El patir del pati

Un relat de: touchyourbottom
-Un euro amb trenta.

Sí, preu de terrassa.

Un tallat amb llet de soia, bullint, amb el sucre roig, per a una dona estranya d'aire tarat-tardorenc i ulls de fèmina antiga. Un altre personatge per a la col·lecció, es deien els murs de l'abans pati que encara no se'n sabien avenir que la dita casa, la casa de tota la vida, hagués esdevingut espai públic, cafeteria. Pintats de blanc os, la textura granulosa -semblaven dentetes de criatura adossades o nusos menuts- havien encetat a contenir enyor.

-Sis euros, seixanta.


Escoltar imports i imports. Aquell era el de les consumicions d'una taula ocupada per un home amb veu de rei tant de copes -n'havia preses dues- com de bastos però que se'l veia de no buscar mai baralla. Duia sandàlies de baixa estofa. Les ungles, fastigoses. La pell dels talons, rosegada. El seixantè tirant a setantè fumava com si fos un anhel fet realitat i amb la dentadura color ocre conjunt amb el rostre que podia passar, per, sí, per semiculte. Parlava amb una parella amb filleta dels tiquets per al sopar -especista- de la revetlla: botifarra, truita, calamars, embotits.

-El vi negre, no us en descuideu!

-I cava?

-També!

A prop i a sota de les ulleres del madur, pigues fosques de l'edat li atorgaven una certa gràcia que, si hi afegia un somriure amb boca tancada, encara el feia casador (ocurrències que un mur comunicava a l'altre, per matar el tedi que no era del seu gust).

-Estic aprenent a adquirir les coses que necessito quan les necessito. Com costa, simplificar!- se sentí, veu robusta procedent d'una altra taula, d'un noi pelut i hippiós que consumia patates xip, una bossa compartida, amb una noia xinesa d'estructura corporal amplota.

La nena petita, a la falda de la seva mare -que mostrava, mercès a la camiseta de tiretes, les aixelles de pèls caient en cortinatge- dibuixava en un tovalló de paper. Només duien un bolígraf, va haver de conformar-se, ni colors ni retoladors, un boli la punta del qual foradava la superfície massa fina del tovallonet destinat a eixugar els llavis o albergar alguna mucositat de poca densitat. La nena l'estava fent servir de full de llibreta, deia. Si no vigilava, el traç d'infant obstinat, que tindria un caràcter, malmetia la finíssima làmina. A més, havia d'evitar que un ventet foteta-trapasser no li prengués.

El pati mai havia aconseguit assolir l'etiqueta de jardí. Algú l'havia anomenat, també, eixida. Un pou tapat feia dècades, ressucitava manifestant-se amb clapes humides en forma de cor que feien petons a qui gosava descalçar-se allà on era situat. Un bes a les plantes dels peus, un sobresalt a la ment i un frec a l'ànima.

El mur, que sempre abraçaria el pou colgat, s'atabalava amb la xerrera i les riallades estrepitoses quan la colla dels pitofis de torn, després de cerveses a preu fet i licor, esclatava. El soroll es quedava, punyeterament, dins el seu gruix, de manera que la gent del veïnat no rebia la cridòria. Retenides en l'hermètica suma de cèl·lules dures de la paret baixa, totes les converses, fossin de grups, de parelles o de solituds amb elles mateixes, eren absorbides i desades.

Feia...feia tant com l'edat de les dues moreres a punt d'assolir-li l'alçada, plantades al pati per crear ombra, fresca, i, qui la captés, poesia. Els troncs pujaven sense torçar-se. La distància entre els dos arbres equivalia a la llargada d'unes cinc taules enganxades. Un lloro de la sort -si se li observava una ploma daurada- sovintejava el parell de caducifolis. A tocar d'una de les moreres, una mena de canal amb terra, deixat, proliferava d'herbes lliures prenent espai a una hortènsia rosa pujat a la qual no se li havia ensopegat el lloc, esquifida, o, més aviat, per descurança. Les rajoles grises, de mides diferents, en mostrar-se com pintades amb tinta i pelades en funció de ni mil·límetres de relleu, demanaven un mínim: ser escombrades. Que fregués...qui? Que s'hi refregués el gat aquell que havien estimat, elles i el mur. La hortènsia no en sabia res. Els arbres també ho ignoraven...però en copsaven la presència: com unes pessigolletes a les arrels i amunt. Terra i cel. El lloro de la ploma especial contemplava la nena plasmant formes al paper tan prim que fugiria. I si li portava una fulla per substituir-lo? L'esperit del gat li'n va privar.

-Deixa les coses com són. Jo ho he après en set vides.

L'ocell tropical, que en portaria mitja i no duraria gaire (coses de l'hivern i del febrer glaçador) li va fer cas. No obstant...i si gosava emetre algun so, dir alguna paraula? Abans que el felí fantasma li llegís la idea la dugué a terme:

-Teulades, teulades! Xemeneies, xemeneies! Gavines, gavines!

Els adults ni el sentiren, abstrets comentant el privilegi de la nena de poder ser duta al col·legi a peu i amb calma envers d'altres obligats usuaris de bus escolar.

La nena alçà el cap. Allà on les dues moreres unien dues branques com un empelt sense cicatriu visible, ocult entre les fulles en forma quasi de cor, el lloro li picà l'ullet. Darrere seu el mur i, darrere i enrere, les parts superiors dels habitatges d'un carrer. Somrigué, la criatura. El lloro li demanava un dibuix per a ell i ella li faria. Estirà un altre tovallonet ridícul de la caixeta metàl·lica amb una marca de cerveses gravada. Amb un mà el trepitjava -i en tapava ben bé mig- i amb l'altre s'esplaiava.

Teulades.

Xemeneies.

Gavines.

Li sortí tan naïf que s'assemblava a la realitat.

-Un euro deu.

La cambrera va tornar el canvi a un home que era el sisè d'onze germans i amb qui tenia una relació. La cambrera era la quarta de nou germans. El mur sabia que ell hauria fet veure que pagava i que ella li hauria dut beguda inexistent en una tasseta esquerdada i que la remenés fent servir un dit índex com a cullereta i, és clar, el sobre del sucre buit. Aquella estona del dia així es trobaven, ambdós treballaven setze hores. Brots erectes de les moreres patien que no fos ell qui, hàbil i amb tisores, els eliminés. Qui decideix què o qui és una nosa?

Es van aixecar el pràcticament setantè amb els pares de la nena.

-Marxem, Fèlia!

L'Ofèlia sentí un ofec de neguit: li faltava acabar l'obra. Van haver-la d'estirar, quasi arrencar, com un brotet humà? El paper s'enlairà com si res amb música de nena plorant de fons.

El dibuix restà amagat, més tard, com un ratolí espantat, sota unes caixes de refrescos. Quan el silenci del pati es restituí, local tancat, el lloro rar l'arreplegà i l'estripà molt, moltíssim. Tot seguit, es dedicà a entatxonar els bocinets a les irregularitats còncaves del mur que inhalà el missatge com si fos la sanació de la melangia d'un món amable que flanquejava i que contenia tan poc i molt: una nena, dos arbres, una hortènsia, un ocell tropical i un equilibri d'activa passivitat -felicitat- on el pati no patia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83585 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).