El Paraigües

La sala era buida i les fileres de florescents van començar a apagar-se ordenadament. Just abans no desaparegués la llarga línia de llum que feia l'última, en Francesc va tornar a fer una ullada a la foscor i va sortir tancant la porta darrera seu. Les tres voltes de clau al pany foren quelcom autònom com sempre.

Avui anava tard, el genoll li feia més mal que de costum i això volia dir que a fora no hauria deixat de ploure. — Merda! exclamà per a si mateix. S'havia deixat el paraigües al vestuari. El terra de la sala d'espera a les consultes encara no estaria sec del tot i no li feia gens de gràcia haver de repassar de nou tota la renglera de petjades que deixaria si la travessava fins a la zona de personal. No li costaria gens acabar de baixar les escales i agafar des del vestíbul el muntacàrregues. Des del magatzem podria accedir directament al vestuari del personal de neteja. Just quan estava a punt d'enfilar l'últim tram d'esglaons, la llum s'apagà del tot. Va mirar el seu rellotge de polsera i les busques fosforescents marcaven les dotze de la nit en punt. Aquell maleït vigilant no era el primer cop que tancava deixant algú dins de l'edifici. La condemnada pressa que sempre tenia per arribar al bar, algun dia donaria un disgust a algú.
Demà hauria de parlar un cop més amb el Josep de manteniment, perquè, per no perdre la genuïnitat del lloc, els llums d'emergència que havien de fer la mica de claror per reconèixer el camí de sortida quan l'edifici estava a fosques, no funcionaven correctament. Menys mal que ja feia vint-i-cinc anys que hi treballava i gairebé podia recórrer tots el racons a ulls clucs.

L'ampli vestíbul quedava minsament il•luminat per la claror que arribava dels grocs fanals del carrer. Sortosament, a l'hivern no treien mai la força per qüestions del manteniment de les calderes de la calefacció i per tant, el muntacàrregues funcionaria el just per al que ell necessitava. Sense llum només aniria el motor, però aquells aparells antics encara disposaven de la maneta que recorrent un semicercle servia per seleccionar el pis on es volia anar. Abans sí que feien les coses bé i no s'estaven de tantes històries, ho connectaven tot a la mateixa toma de força i s'ha acabat. Això sí, no podria cridar-lo i per tant necessitaria trobar-se'l allà; i allí estava, a la planta baixa. Avui tot i el dolor de genoll, encara tindria una mica de sort. Sortiria per l'escala d'emergència amb el paraigües desplegat.

Un cop s'encabí dins, la somorta llum va desaparèixer del tot i va decidir ja treure la petita llanterna que sempre duia a la butxaca de la jaqueta. Va il•luminar per un moment l'antic mecanisme i desplaçà la maneta prement el botó superior fins a la ratlla que duia un sis dibuixat. Just amb el fort sotrac de la cabina en posar-se en funcionament, va apagar altre cop la llanterna. Aquell muntacàrregues era més vell i lent que ell, i la llanterna tenia massa poca autonomia essent tan petita com era. A més, ara no recordava bé quan feia que li havia canviat les piles. Racionar-ne l'ús era quelcom del tot encertat, n'estava convençut.

Com si de cop hagués topat amb el sostre, aquella andròmina que transportava embalums verticalment amunt i avall s'aturà de cop. El sotrac de la parada era normal, però a en Francesc el va sorprendre que hagués estat tan aviat. Ben bé devia estar al quart i no al sisè. Tenia massa ben apamat aquell espai cúbic, després de tant de temps pujant i baixant cada dia dins d'ell carregat de productes de neteja, galledes d'aigua i escombres. Estava segur de no equivocar-se. Encara a les fosques, va moure la palanca en els dos sentits i el muntacàrregues va continuar en la seva immobilitat. Evidentment, devien haver saltat els ploms. El Josep de manteniment era un bon electricista, però aquell atrotinat edifici era massa gran per a ell sol. Els cables de la instal•lació elèctrica encara anaven amb revestiment tèxtil i quan no se'n pelava un, se'n pelava un altre. I si no era pel pas del temps, les rates que corrien per l'antiga carbonera del soterrani ja se n'encarregaven que al Josep no li manques feina.
Vist que d'allà no es mouria en tot el que quedava de nit, va treure la llanterna de la butxaca i va obrir la porta corredissa de malla de ferro disposat a sortir del muntacàrregues. De seguida se n'adonà que no havia arribat del tot al quart pis. Els ploms s'havien fos just entre mig de la tercera i quarta planta. Havia de decidir si enlairar-se trepant com pogués una mica, o bé deixar-se caure amb cura cap avall. Per sort aquells trastos d'abans deixaven prou espai per a que s'hi pugues encabir una persona prima com ell. Va apagar la llanterna per pensar amb més claredat dins la foscor i repenjà l'esquena contra una de les parets de la cabina. A la tercera hi havia "administració" i les portes estarien gairebé totes tancades. A més, si pel que fos l'acabaven trobant en aquella planta, hauria de donar moltes més explicacions que no pas en qualsevol altra. A la quarta hi havia els vestuaris i el material d'infermeria. Les infermeres d'aquella mena d'hospital de dia eren bones professionals, però molt atabalades. Estaven plenes de pardals al cap i o eren extremadament grans o excessivament joves. Però ja se sap, la medicina social ofereix sous pobres i per tant, què més se'ls podia demanar. Segur que ho havien deixat tot potes enlaire i obert de bat a bat. Sortiria per l'escala d'emergència igualment, encara que seria sense el paraigües.

Va encendre la llanterna, se la posà a la boca i amb la mà esquerre va treure d'una butxaca la seva inseparable navalla. Tant si sortia pel tercer com pel quart, la necessitaria per fer saltar el pestell de seguretat. Era un mecanisme senzill d'obrir des del forat del muntacàrregues, però prou efectiu per a no permetre obrir la porta des de les plantes quan la cabina no estava situada al seu lloc.
Sospesades les dues opcions, era evident que la del quart feia millor pinta que la del tercer. Les portes exteriors de cada pis eren reixades i s'hi podria agafar bé, però en haver quedat just al mig, tan sols entreveia la part inferior de la del quart i en prou feines la superior de la del tercer. Davant d'ell només paret llisa.
Una motllura de no gaire més d'un dit, recorria tot el perímetre de la cabina a l'alçada més o menys del colze d'una persona d'estatura mitjana. De fet ell tenia per costum repenjar-hi el seu, durant els lents trajectes de pujada i baixada. Intentaria fer-la servir a mode d'esglaó per un peu, mentre per l'altre utilitzaria el pom de la porta corredissa. S'agafà amb les dues mans el més amunt que va poder del llistó rígid de la porta, alhora que intentava arribar amb la punta del peu a la motllura de fusta. Al tercer intent, ja s'adonà que allò seria més complicat del què semblava. Voler estirar tan amunt els braços, feia que el cos li quedés en una positura que no li permetia aixecar gaire alta la cama. Era el moment de canviar d'estratègia. Amb les dues mans es va ajudar a posar la punta del peu de la cama dolenta sobre la motllura. Un cop aconseguit, l'equilibri era precari, però agafant-se al llistó de la porta va intentar impulsar-se amb la cama bona mentre s'esforçava a flexionar la dolenta a fi d'agafar la suficient embranzida per aconseguir situar l'altre peu sobre el pom de la porta. Estava prim i el seu cos pesava poc, però a ell els anys ja li pesaven massa. Allò que se li havia acudit tan fàcil, allò que encara no ni cinc anys enrere hagués fet al primer intent, ara l'estava sobrepassant. Tot i així, no va defallir fins provar-ho cinc cops més, alternant ara la cama bona a terra i la dolenta a dalt, ara la dolenta a terra i la bona a dalt. Cap d'ells, amb èxit.

Altre cop el camí a seguir es feia evident. Era de manual que davant la impossibilitat de pujar, hauria de baixar. Sortir pel tercer no li feia gràcia, però encara menys n'hi feia passar tota la nit tancat allà dins a les fosques. La llanterna... tot i que l'anava encenent només el moment just en què necessitava veure-hi, feia cada cop una llum més esmorteïda. Bé, de fet —es deia a si mateix en veu alta— del quart era més fàcil sortir de l'edifici que ho serà del tercer, però arribar al tercer, sempre serà més fàcil que no al quart. Li encantava trobar sempre la part positiva de les coses. Per anar al tercer no li caldria forçar cap cama, simplement era qüestió d'agafar-se fort i anar deixant que el cos llisqués a poc a poc cap avall.

Es va asseure al llindar de la cabina i va encabir les dues cames per l'estret espai que quedava fins tocar a la paret. Al menys ara ja tenia clar que, justet, però passaria. Va enfocar cap avall amb la llanterna just per entremig dels genolls i va veure que tan sols baixant una mica ja podria agafar-se a la porta reixada exterior. Rítmicament començà a lliscar el cul a fi d'anar encabint més tros de cama cap avall. Els genolls ara ja els tenia per sota del terra de la caixa amb les cames completament estirades. S'aguantava ben bé amb els colzes. Llavors s'adonà que no podria subjectar-se bé, si no girava el cos i posava precisament el cul a la paret. Necessitava agafar-se amb les mans al terra de la cabina si no volia acabar escolant-se tan llarg com era forat avall fins el terra. Va fer força amb els colzes i palanca amb els avantbraços fins que fa aconseguir estirar ben recte el tronc, sostenint-se amb les mans planes girades enrere. En començar a donar-se la volta, la part de la cintura que estava just encabida entre el terra de la cabina i la paret no girava. De costat era més ample que de front. Va fer un esforç per pujar suficientment fins arribar a situar l'engonal per sobre del terra de la cabina i fent tisora amb les cames va posar a dins l'esquerra. Amb una cama penjant, va arrossegar l'altra pel terra mentre girava el cos tot fent petits moviments amb les mans per anar-se movent. Quan la cama esquerra havia dibuixat un semicercle, ja la tenia a punt per tornar a encabir-la dins el forat. La va deixar lliscar poc a poc i va quedar just a l'inrevés de com s'havia situat primer. Ara tenia la mirada posada a la foscor de la cabina i l'esquena li tocava a la paret. Ja gairebé ho tenia. Tan sols s'havia d'anar deixant caure mentre anava canviant la posició de braços i mans per seguir subjectant-se mentre el cos li anava desapareixent com si l'engolís el terra de la cabina.

El terra de la cabina estava en el mateix pla de les aixelles d'en Francesc, quan aquest aturà un moment el seu descens per descansar i refer-se una mica abans de fer passar el cap i haver de quedar aguantat simplement amb la força de les mans agafat a l'extrem del terra de la cabina. Llavors estaria del tot penjant al buit i tindria el temps i les forces justes per girar-se deixant-se anar d'una mà per poder quedar encarat i agafar-se a la reixa que tindria just a la seva esquena. Ara ja no ho veia gens clar, però ja gairebé hi era i poc que es veia en cor de tornar a incorporar la part que ja penjava del seu cos per tornar-lo a dins de la cabina.

A la una, a les dues i a les... no havia arribat al tres, quan es va sentir un zumzeig de motors posant-se en marxa, alhora que la bombeta de la cabina s'encenia il•luminant el seu interior. No en tenia ni la més remota idea, però estava clar que llum i força havien tornat. Algú havia arreglat els ploms i apujat les palanques dels diferencials. Allò que per un cantó l'hagués d'haver omplert de joia, el va deixar glaçat i blanc de cop. Si aquell algú se li acudia de pitjar el botó per cridar el muntacàrregues, el seu cos quedaria esquarterat en dos trossos. El primer que li va passar pel cap va ser cridar socors amb totes les seves forces, però el sentit comú barrejat amb l'instint de supervivència el van fer emmudir. Si cridava era per a què el sentissin i molt probablement qui l'escoltés, el primer que faria seria cridar el muntacàrregues per pujar a veure què passava. Únicament podia creuar els dits, metafòricament parlant perquè necessitava del tot les mans, i intentar tornar a encabir-se dins de la cabina. L'esforç que va haver de fer degut a ja com estava va ser considerable, però, amb la sort que ningú va fer moure l'andròmina durant el temps que va trigar, ho va acabar aconseguint. En el precís moment en què va col•locar l'últim peu a dins, es va deixar caure estirant-se tot el llarg que era damunt del terra. Estava realment esgotat. Duia cinc minuts en aquella positura, quan de cop es va tornar a quedar a fosques i el zum dels motors elèctrics es va aturar.
Mentre s'incorporava renegant a tots i cadascun dels sants que recordava, la llum i el zumzeig dels motors va tornar tal com se n'havien anat. S'afanyà a prémer el botó de la planta baixa i amb un sotrac que li va semblar música celestial, la cabina va emprendre el seu lent retorn de baixada.

Encara no havia sortit del tot del muntacàrregues que va sentir la veu del Josep etzibant-li:

— Ei! d'on surts tu ara?

— Del muntacàrregues, que no ho veus —li contestà amb un cert punt d'irritació, mentre afegia — I tu que hi fas aquí a aquestes hores?

— Demà he d'acompanyar a una tieta a l'hospital i el gerent m'ha concedit un permís, però m'he hagut de comprometre a fer les feines de manteniment aquesta nit. Però, i tu? Tu que hi fas aquí encara?

— L'il•luminat del vigilant m'ha deixat tancat a dins i he agafat el muntacàrregues per pujar fins els vestuaris del sisè per recollir el meu paraigües i sortir per les escales d'emergència. Però, quan estava pujant, s'han fos els ploms i m'he quedat tancat a dins —evidentment ara no li anava a explicar al Josep, tota les peripècies que acabava de passar. Estava molt cansat i volia arribar a casa quan abans millor.

— Renoi, doncs, encara has tingut sort del meu canvi de torn. Va, anem que t'obro la porta. No duus paraigües? Déu n'hi dó l'estona que porta plovent.

* * *

Gairebé 24 hores més tard

— Bé, per fi, ja s'ha acabat per avui. Amb la nit que vaig passar ahir, avui estic rebentat —és digué per a si mateix en Francesc, mentre tancava la porta de la sala d'espera a les consultes.

Va desar les claus al moneder i de sobte va deixar anar un renec,

— Merda! M'he deixat el paraigües al vestuari altre cop.

Es va girar, va mirar la porta, va guaitar les escales i per un moment va reviure la nit anterior. Va començar a baixar decididament les escales a aquell bon pas que el seu genoll li permetia i quan travessà el vestíbul va saludar al vigilant que ja s'estava preparant per tancar. A fora plovia a bots i barrals. Va enfilar el camí cap a casa, mentre sentia com l'aigua li calava la roba. S'aturà un moment sota la llum d'un fanal i va pronunciar en veu alta el pensament que duia fix al cap feia just un parell de minuts: —No penso desaprofitar la segona oportunitat de seguir en vida.