El pardal

Nosaltres som com pardals. Què fa un pardal quan, per equivocació, entra al menjador d'una casa i no en sap la sortida perquè ni tansols sap com hi ha anat a parar?
Aquest pardal, sol i desorientat, inverteix tota la seva energia en trobar una solució ràpida i eficient. Més aviat la prioritat és que sigui ràpida.
Es troba que ha traspassat una cortina i ara no veu que just darrera per on ha entra s'hi troba també la sortida.
I observa, espantat i espitós, però només observa un quart del que veu. Es xoca contra el moble que aguanta el gerro i de pas fa caure la clau que obre el secreter i amb el soroll encara té més por. Llavors, sense deixar de batre les ales ni un moment, va a parar al sostre, per tocar-lo amb el cap i fer-se mal, només abans de caure damunt la llum doble que il·lumina la taula del menjador, on, per postres, es crema amb la bombeta.
Així va fent cercles per tots els racons de l'habitació, xocant aquí i xocant allà, cada vegada més nerviós i perdent segon a segon el fil que el connecta amb la seva secreta esperança de desaparèixer d'allí i sortir volant cap al seu niu.
Nosaltres som com aquest pardal quan estem davant d'una situació nova i desconeguda.
Estem espantats, excitats, buscant la sortida i donant-nos cops contra la paret per sortir-ne ràpid o desitjant que el temps avanci aviat perquè, com a mínim, tot es torni familiar i en tin guem el control.
Si enlloc d'estressar-se i no parar de volar el pardal es posés al punt més alt del moble, observant l'habitació, veient-la des de la màxima distància possible estant dins seu, trobaria la sortida de manera més ràpida i sobretot més efectiva, i el més important, sense necessitat que el seu cor bategués a 200 pulsacions per minut gràcies, entre d'altres coses, a l'adrenalina i a l'activitat que això comporta, que el fa pensar molt més depressa de l'habitual amb l'afegit que tot plegat li emboira la consciència i el pensament clar.
Nosaltres, com aquest pardal, a vegades necessitem observar i pensar. Parar-nos a reflexionar enlloc de no parar ni un segon i poder transformar la situació que ens hem creat com amenaçadora com una oportunitat per obrir-nos camí i avançar sense sobresaltar-nos.
És la nostra manera de veure les coses la que ens permetrà fer d'una situació algo negatiu o algo positiu, és a les nostres mans, com a les ales del pardal, transformar aquest pensament en acció.
Què hi ha d'amenaçador en un menjador?
Què hi ha d'amenaçador en la nostra vida?
Són les habitacions i les situacions les que ens condicionen o la nostra pròpia visió d'elles mateixes?
Malgrat les situacions que ens caracteritzen la vida, sempre tenim la opció (o l'avantatge) d'escollir la millor manera de resoldre-la per a nosaltres; malgrat la situació la nostra llibertat d'elecció és la clau davant la vida i ningú més ho pot fer per nosaltres.