El pati de l'escola

Un relat de: neret

Amb la mira del seu fusell l'Ahmed apuntava curosament el nen que corria mig nu pel pati de l'escola. Sentia de fons, com un rumor confús, els crits d'altres nens i les explosions i els trets que s'escampaven per l'escola. Tots aquests sorolls es barrejaven en el seu cap amb altres més antics. Les explosions de les bombes que queien sobre el seu poble. Els plors de la seu pare quan va arribar al que quedava de la seva casa per treure'n el cos destrossat de la mare de l'Ahmed. Els crits i els plors de la seva germana, violada amb dotze anys, després que la descobrissin els soldats russos al bosc on s'havien amagat. Es recorda a ell, refugiat als matolls, plorant amb impotència, sense gosar aixecar el cap per por que no el descobrissin també a ell. Tenia tot just dotze anys el darrer dia de la seva vida.

L'Umar sap que l'estan apuntant, corre sense entendre perquè l'apunten. Ell havia vingut a l'escola amb la seva cartera nova i el vestit que li havia comprat la seva àvia. El duia la seva mare agafat de la mà, perquè deia que era massa petit encara per venir caminant a l'escola. El seu pare se n'enfotia, deia que el tenia massa emmarat. L'Umar es mosquejava, ell tenia ja cinc anys i volia anar sol cap a l'escola, ja era gran. Ara la seva mare jau morta en un extrem del pati. Va ser de les primeres a caure en el tiroteig que hi va haver quan aquells homes de negre van assaltar l'escola. El seu pare, està fora de l'escola, plorant de ràbia i d'impotència. L'Umar ha començat a córrer quan ha sentit les explosions i ha vist caure els vidres al gimnàs. Els homes encaputxats s'han alarmat i han anat corrents cap a la porta. Potser si corre prou ràpid, si travessa aquell pati prou de pressa, aconseguirà escapar-se, com la Zalina, la seva veïna. Potser no s'han adonat que ell i els altres nens fugien a la primera distracció dels segrestadors. Al seu costat veu caure el Yuri, travessat per un tret de kalshnikov. Potser ell estarà més de sort.

Diuen que quan un es mor veu passar davant seu tota la seva vida en una dècima de segon. L'Ahmed, abans de matar l'Umar també veu, en el fugaç interval de temps que triga a prémer el gallet, com els darrers anys passen volant davant dels seus ulls. Es veu al bosc, quan el van trobar el guerrillers. Fa tot just set anys, que el van rescatar del bosc i se'l van endur al campament. Ben aviat va aprendre a utilitzar el fusell. Amb el record dels plors del seu pare i la seva germana, amb les imatges del seu poble destruït a la retina, frisava per a que el deixessin entrar en combat. Es va veure amb els altres guerrillers, en les primeres emboscades, recordava amb fruïció com queien els soldats russos davant les seves bales. Es va veure també als entrenaments per entrar als cossos especials. En les xerrades on els hi ensenyaven que no eren només els soldats si no tots els russos els seus enemics. Recorda com els van ensenyar a odiar-los com a autèntics enemics del seu poble. Veu el dia que es va presentar voluntari a la missió, a la més important de la seva vida. I finalment totes les imatges conflueixen en aquell nen que fuig.

Potser per uns moments es preguntarà qui és aquell nen. Potser en un fugaç instant comprendrà que ell també té germans. Que el seu pare, que està fora plorant, a partir d'aquell moment es convertirà, ara si, en un enemic del seu poble. Però no ho crec, si ho entengués, si no veiés aquell nen com una part del país que l'oprimeix, com una escata més de l'abominable monstre que li va prendre la família, seria incapaç d'apuntar-lo amb un arma. I quan el vegués caure inert al terra, amb el pit destrossat per les seves bales, enlloc d'apressar-se a apuntar al següent nen que fuig, llençaria el fusell i es posaria a plorar, perquè el nen de dotze anys que viu amagat, molt amagat en el seu interior, s'avergonyiria i s'odiaria pel que acabava de fer. Sap que d'aquí poca estona, si està de sort, serà ell el que caigui al pati de l'escola, metrallat pels soldats que estan asaltant l'escola. Però qui morirà no serà l'Ahmed. Ell va deixar d'existir com ésser humà el dia que li van prendre la seva família. Ara és només un espurna de venjança i ira que camina i escampa la seva llavor corrupta.

I molt lluny d'allà, gairebé en un altre món, uns grandíssims fills de puta es congratularan perquè l'assalt ha sigut un èxit i han pogut derrotar els terroristes. I molt lluny també uns altres grandíssims fills de puta vendran al seu poble aquesta carnisseria com una heroica acció contra l'enemic del seu poble, i demanaran més màrtirs per anar a lluitar en nom seu. I mentrestant el pare de l'Umar plorarà i cridarà venjança. I l'Umar, l'Ahmed, els seus pares, la seva germana, els altres nens morts a Beslan, ja no podran plorar ni riure mai més.

Comentaris

  • neret[Ofensiu]
    poma | 18-10-2006

    m'has enfosquit la tarda, però t'asseguro que ha valgut la pena.

    poma

    p.s. m'encanta "una historia verdadera" de David Lynch.

  • Basileia | 23-05-2006 | Valoració: 9

    Molt dur, i potser el que fa més mal és saber que per molt dur que sigui és real!

    No podem culpar qui dispara per venjança, qui no li queda res més al cor que ira.
    Condemnem d'una vegada per totes aquells que es renten les mans brutes de sang, que no han agafat mai una arma però tenen el control de totes, que son capaços de riure quan un nen ho perd tot, fins i tot la innocència.

  • Impactant, sí senyor.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 22-02-2006 | Valoració: 10

    Molt bé, neret!

    Ai pobres nens, tot el món tirotejant-los, i al final "els bons" de la película, els policies, se n'enduran la medalla i la fama de marketing.

    Hauria estat bé mencionar al Bush. Segur que el Bush (o qualsevol altre president cruel tipus Aznar) ho aprofitaria per a fer més batalla contra el terrorisme.

    Segueix així amb els contes, neret!

  • de nens i nenes[Ofensiu]
    cocotte | 26-07-2005

    en què ens estem convertint que sempre hem de prendre el recurs de la infància per poder empatitzar amb la violència a gran escala

    està molt bé, però em puc imaginar aleshores que els grandíssims fills de puta que tu dius tenen també un estanc d'aigua putrefacta que fumeja des dels seus primers anys de vida

    i què. així sóm. la espiral de violència és necessaria en tant que és intrínseca a nosaltres. i la violència no només aboca sang.

  • COMENT[Ofensiu]
    Llibre | 08-06-2005

    Molt cru. Un relat punyent i dur, tant per la temàtica que tractes com per la història que teixexes.

    Ens permets copsar el desig de venjança, l'odi... i com aquests sentiments es giravolten contra nosaltres mateixos. L'Ahmed tenia tot just dotze anys el darrer dia de la seva vida (magnífica frase i magnífica imatge, per altra banda), i és en aquesta tendra edat quan li prenen tot el que té. Quan aprèn a odiar... i el seu odi el durà a una mort segura perquè sap que serà metrallat pels soldats que estan assaltant l'escola.

    Ell ho sap, però no pot defugir el destí que ell mateix s'ha llaurat.

    Un crit desesperat, el teu.

    Fins la propera,

    LLIBRE

  • ...per cert![Ofensiu]

    el relat és diu "Caps nuclears amenacen caps infantils"!

  • S'ha de punyir l'esperit[Ofensiu]
    Cugat Vil·lajoana Robert | 23-09-2004 | Valoració: 8

    L'espiral de violència es retroalimenta tal com així; tal qual ens ho expliques per mitjà del teus personatges. Has utilitzat personatges que duen noms i cognoms, però que al cap i a la fi no deixen de ser persones anònimes.

    És necessari escriure referint-se a temes punyents per a la nostra consciència perquè animen el nostre esperit a lluitar.

    Et convido a llegir un relat que faré apareixer pròximament. El fet és que guarda algunes similituds amb el de "El pati de l'escola".

    Felicitats neret.

  • L'Ahmed no pensa[Ofensiu]
    brumari | 06-09-2004


    L'Ahmed, amb la seva trista biografia, és un alienat, un fanatitzat pels grans fills de puta de qui tu parles. És l'etern paradigma de les guerres: fanàtics i mercenaris, mà d'obra barata morint i matant pels amos, els grans fills de puta de la Història.

    És un bon relat

    Brumari

  • Dubto[Ofensiu]
    pèrdix | 06-09-2004

    que els terroristes vegin als nens com a enemics. Són un mitjà fàcil per a donar a conèixer la seva lluita. Pots passar-te anys i anys a les muntanyes lluitant contra un exercit i no tenir cap ressò o matar de cop el màxim nombre d'innocents als quals has desproveït abans de qualsevol qualitat humana. La guerra moderna, peons d'una salvatge partida d'escacs.

    També penso en les carnisseries que han fet els mercenaris russos a Txetxènia, com tu dius al relat.

    Acció reacció. Puta merda. En contra del meu suposat optimisme, penso que no hi ha cap mena de solució. El conflicte permanent i l'odi sembla que son inherents a l'home. I si no es així, la història s'esforça per demostrar-nos el contrari.

    Està bé el relat. Des del punt de vista formal, en algun paràgraf, no recordo ara quin, m'ha semblat que repeties innecessàriament la paraula "escola", que pel context no calia.

    Apa, que vagi bé

Valoració mitja: 9