El periodista mentider (o l'experiodista exmentider)

Un periodista mig fill únic de modista unfashion que sobretot arranjava i creava peces amb estampats de fons to neosafrà i d'un descodificador de dades massa codificades en temps prou categoritzats vivia del seu ofici autocaracteritzat de mentider colgat.

Publicava molt. Era columnista i broquilista. La seva manera d'escriure, entre objectiva-subjectiva i subjectiva-subjectiva, va aconseguir l'equilibri perfecte i va obtenir, de resultes, milers de lectors-seguidors. Així tant el periòdic diari, com el dominical dominical com la revista quinzenal on esplaiava i espraiava el seu bon art venien, de retruc, molt.

Tothom desconeixia que el professional es treia de la butxaca més fonda i lluminosa la totalitat de la informació, fotos incloses (verídiques vés a saber com). Amb aquella gràcia única ningú mai no va dubtar d'ell i del que narrava. De cap 'on', 'quan', 'qui', 'què'...àdhuc 'perquè'.

Però li passava una cosa més que grossa: llarga. A mesura que acumulava fets inexistents, el nas li creixia, se li estirava com una branca que avança.Ell, pacient, va demanar ajuda a un guru que gairebé tot ho salvava (governs exclosos, sabut era) qui va interpretar que tot plegat no era res nefast, sinó una manifestació de xoc davant el que no era cert. Sortosament, l'òrgan de la flaire només experimentava aquell estat el darrer divendres de cada mes, al vespre. L'home de tribu desconeguda conseller li va donar la solució: aplacar l'evidència de rel imprimint cada notícia inventada, passar-les totes sota l'aixeta d'aigua freda i penjar-les amb gafets potents de fusta de braquiquiton amb algun detallet d'ebenisteria penjades al nas del periodista el dia següent, dissabte, a l'hora més calenta i més airejada i que curiosament mai no va fallar (ni el resultat -els continguts esborrats, xuclats fins a la darrera coma- ni la climatologia).

Un bon dia el periodista mentider va jubilar-se, en època d'encara obtenir pensió. Estava esgotat: havia enganyat i animat milers de persones durant lustres (poca broma i un munt d'energia). Les mateixes -la gran majoria- que en trobar-lo a faltar i topar amb la lectura de realitats de cap butxaca emmalaltien o, en el millor dels casos, perdien els pàmpols de les orelles (amb o sense arracades).

Ell, al seu torn, enyorava el nas pinòtxic i la bestiesa de l'antídot.

Com que mai s'havia casat ni tingut parella ni mascota i els pares continuaven en aquell món que no era el joiós frau que ell havia explicat a bocins, va tornar amb ells. La dona gran li cosia camises amb aquell cromatisme matís neosafrà i el seu progenitor, que s'havia descodificat fins a la medul·la, col·leccionava codis de barres que guardava dins pots de iogurts desnatats que l'experiodista exmentider havia menjat amb una cullereta de mànec ni un terç d'un terç d'extens de com la seva genial nàpia havia estat quan treballava de periodista mentider.