deixà de sentir el dolor. Ja tan sols tenia el pensament i, amb aquest maleïa la persona que es pensava que l'estimava. Fins que Carla deixà d'existir.
Al dia següent, van executar Joan acusat d'haver-se deixat seduir per la servent del diable.