El passeig de les absències

Un relat de: ROSASP

Intento arrencar una a una les escates que van folrant el meu cor, desviar aquella imantació que fa que s'enganxin les pors a perdre tot allò que estimo com si fossin llimadures de ferralla.
Tantes coses que enamoren, que bombegen energia a borbolls per empènyer el nostre motor i al mateix temps es converteixen en les cadenes més dobles i fortes que ens subjecten.
L'estimació que ens fa volar, neguitejar, viure i desviure...
Somnis que per la nit ens desperten convertits en malsons on tot s'esvaeix i deforma, on la ment recorre camins amb paisatges d'absències.
Per què ens costa tant comprendre una veritat que en el fons ja sabem? La certesa d'estar sols i nus en essència.
Hauríem de considerar un regal preuat i preciós cada instant viscut amb tendresa, amb passió, amb somriures de coloraines reflectits a les galtes, amb mirades on no hi cal paraules... Moments que ens vesteixen i ens acompanyen per indrets quotidians, fantàstics i misteriosos, on la màgia juganera de la felicitat ens espera amb els braços oberts.

M'has fet un petó mentre escrivia i he escoltat el soroll sord de l'eixugador jugant amb els cabells molls de la nostra filla. Sé que són petits detalls que formen part de cadascuna d'aquestes línies que llisquen pels meus dits, forjades al bell mig del meu cor que cantusseja amb la vostra presència.
De tot plegat se m'eixampla aquesta capacitat de sentir, d'estimar amb el preu de la incertesa d'un demà en blanc, on no hi ha la clau de cap resposta precisa.
Només un segon, un instant fugisser i determinant pot canviar el color de totes les coses i donar forma real als monstres que sempre ens assetgen, especialment entre els passadissos de les hores baixes i fosques.

Sento un calfred penetrant en avançar mentalment per la penombra del passeig de les absències.
Llavors sóc carn de canó, amb els sentits alertats per la fredor d'aquest camí on tot pot desaparèixer de cop i volta.
Aquesta calmosa sensació de pau que sento furtivament i ens porta al jardí on conviuen harmoniosament totes les melodies i cadències, es veu vulnerada pel rostre desfigurat del destí que guaita amatent entre els lliris i les margarides. Un fil de seda a les mans d'una presència invisible que pot estrangular tot allò que dóna sentit a la vida, sense avís ni remordiments.
Les heures s'enfilen vertiginosament per les parets dels pensaments rosats i humits, enllaçant amb els seus dits prims els barrots d'una presó, cercant l'indici d'una petita escletxa.


Potser per això l'amor vola i pesa, és alhora el més enriquidor aliment i la por més gran a una inanició lenta i dolorosa.
Podem abastar l'infinit amb la intensitat d'una sola abraçada, podem omplir els forats negres dels temors i les mancances, però en el fons només tenim únicament el nostre propi batec que sempre ens acompanya. Fredament, sense embuts ni guarniments estem sols amb la nostra complexa consciència plena de silencis que engoleixen i crits que eixorden.
El motiu de la nostra existència s'omple i es buida amb tot el que ens envolta i una munió de sentiments s'abracen, es nuen i s'estrenyen.
L'amor hauria de poder esvair la foscor de les tempestes, la descàrrega dels llamps que parteixen el tronc dels nostres somnis i els converteixen en estelles de neguit que es claven sense compassió.

Però com separar aquesta doble cara d'una mateixa moneda?
Com més fort ens agafem a aquesta necessitat de protegir l'amor perquè no pugui ser arravatat irremissiblement pel destí, més temem escanyar o no prémer prou.
Intentem trobar el lloc exacte on les abraçades, els petons, les converses i les mirades no s'escolin per paratges obscurs on ja res té una forma concreta. A palpentes arrosseguem aquesta llàgrima a punt de vessar quan el cor es desborda i tot sembla vital i gairebé perfecte.
Passegem tot sovint dormits o desperts per aquest passeig d'absències.
A mig camí, aquella nuesa que treu l'embolcall càlid al cor, ens fa sentir enormement petits i la sensació és com anar minvant fins esdevenir un punt que es perd en l'horitzó.
Les cames em fan figa i el cap s'alerta. M'aterra arribar al final i trobar que he perdut el que més estimo, sense poder fer volta endarrera.
Vull lligar amb quatre línies aquesta vulnerabilitat a un estel de la nit, bufar les pors al vent que arrossega fulles seques. Aconsegueixo esborrar el paisatge on estic sola davant del no-res i confio en una mena de fluctuant equilibri al que m'abandono.
No es poden capturar els instants i emmarcar-los a recer de l'oblit sense perdre un polsim de la seva màgia.
Només ens queda viure'ls amb els cinc sentits i el cor obert, per deixar que formin part d'allò que realment som.
Cada segon d'amor s'uneix als petits rierols que corren per dins nostre. Tot sovint m'aturo, toco amb les mans l'aigua fresca i escolto la remor que es barreja amb els meus somriures.
Estimo intensament i amb tendresa mentre viatjo a la profunditat innata de la confiança que em pessigolleja. Intento assumir que les formes desdibuixades del passeig de les absències formen part d'aquest llarg camí que hem de recórrer i es un preu que cal pagar mentre no trobem la manera de separar l'amor i la por de perdre'l...


Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-07-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    Ens encantarà publicar-lo a Tribuna

    Coneixes www.guimera.info ? , i Guimerà ?

    El text com annec en un arxiu en word, com també , - si vols - les imatges.

    Gràcies per endavant,

    Antonio Mora Vergés

  • * sols i nus en essència *[Ofensiu]
    kispar fidu | 06-12-2006

    Un intens viatge pels dubtes i les pors que se'ns presenten mentre avancem amb passos insegurs i inestables per uns camins que creiem nostres.

    és un preu que cal pagar mentre no trobem la manera de separar l'amor i la por de perdre'l...

    sentir-nos estimats i témer el fet de que ens prenguin allò que ja tenim. Avançar dubtosos sense saber del cert cap a on ens hem de dirigir i què és el que ens podem trobar...

    Un passeig tremolós per la inseguretat, descrit amb delicadesa i amb tot detall. Reflexiu i qüestionador, d'aquells que fan pensar i no deixen indiferent.

    Ens veiem entre passeigs!
    Gemm@

  • Preciós[Ofensiu]
    qwark | 22-10-2005

    Qualsevol cosa que l'home guanyi, l'ha de pagar cara, encara que no sigui més que amb la por a perdre-la. Hebbel.

    Certament la Vida, l'Amor, aquesta consciència per percebre i gaudir de la bellesa són valors caríssims. I la por associada a la seva pèrdua ens pot paralitzar en certs moments. Una por simètrica en intensitat al valor de cadascuna d'aquestes coses. Per això opino que el romanticisme no ha de prescindir d'aquest revers menys amable.

    Gràcies per aquest passeig.

  • El llarg camí que hem de recórrer.[Ofensiu]
    Jofre | 17-10-2005 | Valoració: 10

    Rosa,

    Tot el relat és un reflexió que has escrit amb molta embranzida: totes les paraules i frases són plenes d'un èmfasi fins i tot punyent. I per què t'ho comento? Per què legítimament i lícita t'has immergit a l'hora d'escriure el relat i trobar la claredat i l'exactitud per expressar sentiments.

    Força i energia són dues paraules que descriurien molt bé el que transmet la teva obra.

    Voluntat de respostes, però també que el lector es plantegi una possible resposta a la teva pregunta.

    Els relats han de tenir (entre altres finalitats) l'objectiu d'ajudar-nos a desvestir de pors i afrontar el passat, el present i el futur sense perjudicis.

    En l'absència i en la incertesa - tot passejant en aquesta vida - s'agraeix profundament que algú ens digui que, malgrat tot, cada instant és de gran vàlua.

    De principi a fi, ens imantes Rosa. Ho saps perfectament. Entens molt bé què és l'amor: tota una paradoxa descrita amb afany i audàcia.
    Però encara ens exhortes a aprendre'n més i a seguir avançant.

    Enhorabona Rosa!
    Molts petons! Una abraçada per tots els que t'estimen i que viuen al teu voltant.
    Cada vegada la teva prosa és més sòlida. M'agrada.

    Sempre agraït.

    PS
    L'absència, dissortadament, ho senyoreja tot. La presència és un tresor que convé tastar sense temences. Si és passejant millor.
    "Res més dolç que l'amor;
    i tots els altres motius de gaubança
    inferiors li són [...]".
    Nòsside.

  • El passeig de les absències[Ofensiu]
    Cursiva | 16-10-2005

    m'ha agradat!

  • No necessites que et valori, però la teva confessió..[Ofensiu]
    blaumar | 15-10-2005

    m'ha fet escriure. És fàcil tirar de filosofies o inclús de poetes , he recordat el meu llibre favorit de'n Miquel M. P "llibre d'absencies".

    Pero com diu Q i com tú conclous la vida és això. És disfrutar sabent que haurem de rentarnos la cara amb llàgrimes.

    He arribat a la conclusió de que l'amor és en essencia acceptar sense cap mena de fré aquest risc, i com tu assenyales cal fer-ho a cada instant i amb alegria.

    També -i com molts que escribim- crec fermement que aquesta consciencia ens fa més vius i amb unes ganes horribles de crear, arriscar, paladejar i sacrificar, moments màgics, persones, oficis. Quanta gent no escriu sobre el que queda enrera?....

    I finalment, Rosa per si en tinguessis mai dubtes de que aquest es el millor dels destins per un ser humà-que no crec que les tinguis-, pensa en tots els que busquen la distracció avans que la realitat , aquells que pensen que estimar es cosa d'adolescents i que la riquesa és molt més segura. Et canviaries?

  • Mon Pons | 15-10-2005

    Hola Rosa, no s'ha de tenir por de les absències!

    Però la vida és això, presència/absència, com diu la Quetzcoatl, sabent que ella mateixa és l'enigma que ve des de temps molt llunyans, de l'origen, quan els mites tractaven de mostrar cóm totes les coses provenen i són el resultat de gènesis successives. S'ha de tenir present que dins la vida les formes es transformen de manera irreversible cap un desordre mecànic (destrucció, degradació, etc.), però que es condueix -a la fi- cap un ordre geomètric (àtoms, molècules, cristalls, plantes, animals...) En definitiva, la vida es manté per forces oposades, però sempre buscant l'equilibri.

    Les persones, en general, intentem dominar a la naturalesa amb un combat continu, sense poder-la dominar completament. Sempre hi hauran dubtes del per què experimentem i explorem. Aquesta exploració del món és el resultat del nostre treball i que es podrà entendre des de la qüestió de la nostra pròpia identitat.

    PD/ Gràcies per les teves paraules!

    Una abraçada!

    Mon

  • presència i absència[Ofensiu]
    quetzcoatl | 15-10-2005

    Diria que sí, que formen part de la mateixa moneda: la vida. I que sovint és difícil evadir-se en la bellesa sense pensar en l'absència de bellesa. I que, la clau, segurament és buscar l'equilibri. Saber apreciar allò efímer, perquè al cap i a la fi és estimar la nostra existència.
    Sempre amb assaig i prosa on no falta la poesia, ens deixes un relat més ple de vida. Deixem-nos de contemplacions, Rosa: el que fem és viure!!

    Una abraçada molt gran i gràcies, sempre, per no perdre'm la pista i regalar-me comentaris tan preciosos.

    m

  • Un peatge assumible[Ofensiu]
    brumari | 14-10-2005

    "Como envenena la breves dichas el temor del daño", va dir un poeta fa molts anys.

    Que la vida és el passeig de les absències ho anem constatant a mida que ens fem grans, però fixa't bé: només es pot perdre allò que es té. La por de perdre-ho -ho dius molt bé- és el peatge. Però val la pena!

    Petons

  • i és que...[Ofensiu]
    Capdelin | 14-10-2005 | Valoració: 10

    som capaços de tenir un cotxe de luxe i guardar-lo en el garatx per por d'una ratlladeta...
    protegir, deixar lliurement volar, estimar, patir... les pors no ens deixen gaudir amb profunditat dels instants i tota la seva essència...
    ets un mar de filosofia poètica!
    una abraçada!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1613 Comentaris

571571 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")