EL PERFECCIONISTA. Capítol 16.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL SETZÈ

El viatge de retorn d'en Joan Baldric a Barcelona transcorregué sense novetat.

A poc a poc, sense nervis i poc trànsit, mirava la carretera, amatent sempre als mirals retrovisors. I pensant en coses ben diferents de les que veia. L'una era la seva família, que tan poc havia recordat des de Saví, i l'altra els esdeveimnents que havien transcorregut al poblet durant els vuit dies que hi visqué. La família la reveuria aviat i, per tant, no havia de preocupar-lo. Els estranys esdevenimnents serien amb el temps, una nota tràgico-pintoresca que s'aniria esfumant en el magatzem dels records. L'important no era el passat, sinó l'avenir immediat. Avui, dijous, ja no tindria temps de fer res. Demà al mati, a primera hora, visitaria el senyor de la tarja, l'ampresari a qui l'havia adreçat el senyor Rigobert Bellfaig; i a la tarda aniria a la consulta del seu amic el doctor Juncadella. El dissabte i el diumenge els dedicaria a la família, i el dilluns tornaria a començar la seva tasca. Ja en tenia prou de vacances. Necessitava tornar a treballar. El que encara no sabia era com tornaria a fer d'arquitecte. ¿Seguiria com abans, o l'empresa dels Bellfaig li plantejaria unes expectatives afalagadores, tant com per poder abandonar, ni que fos a mitges, les feines que ara acomplia?

Amb aquestes i altres reflexions del mateix, o semblant, tarannà (sense cap interès, volem dir), els quilòmetres de Saví a Barcelona anaven passant de la realitat al contaquilòmetres del cotxe, fins a esgotar-se; i passades les sis de la tarda, després de les necessàries atuades per menjar i per fer benzina, el cotxe den Joan Baldric entrava parsimoniosament al garatge de casa seva. Agafà les maletes, les posà a l'ascensr, s'hi encabí, i amunt... No s'havia endut les claus del pis i, per consegüent, hagué de trucar el timbre. La seva consigna de sempre eren dos rings curts, que l'Antónia coneixa de memòria, de tants anys de trucar de la mateia manera. Però els dos rings no valgueren de res. Ni els tres ni els quatre posteriors. No hi haví ningú a casa.
Era un contratemps perquè l'home estava cansat del viatge. Baixà a la porteria, saludà el porter, i demanà la clau que tenia sempre al seu poder "per si es presentava una emergència" com deien. El porter la hi donà sense dir una sola paraula. Era un bon porter i feia de oporter i prou. Allò de donar conversa s'havia de pagar apart, i els Baldric, segons es deduïa, eren més aviat avars.
L'Antònia arribà, amb tota la mainada, a les deu tocades. Ell els havia esperat aquelles hores sense saber què pensar. Les nenes cridaren d'alegria en veure'l i s'hi acostaren a fer-li festes. La muller passà pel davant d'ell per anar al seu dormitori sense ni tan sols dirigir-li la mirada.
- Què li passa, Gisela, a ta mare?
- Que està trista, veges.
- Que us ha passat alguna cosa mentre jo he estat fora?
- No, pare.
- Que ja heu sopat?
- Que en fa d'estona! A cals avis...

L'Antònia no sortia de l'habitació. En Joan anà esperant conversa, sopar i la mútua alegria del retrobament. Res de res. Que l'Antònia li fes això, tan sols podia ser degut a que no es trobava bé. Quan va haver passat prou estona, entrà al dormitori. L'Antònia ja era al llit, amb l‘habitació fosca. Tombada de costat, feia veure que dormia. En Joan no se'n sabia avenir.
- Que et passa alguna cosa, Antònia? -li preguntà, acostant-s'hi, després d'encendre els llums.
- Com si res. L'Antònia seguia fent-se la sorda. Vist els resultat, el Joan sortí del dormitori i es dirigí a la cuina, on es féu un entrepà. Totes les nenes ja s'havien allitat. El silenci, a la casa, era feixuc. En Joan es trobava sumit en una mar de confusions. Ni sabia què pensar, ni què fer. Finalment, es decidí per allò que cregué més recomanable: anar a domir. I esperar un altre dia, que als matins els problemes es veuen més clars.

Quan es despertà, l'Antònia ja no era a casa, ni les nenes. Ell mateix es féu l'esmorzar, menjà, llegí els diaris com feia cada dia quan era a casa (i que no havia fet des que se ‘havia anat), comprovà que les novetats eren ben escasses, i sortí a visitar el gerent de l'empresa promotora d'habitatges dels Bellfaig. A la targeta que li havia donat Don Rigobert, es llegia: Valentí Amigant i Riudor, Immobiliària Altes Torres, Gerent, Avinguda Diagonal, nº 1331.

Agafà el metro i hi anà.

- Tot i que la recomanació venia de dalt de tot, el senyor gerent volgué demostrar al recent recomanat arquitecte que a l'empresa hi havia categories. La demostració fou la que s'estila en aquests casos, donada la personalitat del Senyor Gerent: fer-lo esperar més de mitja hora.

Una secretària esmerlida i amb cara de pomes agres obrí, finalment, una porta.
- El senyor pot passar -digué, sense mirar-lo, com si es dirigís a la paret del davant.
- On? -demanà, intrigat, en Joan, ignorant quina era, de les quatre que veia, la porta per on podia passar.
- L'esmerlida, que encara tenia aguantada amb una mà la porta d'on ella havia sortit, aixecà l'altra mà, estirà l'índex i l'assenyalà.
- Ho he entès -comentà el senyor.

El despatx era un despatx d'aquells que hem vist sovint al cinema, que usaven els Caps nazis. Enormement llarg, buit, amb la taula al fons, darrera de la qual un gran home es trobava parapetat, assegut a una cadira de respatller molt alt. Sense aixecar-se, contemplà com el seu nou lacai avançava tímidament cap a ell. Les moltes passes eren indispensables per acréixer la importància del Cap i incrementar la insignificància del nouvingut.
- Vostè dirà - proferí, després d'ordenar al Joan que s'assegués.
- He donat una nota del senyor Bellfaig a la secretària de vostè. Allí diu que vostès desitgen de mi alguna cosa. Voldria saber quelcom més de l'afer.
El gran home premé el polsador groc d'un aparell estrany que tenia sobre la taula. De l'aparell en sortí una veu esquerdada.
- Mani'm, senyor Amigant.
- Vingui al meu despatx.
- Sí, senyor.
L'home important, mentre esperava l'arribada del macip de la veu esquerdada, esguardà en Joan, mentre aquest dissimulava mirant-se les sabates.
Les passes del macip retrunyien en la gran sala.
- Segui -li fou ordenat, quan arribà al davant del Cap.
- Sí, senyor.
Foren presentats.
- El senyot Tou. El senyor Baldric. El senyor Tou li explicarà quin projecte desitgem que vostè desenvolupi. Tinc aquí el full d'encàrrec amb les especificacions que exigeix el seu Col.legi d'Arquitectes. Quan l'hagi conformat, li signaré jo en nom de la Promotora que dirigeixo. Passi-ho bé.
Dit això, féu veure que seguia interessant-se per quelcom molt important del què l'havia distret una visita de la insignificància d'un arquitecte de nom Baldric. I sense treure la vista dels papers importants, ni aixecar-se, acomiadà els macips amb un gest displicent de la seva mà esquerra.

El senyor Tou, Fèlix Tou i Entrambasaguas, amb un somriure de felicitat al seus llavis que, fent honor al seu nom d'home Feliç, mai no abandonava, sortí del davant d'en Joan Baldric fent camí cap al seu despatx.
- Puc parlar-li clar, senyor Baldric? - preguntà el senyot Tou tot just hi entraren.
- Home, no entenc la pregunta...
- Doncs l'entendrà de seguida. Miri, aquest projecte és un projecte molt important que s'ha proposat, ja, a altres quatre arquitectes. Vostè és el cinquè a qui s'ofereix. Si passa gana, acceptarà les condicons de l'encàrrec. Si no en passa, hi renunciarà com els altres. Vostè mateix.
- Expliqui'm de què es tracta, per favor -sol.licità en Joan.
I el senyor Tou, abans d'entrar en matèria, li parlà dels honoraris convinguts, uns honoraris mínims que, naturalment, no s'havien de declarar oficialmemt. Oficialment havia de constar que el senyor Baldric cobrava més del doble i, entre impostos, descomptes i despeses probables, el que cobraria net sería la misèrrima quantitat que senyalava el paper de l'esquerra. Si li interessa treballar per aquest preu, li explicaré quin és l'objecte de l'encàrrec.
En Joan Baldri pensà en la importància de la feina abans que en els seus honoraris. I contestà que, en principi, acceptava.
La feina era per a lluir-s'hi, realment. Es tractava d'una urbanització de luxe que havia de cobrir tota una vall prepirineca, salvant, naturalment, el medi natural i l'entorn paisagístic. El senyor Tou tenia preparades per escrit totes les contestes a les possibles preguntes dels arquitectes candidats a acceptar l'encàrrec, tots els plans topogràfics de la zona, i tots els documents del pla d'ordenació que regia al paratge. Ho entregà tot al Joan abans que aquest fes la primera pregunta, perquè servís pel seu estudi i consideració.
- Mediti, i decideixi, Sr. Baldric. Si està d'acord amb tot, passi per aquí el proper dilluns a le set de la tarda, i signarem el contracte i les concions de cobrament.
En Joan, després d'acomiadar-se, tot i que estava seduït per la idea de fer un treball de gran categoria, no pogué menys que pensar en el fet que gairebé totes les paraules del senyor Tou havien fet referència als diners, i ni una a l'arquitectura. I que les poques paraules del senyor Amigant sols havien servit per dir-li que, en aquella casa, qui manava era ell. De les quals coses en podia deduir moltes altres, i, entre aquestes moltes, això: que els comeciants són uns éssers difícilment compatibles amb els artistes, i que el senyor Bellfaig devia ser un grandíssim farsant... Mireu que dir-li que quan el seu gendre va explicar-li el problema del seu amic, va pensar en ajudar-lo!
¡Quan ja havia fet l'oferta del projecte a quatre arquitectes!, una oferta que es basava en la seva explotació, i això si no hi havia altres gats amagats en l'afer...

Passejant a poc a poc, mirant de gairell les façanes de les cases, criticant-ne la majoria des de tots els punts de vista que podien donar suport a les seves idees sobre la bona arquitectura, anava acostant-se a casa seva. "D'avui
no passo", es deia. "Haig d'entendre què li ocorre a l'Antònia".

I tal dit, tal fet. En arribar, es plantà al davant de la seva muller i li etzibà, per tota salutació:
- Vols fer el favor de dir-me què et passa?

La cara de l'Antònia es convulsionà. Els seus lls llampurnejaren d'odi, de menyspreu i de despit, tot mirant-se en Joan de fit a fit. El silenci fou d'aquells que presagien tempesta. I sí: finalment la tempesta esclatà:

- Tu tens el desvergonyiment de preguntar-me què és el que em passa? Tu, el més gran egoïsta que, per fi, he arribat a conèixer? Tu l‘heroi de les lamentacions perquè els que et fan la feina no són éssers perfectes? Tu, el remugador per tot, de tot? Tu, que et pots passar vuit dies tranquil.lament de vacances sense tenir la delicadesa de dedicar un minut per telefonar a la teva dona dient-li que has arribat bé, ni per preguntar com segueixen les teves filles? Tu, el que ets és un egoïsta desconsiderat, un individualista i un tinyeta... això es el que ets, i més coses que em callo...

La portada que donà l'Antònia quan sortí de l'habitació on hi havia hagut l'exordi -la cua vindria més tard, naturalment- fou d'aquelles d'antologia, de les que es poden recordar, a casa i a tot el veïnat.
En Joan s'havia quedat de pedra. I és que no se li havia ocorregut de telefonar a la seva família després dels primers dies, quan pensà fer-ho i el telèfon no estava al seu abast. En Joan, tots aquells dies havia pensat en ell i les coses que envoltaven la seva persona; havia conegut i escoltat gent nova; havia estat testimoni "de lloc" d'uns fets inversemblants; i , fins i tot, havia gaudit d'un parell de nits novel.lesques... Ell, en Joan Baldric, havia viscut per ell mateix, en efecte. Aquests dies, solament? És que no hi vivia sempre, de la mateixa manera?...

L'home quedà afectat pels insults de la seva muller, però més encara pel que creia una descoberta insòlita: el seu propi egoïsme. Anà el seu despatx, s'assegué aclaparat, medità una estona llarga i, per esbravar-se, o justificar-se (qui sap?) es posà a escriure. Aquest fou el paper:

" Què és estimar? No ho sé. És, potser, anul.lar-se i lliurar-se a una altra persona? Si fos això, jo no he estimat mai, car, això, mai no he aconseguit fer-ho.
" Té sentit la vida si hom no sap oferir-la a algú, o a algun ideal?

" D'altra banda, per què ha de tenir sentit la nostra vida? Per omplir la nostra vanitat, potser? Per egoïsme?

" La meva dona em titlla d'egoïsta. Evidentment, si ella ho diu, en dec ser. Què seria, sinó, aquest desig meu de donar un sentit a la meva existència, pregonament unit a la voluntat de perfecció del meu entorn i a la voluntat de la pròpia perfecció? Jo vull envoltar-me de treballs excel.lents, d'actituds i consciències de primer ordre, de mostres elevades d'ètica, amb l'única finalitat de que aquests treballs, actituds i ètica em reportin un benefici: el benefici de trobar-me immers en un món noble i agradable. Vull, doncs, bondat i perfecció dels altres per gaudir-ne jo.

" L'agoïsme, és una passió, un estigma o una necessitat? Si fos una passió seria dominable, però, aleshores, l'objectiu de dominar l'egoïsme ens posseïria, car tenir un objectiu és estar posseït per ell. Si fos un estigma, un senyal de baixesa moral, seria fàcil de combatre des de qualsevol doctrina religiosa, una facilitat que sabem que no ha existit. I si l'egoïsme fos una necessitat, com presumeixo, no es pot erradicar de cap individu normal, de la mateixa manera que no es pot erradicar de cap ésser viu la necessitat de menjar ni la necessitat de reproduir-se.

" Sigui, doncs, l'egoïsme una cosa o altra, raurà sempre immarcescible al cor de l'home. Solament l'educació i la hipocresia podran aconseguir dissimular-lo. Salvat un sol cas: el de l'home, o dona, anormalment constituïts, aquells éssers excepcionals que avantposen el proïsme a la seva persona. I com que jo no sóc cap ésser anormal, em queda exclusivament un recurs si vull seguir vivint amb relativa normalitat dins la família i dins la societat: erigir-me en un perfecte hipòcrita."

Escrita la darrera frase, allunyà la cadira amb rodes, on seia, de l'ordenador, com si volgués mirar-se de lluny l'escrit per veure si li havia sortit airós, com feia quan acabava un dibuix, una perspectiva o una pintura.

- Si hi ha alguna cosa infinita, és la meva estupidesa -es digué.

Acte seguit, imprimí el seu paper, retirà l'escrit de la impressora, i l'estripà fent-lo mil trossets.