EL PASTIS

A vegades les paraules sobren, els gestos les expressions ho diuen tot. Potser és que jo sóc observadora de mena i sempre miro més enllà.
No fa gaires dies vaig anar a comprar, tenia molta set i vaig entrar a un bar a on vaig demanar una ampolla d´aigua i em vaig asseure a una taula.
Varen entrar una mare i una filla, la veritat és que eren clavades, grassonetes rialleres amb uns cabells de color clar i uns ulls magnífics, entre verd i blau. Molt agraciades vaig pensar jo.
S´assegueren a la taula propera a mi. La filla i la mare agafaren una carta que hi havia al cim i després de rumiar-ho molt i revisar a tort i a través varen demanar un pastís de poma amb nata i un cafè amb sacarina. La mare va aclarir al cambrer que els portes dues culleretes el pastís el compartien.
Jo anava bevent la meva aigua i mirant el meu mòbil, el meu defecte que diu el meu home.
A les dones els varen portar el pastís, si és que aquell tall minúscul de pastís de poma i una mica de nata, es podia dir pastís . Les dues dones agafaven petits talls i el assaborien com si no haguessin menjat res en tot el dia. La mare va dir a la filla, això segur ens espatlle el règim de la setmana. La noia rient li va contestar, està boníssim mare. És poquet no crec!

Llavors el cambrer els va portar els dos cafès amb sacarina i una altra porció de pastís. Era un senyor ja una mica gran. Els ho deixa dient: No es preocupin és obsequi de la casa, com que he vist que s´ho menjaven tant de gust, els en porto més.
Les dues dones varen quedar amb la boca oberta, quasi no varen dir ni gràcies.
Jo vaig continuar amb la meva aigua i remirant el telèfon, un riure se m'escapava per sota el nas.