Cercador
El pare de la Doxa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Doxa era una dona sirena que no ho sabia perquè caminava amb cames, tot i que ho feia maldestrament com un Pinotxo ensinistrat amb cap ganes.
Una noia tan bonica i sense saber el que realment era no és plan. Per això l'Axod, aquell noi de no se sabia on que tocava el digeridú a la Plaça Reial i que posava un barret bombí de color sèpia a terra per tal d'arreplegar algun caleró, aquell dia que la va veure mirant-se les paradetes d'objectes artesanals va saber que havia de fer alguna cosa per no se sabia què. Quina, encara ho desconeixia. Va fer sonar l'instrument i va ser així, precisament, com la Doxa es va girar i ell es va aixecar de cop, la va agafar i rabent rabent la va tirar a l'aigua del sortidor del centre.
Ella es va enfadar moltíssim i el va maleir. Va dir-li que tant de bo li sortissin granotes per les orelles.
Quan la Doxa va ser a casa, el seu pare estava preparant pàmpols de mico per sopar. Com sempre, l'àpat més conegut i clàssic del vell Etper. Venia una olor encisadora de la cuina i la noia, paradoxalment, aquella vegada no va somriure en reconèixer el fonoll i el pebre de colors que tant li agradaven.
El vell Etper ho va notar. La va fer seure i va voler saber com és que anava molla. La filla li va dir que no ho recordava. Certament, ho havia oblidat. I no va poder menjar res ni dormir ni comptant estels perquè li semblava que es tornaven estrelles de mar. Un gran neguit va començar a dominar-la, es va posar a plorar i el tast de les llàgrimes salades li obria un interrogant desconegut que no volia marxar.
El vell Etper tampoc no va poder planxar l'orella. Gens ni mica. Havia arribat l'hora de dir la veritat a la Doxa.
L'endemà l'hi va fer saber.
-Et vaig trobar dins d'un musclo gegant en una cala. Eres un nadó rialler que em mirava amb els ulls blau cel i feies olor d'algues.
La Doxa no va preguntar res més. Aquella nit de lluna de maig rodoníssima -la més propera a la Terra- el vell Etper la va tornar al seu lloc d'origen. Una brisa estranya se li encargolava pel cos i se sentien uns cants...o era l'onatge?
Es van abraçar en un moment que es va fer infinit.
Quan el vell Etper es va girar, la Doxa ja era a l'aigua i el satèl·lit la il·luminava festivament. Ella reia amarada de gotes perlades i esquitxava amb el mig cos de peix que per fi s'havia restituït.
L'home de tant en tant l'anava a veure i així no perdien el contacte. Fins que el vell va saber que moriria i va escriure el seu nom amb una canya al trencall, comiat efímer. Els habitants del mar el van llegir a la inversa, com sempre fan: 'reptE' i durant unes hores les gavines no van parar de repetir aquell nom entre el cel i l'aigua, amb sentiment.
La Doxa li va fer el dol, l'enyorava i se sabia pels temporals inesperats amb onades tacades de llumenetes de colors: els records feliços que li anaven i venien.
Uns mesos més tard, a trenc d'alba es va sentir un so atraient procedent de la platja. La Doxa va identificar-lo.
Sí. Era l'Axod fent sonar el digeridú i l'acompanyava una comparsa de granotes que havien assajat molt la melodia conjunta. De tant en tant, però, de les orelles del noi apareixien nous amfibis i desentonaven. Allò va divertir la noia-sirena que no va poder evitar afegir-s'hi i cantar, veu meravellosa la seva, i d'aquesta manera va fer esvanir l'encanteri.
Hi ha una cala en un mar no se sap on on un músic i una sirena no es dirà com són feliços.
Una noia tan bonica i sense saber el que realment era no és plan. Per això l'Axod, aquell noi de no se sabia on que tocava el digeridú a la Plaça Reial i que posava un barret bombí de color sèpia a terra per tal d'arreplegar algun caleró, aquell dia que la va veure mirant-se les paradetes d'objectes artesanals va saber que havia de fer alguna cosa per no se sabia què. Quina, encara ho desconeixia. Va fer sonar l'instrument i va ser així, precisament, com la Doxa es va girar i ell es va aixecar de cop, la va agafar i rabent rabent la va tirar a l'aigua del sortidor del centre.
Ella es va enfadar moltíssim i el va maleir. Va dir-li que tant de bo li sortissin granotes per les orelles.
Quan la Doxa va ser a casa, el seu pare estava preparant pàmpols de mico per sopar. Com sempre, l'àpat més conegut i clàssic del vell Etper. Venia una olor encisadora de la cuina i la noia, paradoxalment, aquella vegada no va somriure en reconèixer el fonoll i el pebre de colors que tant li agradaven.
El vell Etper ho va notar. La va fer seure i va voler saber com és que anava molla. La filla li va dir que no ho recordava. Certament, ho havia oblidat. I no va poder menjar res ni dormir ni comptant estels perquè li semblava que es tornaven estrelles de mar. Un gran neguit va començar a dominar-la, es va posar a plorar i el tast de les llàgrimes salades li obria un interrogant desconegut que no volia marxar.
El vell Etper tampoc no va poder planxar l'orella. Gens ni mica. Havia arribat l'hora de dir la veritat a la Doxa.
L'endemà l'hi va fer saber.
-Et vaig trobar dins d'un musclo gegant en una cala. Eres un nadó rialler que em mirava amb els ulls blau cel i feies olor d'algues.
La Doxa no va preguntar res més. Aquella nit de lluna de maig rodoníssima -la més propera a la Terra- el vell Etper la va tornar al seu lloc d'origen. Una brisa estranya se li encargolava pel cos i se sentien uns cants...o era l'onatge?
Es van abraçar en un moment que es va fer infinit.
Quan el vell Etper es va girar, la Doxa ja era a l'aigua i el satèl·lit la il·luminava festivament. Ella reia amarada de gotes perlades i esquitxava amb el mig cos de peix que per fi s'havia restituït.
L'home de tant en tant l'anava a veure i així no perdien el contacte. Fins que el vell va saber que moriria i va escriure el seu nom amb una canya al trencall, comiat efímer. Els habitants del mar el van llegir a la inversa, com sempre fan: 'reptE' i durant unes hores les gavines no van parar de repetir aquell nom entre el cel i l'aigua, amb sentiment.
La Doxa li va fer el dol, l'enyorava i se sabia pels temporals inesperats amb onades tacades de llumenetes de colors: els records feliços que li anaven i venien.
Uns mesos més tard, a trenc d'alba es va sentir un so atraient procedent de la platja. La Doxa va identificar-lo.
Sí. Era l'Axod fent sonar el digeridú i l'acompanyava una comparsa de granotes que havien assajat molt la melodia conjunta. De tant en tant, però, de les orelles del noi apareixien nous amfibis i desentonaven. Allò va divertir la noia-sirena que no va poder evitar afegir-s'hi i cantar, veu meravellosa la seva, i d'aquesta manera va fer esvanir l'encanteri.
Hi ha una cala en un mar no se sap on on un músic i una sirena no es dirà com són feliços.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435822 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com