El Pèndol

El pèndol em fa anar d'un extrem a l'altre.
Quan ja no pot més, enllà romà apostat
a l'aguait de perdre llast i poder rescabalar-se.
El pol oposat m'atrau, vull deixar de ser esclau,
vull anar a l'altra banda, alliberar-me!

Tiba! Tiba! No t'aturis, que no m'adormi!
No tant de pressa ni veloç, així, amb ritme:
dreta... esquerra... esquerra... dreta. L'harmonia
del tic... tac... del rellotge a plena corda,
incessant dansa que sempre oscil·la.

El pèndol viu gràcies al constant vaivé
restar fix al bell mig, no és, de ben cert, l'equilibri
la inanició el desprendria de l'eix
cap a l'abisme de la caòtica buidor.
No!... No!... haig d'ajustar l'oscil·lació.

Les grans embranzides m'embogeixen,
em desbaraten, m'allunyen del projecte;
a la dreta tot s'enterboleix, a l'esquerra
tot està per fer, tot just comença,
enlloc cap certesa de res no em pot convèncer.

Ara sí, el pèndol ha trobat el ritme
i el compàs, ja no embogeix, la veritat
no és als extrems, sinó al pregon abisme
on s'observa que, per la llum, la substància inerta
es desvetlla i caos es cristal·litza.

La matèria engendrada dóna formes a dojo,
en el profund començo a entendre la vida.




Joanalvol
Maig 2008