EL PAS

Un relat de: eRIc

Vaig girar el cap i una ràfega de records em va innundar la ment. Era una sensació que mai havia experimentat. Sí, havia arribat el moment. Aquell que malgrat els inconvenients i les pors sabia que era el que havia d'arribar. El moment de renunciar als lligams de tota una vida passada. Que no em quedava més remei. Ho havia de fer si volia ser lliure, fer la meva vida. Sinò sempre més em seguiria lamentant de no donar un pas que sentia que havia de donar. Però no era gens fàcil, vas creant arrels allà on estàs, com fan els arbres a la terra. Arrels cada vegada més llargues i gruixudes, i més difícils de tallar.

Era aquell dia, el dia que deia adeu, que començava de zero. Que em convertia una mica en una altra personeta. La mateixa però diferent. Sabia que no fugía, que tot allà ja ho deixava exaurit, finiquitat. Havia donat tot el que tenia a les meves mans. Ja era hora. Com quan et sona el despertador per anar a treballar. No podia parar-lo i seguir dormint. Era el toc de les campanes que em cridava. Que m'impulsava a fer el pas amb majúscules.

Jo era allà esperant aquell cotxe que semblava no volguer arribar mai. Ja no importava esperar uns minuts més després de tant temps d'espera. Semblava que llavors ja no importava res més que deixar-me portat, no pensar gaire. Els penediments ja no tenien cabuda.

Ara sí. Amb una frenada brusca es va plantar al meu davant el Ricard, amb el seu cotxe de tercera o quarta mà, i amb un gest em va indicar que pugés, sense pensar-m'ho. Llavors em vaig quedar aturat, congelat. Semblava que a les cames els hi costés moure's per ficar-se en aquell cotxe. Perquè per mi no era un cotxe, era un viatge. El meu viatge.

Primer una i després l'altra, les meves cames es van acabar posant d'acord amb el meu cap i el meu cor i van ficar-se en aquell cotxe que respirava pols per tot arreu. Mira que m'havia mudat per l'ocasiò, jo que acostumo a posar-me el primer que trobo a l'armari.

En Ricard va donar cop de gas i va conectar la ràdio, mira que té mal gust per elegir emisora. Però a mi ja no m'importava, només sentia una banda sonora, la de la meva vida. Vaig mirar el cel i em vaig dir amb veu baixa: fas bè, fas bè. Vaig tornar a girar el cap i ja no hi havien cotxes rera meu, i davant hi havia un futur que tenia unes ganes terribles d'engegar.

En Ricard em va dir: Dorm que se't veu cansat. Ja et cridaré quan arribem. Vaig posar-me un coixí darrere el cap i li vaig fer cas. No era un conte amb final feliç però era el conte que jo havia triat llegir, amb un continuarà al final. Res era tant simple. No calia donar-li més voltes que ja en dóna proutes la vida.

Comentaris

  • Hola eRIc[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-12-2009 | Valoració: 10

    Em fa molta alegria i joia tornar-te a sentir per la xarxa, ja t'havia perdut la pista, però et tenia en els favorits clar, en trobar-te a la meua pàgina, ja he fet un munt d'escrits en aquests temps i de tots els colors i sabors i olors, et deia, en trobar-te a la meua pàgina vaig anar a la teua i vaig veure que no havies escrit res encara, ara ho he tornat a fer i he vist que ja et puc comentar una cosa nova, jo sóc dels que pensen que els que hem nascut per a escriure no podem deixar mai de fer-ho. No et sembla?
    Doncs bé el teu conte és d'una perfecció que diu molt del teu pas per la vida i la teua maduració doncs quan ens vam conèixer eres una persona jove, jo t'he agafat cert carinyo, i mira ves per on, ara estem una altra vegada escrivint-nos. Bé jo pense que en la vida cal equivocar-se una i mil vegades per a saber fruir de la felicitat i de la joia i de la tristor i de tot, doncs no hi ha una felicitat eterna ni una tristor eterna, hem de passar per tot independitzar-nos, fer la nostra via i equivocar-nos per al dia de demà quan estiguem al llit de mort puguem dir: _Vaja, muir tranquil perquè he viscut.
    Els pares, la primera família és important però cal també en base al desig, a les ganes de viure poder crear una de nova i trobar una dona o un home i saber fruir de la vida tan en allò bo com en allò dolent, m'ha agradat el conte pel que té de perfecció formal i denotativa també, molt bo, vinga et deixe fins a sempre i passat a sovint per la meua casa i així ens seguirem parlant mestre, una forta abraçada de Vicent.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: