EL PERFECCIONISTA. Capítol 33.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL TRENTA-TRESÈ

Les visites d'en Joan Baldric a la consulta del doctor Juncadella, cada dimarts, es feren habituals. El pacient enraonava de les seves neurastènies, dels seus daltabaixos ocasionals, repetia les seves filosofies, que l'Albert començava a conèixer de memòria, es descansava com el pecador es descansa confessant els seus pecats i, quan s'havia cansat d'enraonar, se n'anava. La major part de les vegades l'Albert no obria boca, excepte per interessar-se si seguia amb la medicació que li havia receptat en la primera visita i, de passada, per saber si anava prenent cos alguna resolució d'aquelles terribles que eren per espantar el més flemàtic dels psiquiatres. El cas era que en Joan anava millorant. Podríem dir que millorant a batzegades. Ell mateix, en Joan, s'adonava dels salts favorables que feia la seva salut mental.

Un dia, passats un parell de mesos, acudí en Joan a la consulta com si fos un home totalment guarit. En entrar s'ajegué al divan, com sempre, però calmat i serè com mai. Qui, en canvi, no estava calmat ni serè era el metge, a qui es veia nerviós i intranquil.
Sense esperar invitació a parlar, ni tan sols que el metge s'assegués, en Joan engegà:
- Noi: oli en un llum. Aquesta darrera setmana ja he dormit com una rabassa, no he somniat cap dia, i m'he despertat cada matí més fresc que un pèsol. Bé. Això és tot. Magnífica recuperació. Ja la vèiem venir, oi?
- I de la dèria que et dominava, què me n'has de dir?
- Home, de la dèria, poca cosa de nou. Segueixo creient que la meva teoria seria perfecta si aconseguíssim practicar crims perfectes. Però és difícil, molt difícil, realitzar-ne. En vaig arribar a projectar un, però un de sol. I aixó després de setmanes de rumiar-hi. De manera que, poc a poc, a mesura que m'he anat sentit que millorava, he anat decidint no pensar-hi més i seguir, sempre que pugui, està clar, el teu mètode de la llenegada. De totes maneres, he arribat al convenciment que més que provocar llenegades, el que jo necessito és feina, una feina apassionant que no em deixi tranquil, que no em deixi temps per pensar en allò que està bé i allò que no ho està....
- Quin crim perfecte havies rumiat?
- No té importància. Et riuries de mi.
- Home, no. Conèixer les idees dels meus pacients és la base dels meus diagnòstics, dels meu remeis, i dels meus pronòstics. Explica, explica...
- Es tractava del teu sogre. Tu saps -em penso que ja t'ho vaig explicar- que em volia pagar tres rals per una feina que a mi me'n costava sis. Ja saps que es va enfadar perque li vaig cobrar el que em pertocava, i que em va castigar fent que em fessin fora de la feina. Que, per aquest motiu, vaig patir una forta depressió i tot. Que l'enuig em va durar un futral de dies. I que vaig superar-ho tot amb molta paciència. Però el que no li vaig perdonar, ni li perdonaré mai, va ser que fes servir el meu projecte d'urbanització per malmetre totalment una vall preciosa, per desfer el paisatge i el medi ambient, i que matés deliberadament la natura, la bellesa dels camps i muntanyes, les aigües, i la vida en tota la seva magnificéncia, tan sols per fer més diners! El meu odi a aquest home que, a més a més, per si no ho sabies, trafica amb drogues, va esdevenir més i més gran a mesura que passaven els dies. I vaig començar a meditar en els remeis per a salvar tot això que destrossa la gent com ell. Ja saps, ara, com va començar la dèria d'assassinar...
- Sí. Bé. Però, i el crim?
- Vaig descobrir, i no t'explicaré pas com, que no cal, que l‘home té una habitació tancada amb pany i clau dins de ca seva, a Saví, a la que s'entra des del despatx. I dins de l'habitació hi té un pas secret, d'aquells de pel.lícula, per accedir a una cofurna que ningú no pot pensar que existeixi. Saps què hi té a a dins de l'enfony?
- No. Què hi té? -preguntà amb interès el metge.
- Una caixa forta enorme, en la qual seria possible ficar-hi a dins algú, perquè aquest algú s'hi podreixi tota la eternitat rodejat de valors i de bitllets de banc i de drogues... Més segur i més introbable que les mòmies dels faraons enterrats dins de les piràmides amb tots els seus tresors... M'entens oi?
-Doncs... no del tot. Vols dir que seria possible que algú vigilés quan ell entra dins la caixa forta, donar-li una empenta, i tancar-lo a dins? No és possibe, home: cridaria.
- Sí. Però hi ha moltes coses per fer que la gent no pugui cridar, no et sembla?
- Seria una desaparició, està clar. Però la policia, a la llarga, el trobaria, i ho descobriria tot.
- No, si es tapiés la cofurna amb una paret, paret que, d'altra banda, quedaria totament amagada per unes prestatgeries que omplen l'habitacó per amagar l'entrada al lloc on és la caixa... Et veig molt pensarós... Et faig pena, oi, jo i les meves cabòries de desequilibrat?
- No, no, -digué el metge com si, de sobte, es desvetllés d'agun estrany pensament. - Però i el seu cotxe? I els seus efectes personals? I la gent del castell? Hi veig encara molts problemes a resoldre...
- Oh, i tans! Molts d'ells jo ja els havia resolt, també... Emperò deixem-ho córrer, que et faig perdre massa temps... D'altra banda, més val que ho oblidi tot això, que em lleneguin les malvestats d'en Bellfaig, oi?
- Sí, sí... Esa clar... Et veig molt millorat. Segueix encara amb la mateixa medicació, i torna'm a veure d'aquí a quinze dies. D'acord?
- D'acord.

El que hem dit explicant la darrera visita d'en Joan a la clínica Juncadella, -el fet que semblava que els papers de metge i pacient s'haguessin bescanviat-, quedà més palès encara a partir d'aquella data. En Joan Baldric sortí tot relaxat i n'Albert Juncadella romangué ben preocupat. Joan Baldric es dirigia a casa caminant, pujant i baixant de les voreres perquè els cotxes les ocupaven en bona part, pensant que el cotxe va ser un gran invent, sense pensar en absolut que aviat serà una gran nosa. S'aturà quan se li encengué un semàfor vermell en el moment en que començava a travessar un carrer, veié com immediatament - abans d'hora i tot- el pas cebra dels vianants era envaït per una massa compacta de cotxes, amb motos qie zigzagueaven a gran velocitat per adelantar-los, i en Joan pensà que el semàfor era un gran invent. Aparegué, al cap d'una estona, la llum verda pels vianants i un àmbar intermitent pels cotxes que giraven, la qual cosa donà lloc a la possibilitat que la massa de vianants de cada banda del pas cebra avancés tres passes i s'aturés indecisa de por de ser atropellada pels cotxes que venien de trascantó. Però com que aleshores en Joan va estar a punt de caure a terra per una envestida d'un home del darrera seu, que es veu que duia pressa i volia travessar el carrer abans que ell, en Joan pensà que la pressa no és bona cosa. I com que arribà a casa seva a bona hora i le nenes encara estaven despertes mirant la tele, va pensar que la tele era un bon invent, perquè mirant la tele, tot i que no s'instruïen, les nenes deixaven tranquil.la sa mare per a poder fer les feines de la casa.

N'Albert Juncadella, en canvi, aquell home subtil i reposat que acostumava a ser després de sortir en Joan de la consulta, es quedà enravenat a la seva poltrona ministerial, premé un timbre i digué a la seva secretària, en aparèixer el cap de la noia per la porta:
- M'espera algú, encara?
- Sí, doctor. La senyora Carreres amb el seu nen.
- Aquell galifardeu que deixa xinxetes a les cadires?
- Sí, doctor: el mateix.
- Doncs digui a la senyora Carreres que tinc una visita que es fa molt llarga, que és un cas que no puc deixar.
- I si la senyora em diu que el nen n'ha fet alguna de més grossa?
- Vostè mateixa! -cridà el doctor-. Regali un fuet a la mare! Que el fotin pel balcó, d‘una vegada!
La infermera secretària amagà el cap una mica espantada pels crits del doctor, a qui mai no li havia sentit alçar la veu, i per la conversa que li esperava a la sala d'espera.

El doctor es posà dempeus immediatament després que la infermera hagués tancat la porta, sortí del despatx, es canvià la bata blanca pel vestit de carrer i en sortí materialmemnt corrents, tot sentint els crits de la senyora Carreres i els xiscles del seu bordegàs a la sala d'espera. Ni esperà l'ascensor. Escales avall, i cames ajudeu-me! Arribà en dos minuts al soterrani de l'edifici, i agafà el seu cotxe, un gran cotxe de luxe que feia que els seus clients, segons ell deia, fessin més cas dels seus consells quan havien vist el cotxe que conduïa, que abans de veure'l. Enfilà la rampa que conduïa a la porta que s'obria i es tancava automàticament al pas dels cotxes, i que més d'una vegada havia rebregat la capota del cotxe d'algun veí que havia travessat el llindar massa lentament, i pensà en les estupideses que els homes són capaços d'inventar, i , la gent amoltonada, d'emprar. Pujà pel passeig de Sant Joan i esquivà unes obres. "Són les obres de construcció del col.lector que en Cerdà projectà per l'Eixample l'any 1856" es digué. "L'ajuntament de Bacelona és un ajuntament modèl.lic. Fa les coses ràpidament, i bé. ¿Què són cent trenta-cinc anys de retard, si es comparen amb l'eternitat?" S'hagué d'aturar una illa més amunt, tot i el verd que lluïa davant seu, perquè els cotxes que travessaven la cruïlla s'havien aturat al bell mig de la calçada. "Una piconadora moumental faria falta en aquesta ciutat! Me la imagino aprofitant moments així per deixar centenars de cotxes plans com un segell!". Deu minuts després reemprengué la marxa, una marxa lenta de cargol... Fins al monument a mossèn Cinto, on l'embús de cotxes s'havia fet total. "Té tota la raó en Baldric quan diu que al món hi sobra gent. El problema essencial és el que produeix l'amuntegament de gent de tot arreu... Una persona menys és poc, evidentment, però simbòlicament és molt. I els símbols són el que compta... En el fons, ara em dic coses per justificar el que sé que passarà. Que ja està decidit. I com que sóc un poruc, tinc p
or. Però quin heroi no ha tingut por quan s'ha decidit a fer una heroïcitat? Entre aquest cap de setmana, de plantejament i tempeig, i el cap de setmana vinent, que serà el de l'execució, problema resolt..."
Entrà a casa seva i ni es preocupà d'on eren les dones. Entrà de seguida al seu despatxet, començà a trure llibres d'una prestatgeria: un tom d'una enciclopèdia, un tom de dret administratiu, i un llibret petit que tenia per títol: "Hereus i pubilles en el dret foral català". Anà llegint, fins que entrà a l'habitació la seva muller per una futilesa, quan l'home esbrinava llur probable esdevenidor!

Quinze dies després de la darrera visita, tot i que el doctor Juncadella li havia donat hora, en Joan Baldric, contràriament al seu costum de complir les obligacions, no es presentà al consultori. Pero, tanmateix, a l'hora convinguda trucà per telèfon al doctor.
- No vindré a la visita, avui, Albert.
- Per què?
- Doncs perque ja em trobo molt bé. Si no t'has de molestar, voldria esperar quinze dies més per explicar-te els meus progressos. Sàpigues ja, emperò, que aquell altre que era jo en ocasions, aquell anormal, ha desaparegut de dins meu... No tens idea de com agraeixo la teva ciència, Albert.
- Ja et vaig dir que el teu cas no era greu... Per cert, et voldria preguntar una cosa... no sé si fer-ho per telèfon...
- Digues, digues...
- Com havies pensat, tu, fer desaparèixer un cotxe?
- Encara penses en el meu projecte, pel que veig... Sí, això de fer desaparèixer un cotxe no és gens fàcil. Hi vaig rumiar molt fins que vaig trobar la solució...
- Me la podries dir?
- Crec que només n'hi ha una: carregar el cotxe en un iot i tirar-lo per la borda en alta mar.
- I d'on cony trec un iot, jo?
- Què dius, ara... Ha! ha! ha!... La meva idea se t'ha encomanat! Això és fabulós...
- No, home, no fotis... Era broma... Deixem-ho córrer... Bé. Quan vulguis tornar-me a veure, truca'm, i la infermera et donarà hora... Això, si no ens veiem abans per alguna altra circumstència... Adéu.