El peix sota la figuera

Un relat de: Mena Guiga
En primers temps de figues, finals d'agost, tenia al cap uns quants arbres d'aquella suculenta fruita, la Cigfa.Traçà la ruta de les figueres mentalment, amb un somrís que des dels llavis es traslladava al paladar anhelós. Pedalà de pressa i en ser a lloc recolzà la bicicleta contra un mur de pedra antiga de debò que sostenia essències de records, subtileses sempre presents. La figuera, darrere seu, s'oferia com fent reverència tocant de branques a terra, esponerosa, carregada de peces de color verd groguenc que de seguida observà poc madures. 'Si tenen un punt vermell a l'ull, és que estan a punt', algú entès li havia dit, l'avi segurament. Igualment exploraria entre tanta fulla, aconseguir-ne unes quantes l'abellia. Potser les de coll de senyora de l'arbre de la propera parada es mostrarien més desenvolupades, més tastívoles, inflades quasi rebentant, ni que fos algunes. Li venien tant de gust!

Portava una bossa de plàstic. Mala cosa, recapacità. Hauria calgut un recipient adient. S'aixafaran. I arronsà front, entrecella i celles, sospirà i els relaxà per encetar la recol·lecció escassa. Cercava, cercava, la Cigfa, entre l'espessor de les fulles grosses de silueta preciosa. 'Seran figues comptades, aquí', es digué un cop més. Cap flaire de fermentació embriagadora, encara caldria esperar. Però sí que, de cop, una fortor li va lacerar l'olfacte. Fètida, pestilent. Anguniosa, asfixiant, concentrada en un racó, entre l'herba.

-Un peix!

Encara sencer. Desconeixia de quina espècie es tractava. Un individu d'existència malmesa, li dolgué, i els dintres se li encongiren de pena. L'ull del peix, botó dèbil en inici de podridura, feia l'efecte que volgués lluitar contra l'inexorable descomposició desitjant el moviment en el líquid salat. La Cigfa buscà una pedra punxeguda i es dedicà a fer un clot per enterrar el traspassat. Les escates del peix, mentre l'arrossegava amb l'ajut d'un pal, rescataven una lluïssor diluïda quan clapes de sol hi incidien. Fins que van tastar la terra a dalt i a baix i la foscor serena de l'eternitat.

La bicicleta, sota el sol que guanyava potència, amb el metall cremant, esperava la Cigfa, qui li havia encomanat l'esperit aventurer dels senders. I les figues... endolcint-se. Tot ple d'ulls vermells en un no res, com si cada peça s'hagués enllagrimat per la dissort del peix tirat, abandonat, i hagués enrogit de resultes. No se'n va adonar, la dona, immersa en la solemnitat del moment.

Uns coloms tafaners havien seguit l'escena. Coloms amb plomatge que semblaven vetes blanquinoses em còdols color closca de musclo. Van inspirar profund i van marxar abans que la Cigfa, que amb quatre figues descomptades i amb la trena llarga i canosa reposant sobre l'espatlla dreta s'allunyava amb el cor tocat. Unes mosques empalagoses la perseguien i maleïen els ossos: els havia fotut enlaire la menja. La dona les foragità emetent sorollosos gasos que s'identificaven amb cols bullides, moltes cols bullides en cuines inundades d'olles. Rigué. I així l'energia del plor esclatava.Tant com li agradava inhalar-los...i, en canvi, els insectes van girar ales tot i relaxades, van variar la trajectòria cap nous perfums: algú a prop pixava prou pudent.

Comentaris

  • No sé ben bé perquè...[Ofensiu]
    rnbonet | 09-09-2020

    ... em sembla reconéixer a la Cifga.

    Molts detalls me la fan propera: la bicicleta, el mur per recolzar-la, la figuera; la mar, pròxima...Molts detalls.

    Salut i rebolica, maresmenya!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

816 Relats

858 Comentaris

341987 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com