El pare ja no tornarà...

A casa meva, un dilluns al matí, va arribar una carta, del meu pare.
Jo no sabia de que anava tot allò.
La meva mare va obrir el sobre, amb els ulls brillants, com si de sobte hagués de plorar.
El carter li va donar una caixa amb uns pantalons ,una camisa de cuadres, i una senyera tacada d'un color vermell. Avans de llegir la carta la meva mare va obrir la capsa, i al veure el seu contingut va intentar animar a l'àvia. Jo encara no en sabia res.
De cop un xiscle, esglaiar l'anima de la tieta Joana,
Em van suggerir que anés a jugar amb la colla a fora de casa, que els grans havien de parlar.
Em vaig reunir amb en Pep, un amic meu, i li vaig explicar el que havia passat. Ell deia que el meu pare havia marxat amb un altre dona, ara, 16 anys després de la seva mort, m'hagués agradat que el motiu dels crits i plors de la meva familia haguessin esset per l'amor no correspost de la meva mare…
Aquell dia, quan vaig arribar a casa, la meva mare tenia un somriure estrany, com forçat a sortit, com hipócrita…
Li vaig demanar que si el pare vindria aquest cap de setmana com ens va dir quan el vem trucar. Ella borrar el somriure del rostre i em digué:
El pare…està… MOLT OCUPAT! -exclamar
Al matí següent, jo estava sol a casa.
La mare havia anat a comprar verdures.
La iaia a buscar el pa (5 minutets.)
I el meu avi estava a casa d'uns amics fent la xerrada, sobre un tema tabú a casa: el sexe.
De cop van tocar la prota i vaig baixar a obrir.
De cop, un home uniformat, entrar meva a la força, em tirar a terra i darrere d'ell arribaren 7 homes, també uniformats, cada un amb un fusell negre.
Obraren un baül que jo, mai, MAI, repeteixo, havia gosat obrir, i el ruixaren amb gasolina.
Un d'ells em mirà arrogant, i em digué que marxés i que no cridés a ningú...
Un d'ells va prendre el foc amb un misto…el baül va començar a cremar als meus ulls…i..vaig notar com part de la memoria del meu pare marxés…
Sense saber que fer, vais anar corrents a casa d'en Josep, ja que el seu avi era amic del meu, i n'estava del tot segur que aquell era l'amagatall secret del meu avi per parlar de…"Allò"
Li vaig explicar el succés que m'havia mogut de lloc el cor.
Va correr amb mi del braç fins a la casa, tant ràpid que no podía amagar els esbofegs i l'angoixa que li sortien en forma d'aire per la boca…
Quan vem arribar no hi havia ningú.
Però si un sobre…amb una carta, groga…com del gobern quan t'han de desallotgar de casa, i a dins…una altre de blanca…amb el marc blau, com les del meu pare.
L'una deia que el meu pare havia mort a causa d'un tret al cap disparat per una persona de la que encara no en sabien l'identitat.
Ni tansols deien que els hi sentia molt.
I l'altre, l'altre era del meu pare.
El meu avi la llegí, i al mig dia l'hi ensenyà a la mare, més tard a l'àvia.
Pocs dies següents l'amagà a sobre l'armari, on sabia de segur que jo mai gosaria buscar.
Passats els anys i arribats aquest punt, he obert la carta…


"Estimat fill,
Aquesta carta serà l'unica cosa que et quedarà de mi, Ja que tot l'exercit feixista vindrà si cal, a cremar el bagul on tu mai hi vas mirar. Fa pocs caps de setmana, vais creure oportuna la teva edad perque sapiguessis el que jo amagava aquell bagul.I no he tingut temps.Encara que la mare t'expliqui, qui sap que, Has de saber, que no he set cap cobard, i vais lluitar fins al final. No vais robar a ningú, ni vaig perdre en cap moment l'orgull que em pertany.He mort donant la cara a l'enemig.
Si 100 vides tingués, les 100 les donaria per defendre la meva terra.No crec que la arrogancia dels falangistas aconsegueixi vèncer, peró si la crueltat de pot més que la raó:
No ajudis mai als meus assassins, Ni pena, ni consideració.Que ara no al tenen per nosaltres.Algun dia algú t'explicarà, totes les atrofitats que han comès.
Cuida de la amre, i de la teva germana petita. I De l'avi i l'àvia…que no hi seran per sempre. Salut i feliçitat!
El meu últim pensament, serà per vosaltres.."