El pergamí

Un relat de: Egundoko

Com un paper havia matat un home? Dit així sembla part d'un acudit, però no. Aquell manuscrit sembla que havia portat problemes a tothom que l'havia llegit, problemes que havien conduït Johan Tuk a la mort.

"Surt. Surt a fora el carrer i mira.
Observa la façana del cel intraspassable,
Un mur infranquejable en el qual molts creuen que aniran.
Pensa. Pensa en que si el cel és el Paradís, no és necessari viure a la terra.
Llença't. Puja tan amunt com puguis i salta cap amunt.
Arribaràs al cel. El paradís. El paradís..."

Era un tros de pergamí de color verd, tinta de color vermell fosc com si fos sang que mai no s'ha arribat a assecar.

Johan Tuk, era un home de negocis al qual les coses anaven molt bé. Havia invertit en una companyia ferroviària que en poc temps va passar a ser una importantíssima via de comunicació en tot el país, i en una importantíssima font d'ingressos per ell. En altres paraules, Johan s'havia fet ric.
Quan ja tenia algunes dotzenes de milions de Dòlars al banc, Johan es va comprar una casa molt gran a Nevada, on no hi vivia ningú.

-Diuen que els dos anteriors propietaris i habitants d'aquesta casa es van suïcidar sense motiu.- Va comentar-li un pagès del poble que tenia tots els avantpassats arrelats a Stonesville.

-Tant és, tinc la ment prou desperta com per no suïcidar-me.

Johan era un home solitari, i ja s'havia instal·lat tot sol en aquella casa. Un dia, traient la pols d'un gran quadre d'un home amb armadura, va descobrir que al darrera hi havia una porta, una porta no gaire gran per una persona. Va obrir la porta i va veure que al darrera hi havia una escala estreta que pujava cap amunt. Va pensar que serien les golfes i, amb certes dificultats, les va pujar fins a arribar a unes golfes velles i polsegoses. Hi havia alguna cosa sota unes mantes. Eren unes armadures. Les va anar destapant totes, les trobava boniques, eren de ferro però encara brillaven. L'última que va destapar brillava d'una manera diferent, era més vermellosa i es va adonar de seguida d'aquell tros de paper que aguantava la mà de l'armadura. Johan va agafar el paper i el va observar.
Un somriure es va dibuixar a la cara de Johan, va desviar la mirada cap a una finestra rodona que hi havia a la paret, s'hi va acostar, va posar una caixa a sota i s'hi va enfilar. La finestra no tenia vidre, es va abocar endavant i va mirar avall. Hi havia tres pisos avall i, observant el terra es va adonar que hi havia una creu, una creu d'un color més fosc que la resta de terra, imperceptible si no era des d'aquell punt. Johan va deixar el pergamí a sobre la caixa i va baixar de les golfes, s'estava fent fosc i tenia son. S'en va anar a dormir.

Al dia següent Johan va trucar la seva mare per convidar-la i ensenyar-li la casa:

-Mare, - va dir per l'auricular - t'agradaria venir a veure aquella casa que et vaig dir que vaig comprar?

-Es clar, fill. Aquesta tarda mateix vinc a veure't, tinc moltes ganes de veure aquesta casa que t'has comprat. Fins després.


La senyora Andretti era la típica dona grassa de 60 anys que adora el seu fill. Va trucar a la porta de la casa quan el sol era ben amunt en el cel.

-Hola mare! - va exclamar Johan que feia molt temps que no veia la seva mare.

-Hola fillet! - va dir emocionada la senyora Andretti, al mateix temps que omplia de petons el seu fill.


Tots dos van entrar a la sala d'estar i Johan li va ensenyar el primer pis a la seva mare.

-Mare, si vols mira tu el segon pis i les golfes, jo vaig a fer el cafè.- Va dir Johan.

Mentre Johan estava fent un cafè irlandès, que per cert, els sabia fer molt bé, va sentir un fort soroll a fora. Va sortir i va mirar el jardí, però no va veure res ni ningú que hagués pogut fer aquell soroll, es va fixar en el lloc on, des de les golfes, s'hi veia la creu, des d'aquella situació era impossible veure-la.

"Requiescat In Pace", això era el que, al dia següent hi havia escrit a la tomba de Johan, preparada per rebre el seu cos.

El dia de la mort de Johan i la seva mare, la senyora Andretti havia pujat a mirar les golfes, aquella col·lecció d'armadures l'havia impressionat, però li va cridar més l'atenció el manuscrit verd que brillava sota la finestra, el va llegir, i es va abocar per la finestra rodona igual que ho havia fet el seu fill el dia anterior, però no va tornar enrere, una mà molt freda la va empènyer enfora i ella va caure just a sobre de la creu, on era en aquell moment Johan, que va morir esclafat pel sobrepés de la seva pròpia mare.
La policia va investigar més que cap altre aquest possible cas d'assassinat, però les armadures seguien allà, ningú no s'hi va fixar... I el pergamí estava amagat dins el puny de l'armadura...

Comentaris

  • Quin final...[Ofensiu]
    Gorwilya | 22-03-2005 | Valoració: 8

    No havia llegit res teu, i com que en aquest relat no hi tenies cap comentari m'ha cridat l'atenció... :P
    Ja ho pots ben dir, com un paper (en aquest cas un pergamí) va causar una o varies morts humanes...
    Aquest relat podria ser com una fàbula del què fa la curiositat... ;)

    Una abraçada!

    Gorwilya

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: