El paraigua

Un relat de: Josep Maria Masó

El senyor Manel era un home d´estatura més aviat baixa i d´una naturalesa física magra. Els seus cognoms, definien perfectament la seva imatge: Poc i Prim.

El senyor Manel, havia passat ja la setantena d´anys, vestia de manera molt austera, sempre amb vestits de tonalitats fosques i amb armilla, camisa blanca i corbata de petits motius discrets, també sempre en tons extremadament foscos.

El senyor Manel havia nascut a la barriada de Sants on el seu pare en Manel Poc, es dedicava a la reparació i afinació de pianos. La seva mare, per allò de fer-se un sobresou, en una de les habitacions de la casa on vivien, es dedicava a confeccionar mantellines, estoles, roquets i altres peces pròpies de la litúrgia.

El senyor Manel, malgrat una certa afecció a la música, especialment sacra, mai l´havia atret l´ofici del pare, en canvi sí que des de molt jovenet havia mostrat un marcat interès per la rellotgeria, especialment la reparació.

El senyor Manel tenia una filla, l´Esperança, fruit d´un dels pocs moments eròtics de la seva vida, perquè ell, era una persona en tot molt, molt mesurada. L´Esperança era una noia soltera que ratllava la quarantena d'anys i, també con el pare, era d'una estatura més aviat menuda, de pell bruna i de complexió prima. Immersa en una profunda religiositat, la seva austeritat la portava, com a bona creient, a assistir pràcticament a tots els actes que se celebraven a la Parròquia de Sant Martí a la qual pertanyia. Gaudia d´un confessor particular, el pare Marcel·lí, qui li suggeria mantenir-se en la virginitat, adduint que l´Església veia em molt bons ulls no lliurar-se amb desmesura als plaers de la carn.

El senyor Manel solia anar a les tardes després de dinar a l´Ateneu, on es reunia amb companys de la seva època. L´Ateneu era un edifici centenari molt a prop de casa seva i on hi havia passat més d´una generació fent tertúlia i jugant alguna partideta d´escacs. L'immoble era una construcció de finals del segle XIX i presentava un aspecte d'una certa depauperació. A la façana s'hi podien veure, fins i tot, alguns impactes de metralla encara de la guerra civil. L'interior era espaiós. El sostre, desmesuradament alt -com s'acostumava a fer en aquells anys-, estava sostingut per vuit columnes de forma cilíndrica. A l'esquerra, una petita barra de bar on s'hi servien begudes, i al fons, sobre un altell amb terra de fusta que cobria tota l'amplada del local, hi havia una taula de ping-pong. Les parets i el sostre, estaven esmaltats d'un color beix fosc el qual amb el pas dels anys havia anat quedant rònec i deteriorat. Omplien el recinte un bon nombre de taules rectangulars i d'altres rodones, però totes de marbre i sostingudes per una bancada de ferro forjat sòlid i minuciosament treballat. En conjunt, però, malgrat totes aquestes deficiències calia acceptar que l'Ateneu era un espai amb caliu, acollidor i familiar.

El senyor Manel no gaudia d'una situació econòmica massa folgada però exhibia fes el temps que fes, amb dignitat i orgull una joia heretada del seu avi patern: un paraigua. En una de les tardes assolellades en que el senyor Manel acostumava a reunir-se a l'Ateneu amb els companys, caminant tot xino-xano, de cop i volta, canvia radicalment la climatologia. Tot d'una, retruny un tro, peten llamps i mestralades, comença a ploure a bots i barrals. En Manel amb nerviosisme i rapidesa estén el paraigua. No es vol mullar. En tombar la cantonada una ràfega de vent li arremet l'element protector. El veu una vintena de metres enllà, corre, li és igual si es mulla, la qüestió és retrobar-lo. Per uns instants sembla que la tempesta amaina, cosa que li permetrà recuperar-lo i corre amb tot el que li permeten les seves forces. Ja hi arriba, quasi l'assoleix, però altre cop la meteorologia està en contra d'ell i una nova rebufada fa que el paraigua s'enlairi amunt i més amunt... fins l'infinit. Ja no el veu. Serà que les altes instàncies celestials l'han volgut castigar? Caldrà que l'Esperança amb les seves profundes conviccions religioses faci arribar els seus precs per tal que li retorni el preuat element?.

Confós, desencisat, compungit, amb pas lent se'n torna a casa. Es mulla, però li és igual. Pensa que potser això és el principi del seu declivi, de la seva decrepitud. En arribar-hi, la família intenta assossegar-lo: "Manel què hi farem, hi ha coses més importants, pensa que tenim salut." Els tòpics i les frases fetes de la dona i l'Esperança no aconsegueixen tranquil·litzar-lo. La pèrdua ha significat una gran batzegada.

La tarda avança en la darrera llum del sol, a l'hora de les ombres malves, el senyor Manel, aclaparat, abatut, s'asseu al balancí del menjador. Al cap de poc s'endormisca, més tard la son el venç. Entra en un somni profund, de cop i volta, se li apareixen a l'infinit dotzenes i dotzenes, centenars de paraigües desplegats de diversos colors en un ball harmònic voleiant com globus en tots sentits a la dreta, a l'esquerra, amunt i avall. En somnis pensa: "hi haurà el de l'avi?". Però li és impossible, no el visualitza. L'anguniós somni el desperta, se sent angoixat, un pèl entresuat, i amb les pulsacions accelerades, la visió una mica borrosa. De sobte, un profund sospir fa que aixequi el cap dirigint la mirada al sostre. Tot d'una, com si es produís un miracle o un acte de màgia, observa un paraigua desplegat que baixa pausadament amb verticalitat molt a poc a poc. Amb les mans es frega els ulls, no s'ho creu. I tant! I tant! És el paraigua de l'avi! La tela de color negre i el mànec amb incrustacions de plata de llei. S'aixeca del balancí, i quan és al seu abast, el pren, el toca, el plega, el desplega, fins i tot l'acarona, no se'n sap avenir: és el fet més important que s'ha esdevingut als darrers dies. Cal comunicar-ho amb celeritat, amb prestesa, a la dona i a l'Esperança.

La família atribueix el feliç encontre a la voluntat del més enllà que l'ha volgut afavorir. "Manel, el teu desig s'ha acomplert: pensa que l'esforç, la fe i la tenacitat mouen muntanyes".

El senyor Manel se sent feliç, immensament feliç, per uns moments pensa que, un cop produïda la recuperació, si cal, ja es pot morir.

I, efectivament, el senyor Manel va passar a millor vida setanta-dues hores després dels fets.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Josep Maria Masó

3 Relats

5 Comentaris

2391 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor