EL PERFECCIONISTA. Capítol 29.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINT-I-NOVÈ


La vida professional de Joan Baldric seguí a empentes i rodolons. Guanyava poc i treballava molt. Les despeses, d'altra banda, augmentaven a mesura que les nenes s'anaven fent grans, la qual cosa vol dir que augmentaven imparablement, com les preocupacions d'en Joan, a qui la infelicitat i el desesper, els malsons i les angoixes diurnes i nocturnes el feien un home intractable. No volia tornar a que el visités el psiquiatre, com desitjava la seva dona, perquè -deia- el que necessitava era feina, i no píndoles o consells.
- És que no et distreus ni un dia a l'any, Joan. Treballes (i això sense tenir feina) matins, tardes i nits, els dies feiners i els que no ho són. Això no pot ser bo per a ningú, de cap de les maneres. Sortim algun diumenge, home! Si volguessis, aquest diumenge que no tenim les nenes a casa, podríem anar a dinar a fora, a qualsevol racó de Cataluna, a la muntanya, està clar...
- Accepto el suggeriment. I aprofitarem l'excursió per arribar-nos a a Vall Safageda, a veure com queda tot allò, per curiositat.
- Per curiositat malsana, voldràs dir. Per què no hi deixes de pensar, ja, amb en Bellfaig i els qui el rodegen? Oblida't d'una vegada que un dia malestruc el vas conèixer!
- Bé. Ho intentaré. Però sortirem: t'ho prometo.

Sortiren, en efecte, el diumenge. Directament cap a la Vall Safageda.

-És una vall preciosa, Antònia, ja ho deus recordar - explicava en Joan tot fent camí, assegut al volant del cotxe, amb la dona al costat. - La urbanització que es va aprovar permetrà conservar totalment les característiques naturals de la zona, cosa que encara no havia passat enlloc de Catalunya, que jo sàpiga.
- Per què creus que ha dominat el món, darrerament, aquesta rauxa contra la natura? Sembla talment com si la naturalesa fos odiada per la humanitat, per certa part de la humanitat, almenys. Te'n recordes del viatge que vàrem fer, quan ens vam casar, a Menorca? Te'n recordes de l'aigua que hi havia a les cales on vam banyar-nos?
- I tant si me'n recordo: Es Pous, Cala Morell, Cala en Turqueta, i sobre tot Santa Galdana... Quines platges!... Per què ho deies?
- Una amiga meva amb qui ahir vaig topar, a qui fa temps que no havia vist, em deia que les platges que nosaltres vam conèixer estan, ara, totalment contaminades, plenes a vessar de gent, i edificades sense ordre ni concert amb cases d'un mal gust esgarrifós.
- He llegit com descriu un ecologista aquest fenómen: una humanitat-plaga que va multiplicant-se indefinidament, amb nivells molt alts de consum, de malbaratament de recursos no renovables, de producció de deixalles...
- I tu, en la urbanització que vas projectar, com resolies el problema?
- Molt senzillament: edificant poc, i en els llocs on no es perjuidiqués el paisatge; conservant i protegint els rierols i l'estany; controlant els residus de cada casa; protegint els boscos, i no sols els boscos, sinó tots els arbres sense excepció; prohibint la cacera; incrementant les zones verdes amb plantacions de gespa que, alhora, serviran per jugar al golf, joc que era la base de la urbanització. Aviat hi arribarem: ja ho veuràs.
- Doncs no deu ser molt aviat, que des d'aquí veig una urbanització creixent pels pujols que se'ns acosten, que semblen tentacles d'una ciutat situada a la vall que veurem quan arribem al cim de la pujada que estem enfilant... Deixa'm veure el mapa, vols?
- Tu mateixa. Agafa'l. Em dec haver confós...

Antònia desféu el mapa, intenta seguir les carreteres que havien fet i que recordava pels noms dels pobles que recentent havien travessat, i es féu un embull. No se'n sortia. El seu marit se n'adonà, rondinà contra les dones que no saben ni situar-se amb el mapa al davant, alentí el cotxe i l'arrecerà a la primera planella que aparegué a la vora de la carretera.
- Deixa'm el mapa, va! -digué, irritat, en Joan.
Desplegà el mapa del tot i féu seguir el dit per les ratlles blanques per les que creia que havien passat. La seva muller anava distraient-se mirant el paisatge que els envoltava
- Joan! -cridà, dirigint-se al seu marit.
- Què vols, ara? Deixa'm situar-me...
- Joan: llegeix aquest cartell de l'esquerra, vols?
En Joan aixecà la mirada. A la seva esquerra hi havia un rètol enorme, tan alt con un pi vell i més ample que la carretera. Deia:

HEU ARRIBAT A LA VALL SAFAGEDA.
(Tota la informació sobre el Paradís Urbanístic, a un quilòmetre)

El cor d'en Baldric començà a bategar amb violència. "No pot ser" es deia, sense comentar res en veu alta.
Amb les faccions transmutades, tirà el mapa als seients del darrera del cotxe, sense ni tan sols doblegar-lo, posà el cotxe en marxa, i arrencà.
Era una pujada amb força pendent. En arribar a dalt, aparegué, de sobte, la vall amb tota la seva magnificència. Els ulls d'en Joan s'havien esbatanat com els d'un malalt epilèptic. Totes les muntanyes que tancaven la vall per davant d'ells i pels costats, estaven plenes de casetes acabades de fer o en construcció. Allà mateix, a la seva dreta, un casalot nou, immens lluïa un altre rètol enorme que deia:

I N F OR M A C I Ó......... C E N T R E S O C I A L.

A l'esquerra hi havia un munt de cotxes sobre una zona d'herba trepitjada. Més enllà, munts de terra bruta i de deixalles, amb camions al costat. La Vall, la seva Vall, havia estat profanada!

En Joan havia aturat el cotxe a la vorera de la carretera, gairebé al davant del "Centre Social". Se li acostà un home vestit d'uniforme -un uniforme estrany, verd, amb gorra de plat- que saludà els nouvinguts, i els enraonava. Amb tan poca fortuna que, en el moment d'obrir la boca, s'engegaren uns altaveus que eixordaven, omplint aquell ex-paisatge bucòlic amb música pop, o com es vulgui anomenar. En Joan es mirà l'home de verd amb ulls interrogadors i arronçant les espatlles. L'home de verd, adonant-se que no el podien sentir, aixecà el braç dret, estirà l'índex, com l'estàtua de Colom, adreçant-los a l'aparcament del davant.

En Joan no en fèu cas. Arrencà el cotxe amb fúria fent una polseguerra gris, bruta, que obligà lhome de verd a protegir-se'n. Sense dir un mot a la seva dona, ni ella a ell, anà recorrent els carrers de la urbanització que li venien a tomb, pujà camins rosts que a peu no haguessin pogut pujar, davallà pendents avall fent grinyolar els pneumàtics a les corbes excessivament tancades per la velocitat que duia, anà mirant d'esquitllentes les poques construccions que deixaven visibles uns altíssims murs de contenció de terres, sortí com pogué d'un laberint de camins fins anar a parar als pujols de ponent, pujà més trencalls de terra i més camins absurdament traçats i, finalment, esgotat pels nervis i pels revolts, amb la ment consternada, fugí cap avall pel primer camí asfaltat que aconseguí retrobar.

El silenci d'en Joan seguia. I les seves faccions seguien transmudades, els nervis alterats, i el pedal del gas pitjat a fons quan tornaren a passar, de retorn, pel davant de les oficines d'informació.
- No et voldria molestar, Joan. Si no vols contestar-me, no em contestis -digué n'Antònia. - Però em permeto suggerir-te que seria bo que, ja que som aquí dalt, demanéssim informació, com si fóssim uns passavolants, per saber com ha canviat el teu pla d'urbanització i, si podem, esbrinar per què. Si tu vols, parlaré jo mateixa. Tu, sense dir res, pots repassar els plans i les condicions urbanístiques que ara fan servir.

Tot i que en Joan no contestà, l'Antònia comprengué que li'n feia cas quan notà que havia deixat mort el pedal del gas, que canvià de marxa, que reduí velocitat, que seguí a poc a poc fins a trobar un lloc adient per a canviar de sentit de marxa i que, sempre silenciós i ferreny, retornà a "informació". Abans que l'home de verd arribés on era, tombà noranta graus i aparcà on abans li havien assenyalat que havia de fer-ho.
La parella baixà del cotxe. Ella passà davant d'ell i entrà a l'edifici. Traspassà un vestíbul, i un subaltern vestit de verd com el porter que quedava a fora, en veure'l entrar, s'acostà de pressa a la porta, ambn la gorra a la mà, per obrir-li pas.
- Desitja quelcom la senyora?
Antònia observava, mentres, els passos lents del seu marit. Ara arribava i empenyia la porta, cap cot, amb semblant absent.
- Van junts? -preguntà el subaltern a l'Antònia.- Sí. Anem junts. Voldríem informació sobre les parcel.les disponibles. Voldríem...
- Primer pis. Despatx número set. Poden agafar l'ascensor, que hi ha molts graons. És tan alta aquesta sala!
Antònia comprovà, mirant el seu entorn i enlaire que, efectivamnent, aquella immensa sala era molt altra de sostre. Ni s'adonà que hi havia molts sillons i molts mobles i, al fons, gent asseguda fent tertúlia. Agafà del braç en Joan i se l'endugué fins l'ascensor.
- Ha dit despatx set, oi?... Noi, si que es gran tot això... Deu ésser per aquell passadís.

Entraren al despatx número set. Una noia jove es trobava asseguda derrere una taula petita, sense fer res més que mastegar xiclet, pel que semblava. En veure entrar el matrimoni girà una mica el cap vers la dona, elevà un xic els ulls per a veure'ls millor a tots dos, i se'ls quedà mirant esperant que se li acostessin i parlessn. Mentres, ella assoboria el seu xiclet, amb els moviments desagradables que comporten per la cara. Era evident que si en Joan hagués entrat tot sols, ja li hagués preguntat si la pagaven per atendre els clients, o per menjar xiclet, i si mai ningú no l'havia engegat a dida. Per sort, emperò, en Joan anava amb la seva muller, i havien tàcitament convingut que seria ella qui parlaria.
- Voldríem saber les parcel.les que queden, i les condicions i preus... i tot això.
- L'aparellador ha anat a esmorzar -contestà la noia, sense parar de mastegar. -Seguin i esperin.
La sensata Antònia anava a dir-li: "Perdoni si l'hem destorbada", però no ho fèu. S'assegueren a un banc que tenia al costat una tauleta amb
revistes. La que abastà l'Antònia, sense cercar-la, fou una mena de revista del cor que es deia "Safageda", amb una noia en bikini a la portada, sobre un trampolí, a punt de tirar-se a una piscina.
Mentre la fullejava, en Joan seguí mut i sever. Ara es distreia pensant en la noia que devia tenir el títol i el sou de secretària i que, com tantes d'altres que havia conegut, no se sabia què fotia. "Deu estar rumiant si ha de fer vaga, i quan, per aconseguir menys hores de feina, és a dir, de presència". Movent pausadament el cap, passà després a examinar el lloc on eren, l'interior d'aquell immens edifici enmig del camp, i pensà el difícil que li devia haver resultat a l'arquitecte aconseguir que unes zones com aquella en la qual es trobaven, haguésin resultat zones sense ventilació, ni vistes, ni llum natural. Un soroll insuportable de la televisió a tota potència (amb rialles incorporades perquè el públic sabés quins eren els moments en què calia riure), els arribava ara per acréixer la felicitat d'en Joan, fent-lo meditar si a l'arquitecte autor del projecte li havien exigit insonoritzar l'edifici i ell, per contra, havia entès sonoritzar-lo. La secretària activa substituïa ara el xiclet per una cigarreta, substitució que comportà tota una sèries de lents rituals que, lamentablement, afectarien negativament aquella atmosfera viciada que ara respiraven, renovada ninú podia saber com ni quan.

Entrà algú a fer-los companyia. No era l'aparellador, encara. (L'aparellador en qüestió devia ésser un gormand o un golafre que necessitava unes hores per fer un esmorzar com cal). Era una parella d'avis. La secretària féu amb els nouvnguts els mateixos gestos i les mateixes inhibicions que abans havia fet amb els Baldric, i els informà de la mateix manera: "L'aparellador ha anat a esmorzar: seguin i esperin". S'assegueren a prop d'ells. Se'ls veia amb ganes d'entaular conversa, especialment la dona
- També esperen informació, vostès?
- També, sí, senyora.
- També volen estiuejar aquí, vostès?
- També, sí, senyora.
- També és casualitat, oi?
- També, sí, senyora.
En veure que la conversa no donava mes de si, l'àvia callà. L'avi, aleshores, intervingué per avivar el caliu.
- Tothom hauria de venir a muntanya en lloc d'anar a platja. El sol de muntanya és sà. El sol de platja fa mal. L'únic que m'agrada de les platges és la gernacíó. Perquè l'home és un ser sociable i el que més li plau és no estar sol. Nosaltres voldríem venir a Safageda perquè ens han informat que serà la urbanitzacó més plena de gent de Catalunya, i a nosaltres ens plau la gent, oi, Maria? Que un tió sol no crema, pensem. La meva dona és feliç si enraona. I no ho és si està sola i no pot dir res, oi, Maria?
- També sóc feliç quan estic sola amb tu. I també quan haig de callar perquè enraones tu, Ricard, veges!
- I això que em coneixes de fa tants anys que ja saps pla bé què diré quan començo a parlar, ha! ha! ha!
- Se'ls veu molt feliços a vostès dos... -insinuà l'Antònia.
- Doncs sí, senyora. Ho som perquè el món és com nosaltres voldríem que fos, sap? Ens agrada la gent, i està ple de gent. Ens agrada la tele, i podem veure setze canals, oi, Maria? Ens agrada jugar al bingo i als cupons, hi ha bingo i cupons arreu on anem. Ems agrada anar en cotxe, i cada dia fan carreteres més bones, sobre tot ara, primer perquè havien d'arribar les olimpiades , després perquè vingueren les olimpiades, i ara perquè ja han acabat. Ens agraden els nens, i tenim setze néts. És el que jo dic, saben? "Aquest món és fet per a qui l'entén".
- Em penso que vostès toquen de peus a terra. No com altres que jo sé... -contestà l'Antònia mirant-se la cara del marit, que en aquest moment era tot un poema, vermell com un pebrot vermell, amb les galtes inflades ho no sabia si per aguantar-se el riure, o si per explotar d'ira o de pena.
- Que li passa alguna cosa a aquest senyor? -preguntà l'avi al Joan, en contemplar-lo a insinuació de l'Antònia.
- No. No em passa res. És que m'ha agradat sentir el refrany aquest del món fet pel qui l'entén... També diuen que "uns ploren i altres riuen, que açò és el món". I que "els que riuen són pocs i molts els que ploren"...
- Vol dir? Tant bé com va tot, ara...

En aquell moment entrà al depatx número set, on eren, un home camacurt, de ventre prominent, galtes prominents, nas prominent i cabellera important. Es dirigí a la secretària, li xiuxiuejà quelcom a l'orella, ella assenyalà l'Antònia, l'home s'acostà als Baldric, i sens esperar que acabessin alguna frase començada, els digué:
- Poden passar.
Seguí cap al depatx, amb els Baldric al darrera.
- Seguin, seguin...
- Voldríem saber quins terrenys queden per edificar i on estan situats, les coses que s'hi poden fer... i tot això, vaja.
- No els ha donat un plànol de l'urbanització, la secretària?
- No, senyor.
- Ho sento. Se'n deu haver oblidat. Té tantes coses al cap, avui, la joventut...
Premé el polsador d'un timbre, i esperà. Sense pressa.
- Mentre arriba el plànol poden mirar aquest plànol gros que tenim a la part. Jo els explicaré el que no entenguin. Veuen: les parcel.les són de cinc-cents metres. En cadascuna d'elles tan sols s'hi pot construir una casa, i ben separada dels veïns, com a mínim dos metres. Cada deu parcel.les fan una super-parcel.la de cinc mil metres en la qual es poden edificar fins a deu cases, però no més. Les cases aquestes poden adosar-se, agrupar-se o amuntegar-se. Però compte!, sense passar de deu habitatges ni d'unes coses que en diem els coeficients. Bé, aquestes paraules tecniques ja els les explicaré si arriben a tenir interès per una superparcel.la. Per un xalet, no cal.
Arribà el plànol de la secretària, amb la secretària de portadora.
- He trigat perquè els havìem acabat i he hagut d'anar al despatx número quatre a buscar-ne.
Un cop hagué sortit, el cicerone continuà:
- Totes aquestes zones acolorides són zones venudes. Les blaues són per vendre. Encara, veuen, poden escollir, però no pas massa.
- Perdoni, senyor...
- Rodó, per servir-lo.
Doncs, senyor Rodó -preguntà amablement en Joan Baldric-, ens podria assenyalar sobre el plànol, on s'han construït la casa els marquesos de Castellroig?
- Ah! Oh, no. Hi va haver un error. Ells havien comprat una superparcel.la pensant que no eren divisibles en deu parcel.les. Es pensaven que aquesta urbanització seria per a multimionaris com ells, que tothom vindria obligat a comprar cinc mil metres de terra per fer-se una caseta per a passar l'estiu! I encara més: en veure pintades de verd unes zones del plànol d'urbanització, van creure que tot allò seria zona verda, de prats i boscos sense cases! Imaginin!
-Així -preguntà ara l'Antònia, -totes aquests masses verdes del plànol, són edificables?
I tant que ho són! El que passa és que l'ocupació i l‘edificablitat són diferents a les dels altres terrenys. Tot això ho trobaran especificat amb detall en aquest fulletó amb plànol que ens ha dut la secretària.
- I els preus?
- També, també-
- Bé, doncs gràcies per la informacó. Ara anirem a donar un tomb per veure quina és la zona on preferiríem viure els estius... -digué l'Antònia, acomiadant-se.

Sortiren. En Joan havia canviat satisfactòriament de cara, de posat i d'humor. La seva muller li preguntà els motius d'un canvi tan positiu.
- Em penso que el que més preocupa és no veure les coses clares. Quan la claror t'arriba, sembla que desapareixin els problemes. Ara acabo d'entendre del tot en Bellfaig, i això em tranquil.litza. Aquest home, que jo em pensava que em tenia una especial mania, és un geni, i com a tal geni no pot estar pendent de la meva insignificant persona.
- No t'entenc -contestà la dona. -Però es igual. N'hi ha tantes de coses que no entenc de tu! Bé... Deixem-ho córrer: agafem el cotxe i anem a dinar, que aviat arribarà l'hora i els restautants estan molt plens els diumenges...
- On vols anar?
- On tu vulguis. M'és igual.
- Encara tenim més d'una hora. Jo, per aquí alt, no conec cap lloc on es pugui menjar bé. I si anem a la ventura, a la millor ens donen porc engreixat amb deixalles i fems, o carn de vedella engreixada amb aquestes porqueries (amb perdó dels porcs) que diu que ara s'estil.len...
- ¿I com saps que en els llocs coneguts no et donaran enciam bord en lloc del que menges a casa, i una maionesa sense salmonel.la?
- ¿Que li passa a l'enciam bord?
- Que és narcòtic. Vull dir que si hom surt de casa no cal mirar tan prim. Tothom es vol fer ric de pressa, avui, i es tira al dret. Encertar un bon restaurant, en els temps que corren, és qüestió de sort.
- Antònia: no et conec. Em pensava que a casa l'únic alarmista era jo.
- M'hi deus fer tornar tu, de tant sentir-te rondinar, sempre, per tot.
- Tinc una idea. ¿Què et sembla si anéssim a dinar a Gallifa?
- No és molt lluny d'aquí? A més, què hi ha a Gallifa?
- Hi arribarem en un parell d'hores si no trobem gaires cotxes pel camí. Això pel que fa a la teva primera pregunta. I pel que fa a la segona, doncs que sé que s'hi fan aplecs ecologistes al Santuari del Castell. I això de l'ecorlogisme em mereix tots els respectes. Els ecologistes, per alguna cosa s'hi deuen reunir a Gallifa. Vull dir que no crec que ho facin en un poblet que engreixin el bestiar amb brutícies.
Doncs anem-hi.