El passadís

Un relat de: Ferran Planell

La noia de recepció, es va acostar a ell. Amb un lleuger moviment de cap l'indicà que la seguís. L'home, s'alçà. Mecànicament. Com si algú hagués aixecat la tapa d'una d'aquelles caixes amb ressort, de les que en surt un ninot llençat amb força cap amunt. Dret, es quedà guaitant a la seva filla de sis anys. La nena, asseguda amb les cametes ben juntes se'l mirava suplicant. L'home, girà poc a poc el cap fins a trobar els ulls de la noia. Eren blaus. D'un blau potser més clar que els de la seva dona. En aquell moment, li era difícil recordar amb claredat.
Ella, li féu un gest d'afirmació gairebé imperceptible.
- Anem -va dir-li a la seva filla tot allargant-li els braços.
Pare i filla, agafats de la mà començaren a seguir a la noia pel llarg passadís. La impaciència que denotaven les seves cames, feia que sovint haguessin de frenar el ritme a fi de no sobrepassar-la. La proximitat, i la circulació de l'aire que generava el moviment dels seus cossos, evidenciaven el lleuger perfum de la noia. Sense voler-ho, li tornà a aparèixer la imatge de la seva dona.


Era aquell. El que li va regalar en el seu cinquè aniversari. El record, ara, encara que breu, era molt clar. Embolcallat en un cofre i compartint-lo amb una rosa. L'hi havia deixat damunt la taula, aprofitant el descuit generat en entrar el cambrer amb el pastís. Les cinc espelmes espurnejants que hi duia, hi van ajudar. La imatge se li presentava amb total nitidesa, el cristal·lí de l'ampolla, el seu tap negre, el daurat del líquid contingut. Per un moment, va tancar els ulls mentre ensumava amb tots els sentits. No en tenia cap dubte. "Coco Chanel".


De sobte, va tornar a percebre el passadís. La renglera de fluorescents semblava interminable. Abaixà el cap. Sa filla el mirava amb els ulls brillants. Li va prémer la mà més fort. Per un moment els seus pensaments li feren sentir remordiment. Però no hi podia fer res, necessitava d'aquestes petites pauses. Bé havia d'intentar apartar aquelles imatges que des de feia un parell d'hores el martiritzaven de forma persistent. Ara, li tornaven. Mentre elles venien, semblava que l'aire se'n anés. Un pes oprimia el seu pit, poc a poc, amb una força continuada.


Tot va ésser tan ràpid. Si hagués estat més atent. Ell que sempre estava vigilant, pendent de tot, amb la paraula "compte !!!" desgastada de tant dir-la. La banda de música el va despistar. Va aparèixer de cop. Baixant pel carrer que tenia al seu darrere. Sonava bé. A mesura que s'apropaven, el so anava pujant de volum. La seva filla des del gronxador emeté un crit punyent, histèric, sec. Es girà i anà ràpidament cap a ella. El soroll era més fort. Ella seguia cridant. Intentava desesperadament arribar amb els peus a terra per baixar. Anava massa enlaire. Quan entengué que a ella no li passava res, ja era tard. Retrocedí. Corrent. Cridant. El conductor del camió tenia el cap girat cap a la banda de música. Ara la repetitiva tonada era ensordidora. Ella no els va sentir. Els crits de pare i filla van ésser engolits per la fortor sonora. El cop va ser sord. El cos d'ell, alhora, va rebre una batzacada. La hi produí el cor. En la seva ment, es féu el silenci més absolut. Quedà atordit. Les imatges sense so, se li anaven presentant amb alentiment. La cara desencaixada de la nena mentre venia corrent cap al lloc. El xofer baixant del camió d'un salt. La celeritat de la gent en acostar-se. Gesticulant., ..., En l'últim moment, però, va reaccionar. Just a temps. Posant-se al davant, aconseguí d'agafar a la seva filla en braços. De cap manera podia permetre-li d'avançar més.


Ara, mentre seguien a la noia, s'ajupí, i la tornà a pujar a coll. L'abraçà amb força mentre li donava un petó. Tenia la galta humida. Amb la mà, va assecar-li les dues. Féu-li un altre petó. La noia, sense perdre el pas se'ls quedà mirant. El pare, amb la cara de la nena entaforada en el seu coll, li va fer un gest de resignació. La noia apartà la mirada, i seguí recte cap a endavant. La serenitat de sa filla el tenia sorprès. Amb tan sols sis anyets, i estava gairebé més sencera que ell. Ah!, com se l'estimava. Ell, era el seu papa, el seu papi, el seu papasitu. Ella, era la seva nena, nina, nineta, la seva princesseta. Els dos alhora, van estrènyer amb més força la mútua i prolongada abraçada. Mentre amb els dits oberts li acaronava els cabells, ella digué-li a cau d'orella, -Papa, vull la mama.


Mama..., el sol fet de sentir la paraula, li féu passar per davant tota una successió d'imatges. Amb una rapidesa de vertigen, però alhora, de gran claredat. Cinc?, no, sis, sis mesos van estar jugant a veure si venia. El dia dos-cents setanta -varen fer una mena de compte enrere- ell estava llegint a la seva butaca, encarat als vidres del balcó, d'esquena a la porta. Mentre ella per darrera li penjava un xumet del coll, li apropà els seus llavis. La dolçor d'aquell petó... El sol record, li retornava un esclat de sensacions. L'obsessió de la cinta mètrica. Li encantava mesurar-li la panxa cada dia abans d'anar-se'n a dormir. Tot i la seva insistència, però, no va ésser fins el dia cent setanta-vuit que es començà a apreciar amb tota esplendor aquella rodonesa de suma perfecció. Com! van arribar a gaudir del seu embaràs. Seu, en plural. Per donar la nova, sempre deia, estem embarassats. La gent reia la broma. Per a ell no en va ser mai de broma. Des d'un bon començament se'l va sentir també seu l'embaràs. S'equivocaren només de quatre dies. Els últims, semblaven ben bé dues criatures. Els nervis, els feien atabalar fins a nivells de gran comicitat. Ara, barrejat amb aquests records que li lliscaven per la ment, agafà aire, i per un moment l'envaí la felicitat viscuda.


La noia, s'aturà. Sense gairebé ni girar-se, agafà amb la mà el pom de la porta que havia quedat a la seva dreta. L'entreobrí, i ara sí, encarant-se per entrar, amb la mà esquerra accionà l'interruptor. Els clics sincopats que emeteren els fluorescents mentre guanyaven lluminositat, el feren tornar a la realitat. Deixà la nena a terra, mentre ella li preguntava -Papa, i la mama?. La sala era petita, però donava sensació d'amplitud. Una taula de despatx i una altra rodona de juntes, eren tot el mobiliari junt amb sis cadires. En una de les parets, hi havia una gran finestra, apaïsada, una d'aquelles de doble vidre amb una cortina de tires metàl·liques passant per l'espai que deixen al mig. Tot i ésser tancada, s'entreveia una gran il·luminaria a l'altre cantó. Al costat de l'escriptori, una porta comunicava les dues estances. La noia, que no havia deixat anar el pom en cap moment, els va fer seure, i tot dient que era qüestió d'un moment, se'n anà, tancant la porta darrera seu. En girar-se per veure com marxava, descobrí un parell de bates verdes en un penja-robes. Se les quedà mirant fixament.


Al temps que els ulls se li anaven humitejant i la imatge s'esborronava, els contorns perdien definició; tot s'anava convertint en una única taca verda. En un parpelleig, la intensitat del color s'anà degradant, i cada cop amb més nitidesa, li vingueren les imatges del part. Sense adonar-se'n ni voler-ho, el seu cervell va tornar a enllaçar en el mateix punt on feia un moment havia abandonat el record. Estava sol, en un passadís, davant d'una porta. L'havien vestit tot de verd, des del cap fins els peus. - Esperi's aquí -li havia dit la infermera. I això és el que estava fent. Després, va saber que no arribaren ni a passar cinc minuts, però en aquell moment, li semblà que duia tres hores esperant. Mentalment, feia un repàs rera l'altre. Estava preparat. Quan s'obrí la porta i el deixaren passar, amb un atabalament que el feia caminar tal com si fos un ànec marejat, es dirigí al costat de la seva dona. Jeia amb les cames enlaira i eixarrancades, en una llitera gairebé al mig de l'habitació. S'agafaren les mans. Suades. Ben fort. Del ja ve, al ja és aquí, i al primer plor -que deixà anar tan sols tragué el cap-, va semblar que no transcorregués el temps. La cara de felicitat de la seva dona, ara li emplenava la totalitat de la imatge. Li féu un petó als llavis. Estava xopa. En donar-li a la nena per a què l'agafés, s'adonà de què duia la càmera de vídeo penjant. L'havien comprada feia tot just una setmana. Els hi feia molta il·lusió filmar com sa filla venia al món. Amb els nervis se li havia passat. Ni una sola imatge. Tota la pel·lícula, havia quedat gravada únicament a les seves ments. Com s'estimava a la seva dona. Ni en aquell moment li va retreure res; ni en aquell..., ni en tants d'altres.


L'escalfor d'una galta i la pressió d'un genoll sobre el seu maluc, el van fer tornar del món dels records. La seva filla, se li havia pujat damunt la falda i l'abraçava tot repenjant el seu cap a la seva espatlla. De sobte, s'obrí la porta. Un home d'uns quaranta-cinc anys vestit tot de verd, va quedar-se palplantat davant la taula on es trobaven ells. D'una forma gairebé mecànica, mentre amb la mà dreta es treia una mena de barret que li cobria el cap, amb l'esquerra s'afluixava les betes que subjectaven la mascareta. La barba serrada d'un parell de dies que en quedà al descobert, uns ulls lleugerament enrogits, i unes minúscules, però, nombroses gotes de suor que es mantenien sense lliscar damunt del seu front, li donaven un aire de cansament, d'esgotament; d'abatiment. L'expressió de la seva cara i el gest que amb les mans precediren les seves paraules, foren d'una evidència tal, que la nena, qui tot just havia acabat de girar el cap per mirar-se'l, el tornà a girar amb una forta sacsejada, fent sentir contra el rostre de son pare tota la força que el moviment li donà als seus cabells. Mentre amb les seves mans es tapava les orelles per no sentir el que ja havia entès, va començar a xisclar desconsoladament.
La persistència del plor barrejat amb les paraules de qui tenia al davant; la confirmació del ja sabut i no admès; una sensació alhora d'angoixa i de torbament, d'indefensió; el dugueren de nou a perdr
e lentament el sentit. Mentre per davant veia i sentia a l'home vestit de verd, per darrera, li arribava la ploradissa de sa filla; ell, al mig, ho percebia tot sota un efecte d'ingravitació. L'olor i la textura dels llargs cabells que li anaven fregant la cara, accentuaven encara més l'apesantor que l'envaïa. Aquella olor..., aquella suavitat..., li feren entrar en el seu subconscient un sol sentiment; tendresa.
I sense perdre del tot la consciència, mentre seguia escoltant a l'home de verd -que ara ja s'havia assegut- i, alhora que amb carícies i petons intentava calmar a sa filla, la seva ment, el transportà altre cop al passat.


Havien quedat al parc, al mateix d'on ara venien; ell, feia tard. Quan arribà, es trobà a la seva dona asseguda en un banc posant-li uns patins a la seva filla -aquells, tan demanats. En veure'l, les dues s'aixecaren a l'hora; la nena, a peu coix -car, en tenia un amb rodes i l'altre sense- arribà primer a abraçar-lo. Al moment, la seva dona ja l'encerclava amb els seus braços i li feia un petó.
- Mira, mira, ja tinc els patins; a què són "xulus"? -cridava la seva filla.
- Ho sento, no he pogut aconseguir que s'esperés més estona, ja saps com és; l'has portat? -digué la seva dona (això últim, amb un fil de veu). Ell, assentí amb el cap.
Mare i filla, se'n tornaren al banc amb el propòsit d'acabar d'enllestir la feina de posar els patins. Mentre, ell, treia amb molta cura la caixa foradada que duia dins de la bossa de paper. Sense que la nena se'n adonés, se la ficà darrera l'esquena. Els patins, li havien promès en aquell seu quart aniversari; el que duia ell, era del tot una sorpresa. La seva dona, que sense semblar-ho estava a l'aguait de tot, se'l mirà als ulls, i acte seguit, tapà els de la nena amb les seves dues mans. Ell, amb un moviment sec i ràpid s'ajupí davant d'elles, es tragué la caixa del darrere, i li posà just a un pam de la cara de sa filla. Com si fos un flash, trobà els ulls de la seva dona; aquell blau, l'embadalia. Estaven acostumats a parlar-se amb la mirada; sobre tot per dir-se t'estimo. Va ser així, amb el llenguatge dels ulls, que es varen entendre per a què alhora que ella enretirava les mans, els dos es miressin a la seva filla al temps que li cridaven: PER MOLTS ANYS!!!
La nena, en obrir els ulls, es quedà mirant fixament la caixa que sostenia son pare, alhora que deia balbucejant - Què és? Què m'heu comprat? Ho puc obrir?
Mentre que ell deixava amb cura la caixa a terra, la seva dona aixecava la tapa.
Quan la nena va veure aquella boleta de pèl de color canyella on només hi destacava com si fos un botó, el morro negre i humit, va emetre un xiscle d'alegria; tant fort, que fins i tot se la miraren una parella que festejava en un banc proper.
- Un gos, m'heu regalat un gos!
- Gossa -digueren a l'hora, ell i la dona
- Gossa? Que bé! Com jo! Serà la meva amigueta. Com es diu?
- No té nom encara -li contestà ell.
- Volem que siguis tu qui li posis -digué sa mare mentre traient-la de la caixa l'ajudava a agafar-la.
- Xirla! L'hi direm Xirla. -cridà la nena, tot acaronant-la.


De cop; s'adonà que l'home de verd l'esguardava. De ben segur, que no havia estat prou atent a les seves explicacions; però, tot plegat, que hi feia. En aquests moments ja tant se li'n donava el que li poguessin dir. Només sentia el pes de la seva filla, qui, asseguda damunt la seva falda i amb els braços aferrant-se-li al coll, no parava de sanglotar, tot dient: - Vull la mama, papa.
L'home de verd s'aixecà repenjant les seves mans damunt la taula. Semblava, que donava per acabada aquella -si en poguéssim dir així- entrevista. Ell, mimèticament, tot agafant la nena, també s'alçà.
Mentre l'home anava cap a obrir la porta, se sentiren sorolls. Dues veus de dona barrejades amb el repicar d'uns talons, ressonaven pel passadís; les passes sonaven apressades. La porta s'obrí sense que l'home de verd hagués arribat encara al pom. La noia de recepció, tragué el cap tot dient
- Hola, aquí hi ha...
Apartant-la, entrà una altra dona. La nena, és deixà anar dels braços de son pare, i cridant MAMAAAAA!!!, comença a córrer cap a ella.
- He vingut el més aviat que he pogut -digué, mirant adés a la nena, ara al seu marit.
Agafà la nena a coll, mentre aquesta, plorant a llàgrima viva li deia:
- S'ha mort, mama, s'ha mort. La Xirla, s'ha mort.

Comentaris

  • De quatre grapes...[Ofensiu]
    RATUIX | 30-05-2007 | Valoració: 9

    Dolç, punxant, amable... M'he deixat manipular i m'ha encantat.

  • Equivalències[Ofensiu]
    Anna Garcia Garay | 15-11-2005 | Valoració: 10

    Pensador = Ferran?

  • mar - montse assens | 14-11-2005 | Valoració: 10

    no el comento gaire per no desvelar cap imatge del relat. Només diré que és un relat preciós que emana tendresa des del principi fins al final.
    Tinc una filla de set anys i en tot moment me l'he imaginat dins aquesta història i a pesar del final, se m'ha quedat el cor una "estoneta" encongit.
    Conec de fa temps els teus escrits al bloc i m'alegra haver-te conegut també aquí.

    una abraçada

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: