El Pare

Caram. Un relat intensíssim. Amb poques paraules ben trenades aconsegueixes que el cor del lector esdevingui el cor de la filla. Tens una gran capacitat per transmetre el sentiment. En un altre comentari si vols et puc parlar d'alguna qüestió lingüística potser millorable, referida a aquest relat. Avui m'has deixat impactat per la seva força.
Per cert, vaig fullejar fa uns quants anys el "Planeta ESO", força bo.
Seria genial tenir-te de nou en actiu en aquesta comunitat de relataires i d'amics que treballem cada dia per la literatura.
Per això t'envio aquest comentari encadenat.
Que què és un comentari encadenat...?
Clickeja sobre la imatge que tens a continuació i ho sabràs:

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Altre cop me l'has jugada!
escrius que dóna gust, en el punt just de lirisme i veracitat, cos i ànima alhora, però en vull més. Què pensa el pare des de l'altre costat de la tragèdia, ell que n'es el protagonista passiu? És només un exemple.
Només em queda un relat teu per llegir, i espero ... que aquesta vegada no em deixis amb les ganes. Ara hi vaig.
foster

es va morir amb una mena d'alzheimer, ara fa set anys. No era exactament alzheimer, però sí una demència senil molt semblant. Alguns cops, quan m'estava amb ell (ell ja no hi era, em sembla, només el seu cos, ja no coneixia ningú) li descobria de tant en tant una llàgrima, una tristesa infinita en la mirada. Com si tingués, just en aquell moment, un instant de lucidesa. Vam aconseguir que el meu pare morís a casa, envoltat dels seus i ben atès fins a l'últim dia. Va ser esgotador, però vam quedar molt satisfets.

Gràcies, Judit, per haver-me recordat uns moments importants de la meva vida.

(Ja havia llegit el teu relat, això segur, però no te l'havia comentat suposo que perquè aquell dia no se'm va acudir res, però això no m'ho perdono amb els relats que m'agraden de debò; me l'apunto als preferits i quan arriba un dia que tinc una estona, el torno a llegir i a fruir i si se m'acut alguna cosa, com ara, la dic, i si no el torno a guardar per a un altre dia.)

M'agraden els relats curts que diuen moltes coses, com aquest, sense posar-hi floritures i arguments inútils. No cal més. T'he descobert per casualitat i m'has alegrat el dia. M'agrada com escrius i seguiré gaudint dels teus escrits.
Felicitats!

no has pensat mai que els pares són immortals? i de sobte un dia, darrera d'una finestra, t'adones que senten com nosaltres, que tot i ser forts, tenen dubtes, bons moments i també alguns de dolents.
M'agrada com veus el pare, m'agrada molt, i saps que és el que més m'agrada? que utilitzis la seva mà, per acaronar-te...
Et seguiré llegint!

Hola Judit,
En Vicenç Ambrós m'ha parlat d'El Pare, després d'haver llegit el meu relat titulat La Mare. Com li he dit a ell, és preciós, directe, tendre, trist, real, concís. Mha agradat molt!!!
Gràcies,
Trena

Només dir-te que el teu relat m'ha fet plorar. De debò.
És molt trist............ però està tan ben expressat !!!!
Vinga, escriu més!

Curt, molt curt m'ha resultat. M'ha semblat molt ben escrit i per això se m'ha fet curt. A veure si t'animes a publicar més coses o allargues la tristesa d'aquesta descripció amb una segona part o no sé. Va.