El perfum d'una nit de pólvora encesa

Era el capvespre d'un gèlid catorze de gener de l'any mil set-cents deu, els soldats del castell de Vilamala esguardaven impacients i tensos un horitzó que cada vegada era més roig degut a la majestuosa posta del sol d'hivern, fet que augurava la nit més freda de l'estació fosca i blanca. El roig del sol, poc a poc, va anar quedant substituït per la claror de les torxes de les mil i una columnes del bàndol enemic, que ja portava tres anys arrasant la nostra estimada terra, i que per primera vegada, atacava un castell de les muntanyes del nord.
Davant de tal amenaça, el castell de Vilamala s'havia preparat tant com havia pogut, no obstant, els soldats que el defensarien sabien que no tindrien moltes possibilitats de victòria. El castell no era massa gran, tan sols comptava amb tres petits baluards, i un batalló sencer havia decidit fugir davant l'amenaça de l'ombra de la mort que ja feia dies que s'olorava per aquelles contrades gelades. Els homes i dones que es van quedar, tenien molt clar que defensarien la seva terra fins al final: o viurien lliures o moririen lluitant.
Va ser poc després de mitjanit que el foc enemic va començar a caure ferotgement sobre el castell que va aconseguir resistir dignament poc més de tres hores. Els tres petits baluards van decaure després d'unes intensíssimes ràfegues de les grans bales dels canons. Molts soldats van morir en la destrucció dels baluards i quan les columnes van penetrar dins del castell, tots els altres que resistien varen ser massacrats sense la mínima compassió. Alguns van ser afusellats, d'altres degollats, i d'altres, amb menys sort, van ser la distracció dels famolencs d'odi que els van torturar, mutilar i cremar.
A l'alba, el putrefacte perfum de la mort i la injustícia era insuportable; el castell havia desaparegut i el fum que en sortia del seu lloc era el de la carn humana que ni tan sols la neu que va començar a caure va poder dissuadir.
Encara avui es pot olorar aquell perfum... és el preferit dels que avui encara són els nostres opressors.